Marta Granés Avui, l'execució dels sentits passa pels aparells tecnològics. Però la tecnologia no proporciona experiències sensitives directes que immisceixin tots els sentits, i com a animals que som, els necessitem completament activats per sentir-nos plenament vius. Tenir l'atenció focalitzada en allò tecnològic redueix fisiològicament i psicològicament l'ús dels sentits (es redueix a l'oïda ia la vista) i això restringeix la riquesa de l'experiència humana. Podríem afirmar que els joves d'ara són la generació més amputada sensitivament de la història. I, el pitjor de tot és que no noten l'absència, ja que mai no han viscut una altra cosa. El que és qualitatiu mai ha estat aquí.
L’educació davant el nou escenari
Conferència pronunciada dins el cicle “La crisi, una oportunitat de canvi”, organitzat pel col·lectiu Espai Obert (Abril 2010) i que ara ha publicat el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis
Reflexionar sobre l’educació des de la perspectiva d’un cicle que es proposa encarar l’actual crisi en clau de renovació, significa mirar de trobar quines oportunitats d’avenç ens ofereix la situació present.
L’àmbit de l’educació no ha necessitat la crisi per despertar; ja fa temps que procura adequar-se i donar respostes a un escenari en constant transformació. Els interrogants sobre com educar d’una forma més integral, més plenament humana, fa molt que són oberts donant peu a tota mena de tempteigs i de propostes. Certament, però, la sotragada de la crisi hi ha aportat alguna cosa valuosa: urgència i convenciment.
La crisi generalitzada ha afavorit una major consciència col·lectiva dels efectes de la manca de qualitat humana; és a dir: dels resultats d’una pobra educació pel que fa al nivell qualitatiu de les persones –educació en valors-.
La crisi ha deixat ben palès –un cop més– que no val a dir que els sistemes s’autorregulen. Els sistemes mediambientals ja fa temps que van donar la veu d’alarma. Ara però han estat els socio-econòmics, i la disfunció d’aquests és fa sentir d’una forma més immediata, més cruenta i punyent, potser. Ens ha posat davant dels ulls què és el que passa quan qui porta les regnes és l’animal depredador que tots duem dins, sense el contrapès del nivell “d’humanitat” (del que també som capaços). Tant i tant de patiment a escala mundial provocat per unes activitats i uns coneixements professionals posats al servei exclusiu del guany immediat personal! S’ha pogut veure el resultat de la suma d’egocentració + mitjans tecnològics + més coneixements professionals, sense cap mena de contrapès o d’orientació valoral…
La crisi ha mostrat amb tota cruesa que per educar no n’hi ha prou amb equipar amb una sèrie d’habilitats professionals. Educar és afavorir aquell desenvolupament humà integral que és font de responsabilitat, de solidaritat, de compromís amb la vida: amb l’existència del planeta, la dels altres, la nostra. Educar és afavorir el desenvolupament de la saviesa, homes i dones savis. No és que ho descobrim avui, sinó que -col·lectivament- n’ha augmentat la consciència. Educar és fer possible el desenvolupament de les persones en totes les seves dimensions, en totes, sense oblidar les més humanes, les que tenen a veure amb la qualitat interior.
Però quin és el fonament d’aquest desenvolupament qualitatiu? I si hi ha dificultats o qüestions que cal repensar, per què és? Què és el que ha canviat? Els nens i nenes de tots els temps han madurat relacionant-se amb els adults i amb la realitat, en les condicions determinades de cada entorn social i natural. L’escenari de vida canvia dia a dia; les transformacions que s’estan produint en tots els àmbits, de quina manera afecten el desenvolupament interior dels nens i nenes?
[…] L’espècie humana és l’única que, a més de mirar la realitat i els altres en funció del que necessita, és capaç de mirar i sentir gratuïtament, perquè les coses són, perquè la vida “és”… Capaç de mirar, d’admirar i de deixar brollar la veneració. És quan aquest interès gratuït, genuí, es desenvolupa i pren forma, que la realitat es pot viure com a experiència significativa; és des d’aquesta atenció plena, sense reclams, que ens podem deixar interpel·lar per l’existència. […] La capacitat de valorar l’existència gratuïtament -la gratuïtat- és la font, la base, de la qualitat humana. Però aquesta no es pot imposar; no pots obligar a algú a sentir interès. Però es pot afavorir. Com? Oferint la possibilitat d’una relació el més enriquidora possible amb la realitat, amb els altres. És com si volguéssim fer possible un enamorament… Afavorir l’interès profund, gratuït, ple, és ensenyar a mirar, a veure, a obrir els ulls, el cor. I passa per donar importància al desenvolupament d’aquelles capacitats que estableixen aquest contacte amb la realitat.Com fer-ho?
Relacionats
