La tria entre el que és urgent i el que és important

Existeixen pol·lucions químiques: contaminen els aliments, l’aire, l’aigua. I pol·lucions psíquiques, que contaminen la ment, violen la intimitat, pertorben l’estabilitat interior. Eslògans, publicitats i altres manipulacions comercials: disposem de nombrosos estudis sobre aquest materialisme psicotòxic, del qual se sap que provoca estralls múltiples i variats. Per exemple, que roba l’atenció, la consciència i l’interioritat. En quin estat s’acaba trobant la ment, a força que ens robin l’atenció?

Perquè l’atenció és constantment captada, atreta i, finalment, fragmentada, segmentada. Al final esdevé “dependent” del soroll, de la faramalla, del que és fàcil predigerit, o prepensat. En quin estat s’acaba trobant la ment, a força que ens robin la consciència? L’activitat mental està enfarfegada de pensaments, de comportaments i de continguts inútils. (…) Com més va, més aclaparats estem per atraccions externes i distraccions. Activitats buides d’emplenament mental i comportamental. Per consegüent, igual com calen silencis perquè es pugui entendre la paraula, cal espai mental perquè emergeixi la consciència i la interioritat. El disc dur de la consciència està farcit de massa coses inútils. (150)

De la mateixa manera que el sedentarisme de les societats modernes ha fet que el cos necessiti fer esport, la profusió d’incitacions desvetlla en la ment la necessitat de meditar. L’atenció plena (mindfulness) ens pot ajudar a acostar-nos a les necessitats fonamentals: lentitud, assossec, continuïtat. Satisfer-les constitueix un pas important. No pas urgent, però sí important.

A la vida hi ha coses urgents i coses importants. Coses urgents: respondre als e-mails, acabar la feina, anar a comprar, reparar una aixeta que perd… Si no faig el que és urgent seré castigat a l’acte, tindré problemes. Per tant, em decideixo a executar-ho. Coses importants: caminar enmig de la natura, mirar com passen els núvols, parlar amb els amics, dedicar temps a alenar, a respirar, a no fer res, a sentir-me viu… Si no faig les coses importants no em passarà res. Res per ara. Però, a poc a poc, la vida esdevindrà apagada, o trista, o estranyament buida de sentit.

Cada dia de la vida tenim conflictes entre el que és urgent i el que és important. Com ho podem fer per no sacrificar totalment les coses importants per les urgents? Com ho podem fer, per no anar cedint a la dictadura de les coses urgents, que ens provoca que al cap d’un moment qualsevol sol·licitació ens sembli ineludible, encara que en realitat no ho sigui, o no tant com voldria fer-nos creure?

Reflexionant, sens dubte. I meditant.

No obstant això, fins i tot practicant l’atenció plena continuem estant exposats a aquest conflicte: a penes m’he assegut, amb els ulls tancats, que ja m’assalten pensaments referents al que he de fer: “pensa a enviar aquest e-mail. No t’oblidis de trucar a tal persona. Mira, hauries d’anotar aquesta idea abans que te n’oblidis. En lloc de ser aquí, assegut, intentant meditar, seria millor que t’incorporessis i que fessis tot això abans que et marxi del cap. A sobre, avui la sessió no et funciona, no tens l’ànim disposat. Vinga, deixa-ho córrer, alça’t. Ja trobaràs un altre moment. Meditar pot esperar. No té res a veure amb la feina…”.

El que és urgent sempre intenta prendre el poc espai que m’afanyo a reservar al que és important. Funciona així, té aquesta naturalesa. Si no m’hi nego, si no m’hi esforço, estic perdut. Viuré una no-vida de robot bellugadís i buit. És això, el que desitjo?

L’atenció plena m’ensenya a protegir les coses importants. A dir-me dolçament: “No, no. No m’aixeco, no obro els ulls, no aturo la sessió. M’hi quedo, assegut, amb els ulls tancats, per fer-me conscient de l’alè, de la respiració del món al voltant meu. És important. Molt important. Infinitament important. En aquest instant el més important és mantenir-s’hi, així”. El fet d’haver après a dir no a partir dels exercicis d’atenció, el fet d’haver constatat l’experiència d’aquest no o de com em beneficia, a poc a poc, s’anirà estenent a la resta de la meva vida. I m’ajudarà a tornar a dir que no, m’ajudarà a tamisar l’onada de les urgències, a fer-me més clarivident pel que respecta a les falses alarmes del “fes-ho de pressa, de seguida!”.

Somric, comprenc que cada un dels petits combats guanyats em fa més lúcid i més feliç. I em va ajudant a concedir un lloc al que importa en la vida. (158-160)

Fragment del llibre de Christophe André,  Meditar dia a dia. 25 lliçons per viure en mindfulness. Barcelona, Kairós, 2013