Walt Whitman, poemes

Presentem dos textos d’aquest poeta en els quals expressa esplèndidament l’actitud de girar-se cap a les coses

I bé, qui fa cas d’un miracle?
Pel que fa a mi, no conec res que no sigui un miracle,
Si camino pels carrers de Manhattan,
O si llanço una mirada com un dard cap al cel sobre els terrats de les cases,
O si vagarejo amb peus nus per la platja just a tocar de l’aigua,
O si estic dempeus sota els arbres dels boscos,
O si parlo de dia amb algú que estimo, o si a la nit dormo al llit amb algú que estimo,
O si sec a taula per sopar amb els altres,
O si miro els estrangers davant meu mentre van amb tramvia,
O si miro les abelles ocupades al voltant del rusc un horabaixa d’estiu,
O els animals que s’alimenten als camps,
O els ocells, o la meravella dels insectes a l’aire,
O la corba exquisida, delicada i prima de la lluna nova a la primavera;
Totes aquestes coses, i totes les altres, són miracles per a mi,
Tot concorda i, malgrat això, totes les coses estan separades i totes tenen el seu lloc.
Per a mi totes les hores de llum i d’ombra són un miracle,
Totes les polzades cúbiques d’espai són un miracle,
Totes les iardes quadrades de la superfície de la terra estan sembrades de miracles,
Tots els peus de l’interior dels pantans també.
Per a mi la mar és un miracle continu,
Els peixos que neden -les roques -el moviment de les ones -les naus amb homes a dins,
Quins miracles hi ha més estranys que aquests?

Miracles, dins de: Walt Whitman. Brins d’herba. (versió de MagPoesia)

“Descanso abstret i escolto els bells consells de les coses i de les raons de les coses,
Són tan belles, que em codejo a mi mateix per escoltar-les.
No puc explicar a ningú el que sento -no m’ho puc explicar ni a mi mateix- és massa meravellós.
No és cosa insignificant aquest globus rodó i encantador, que es mou amb tanta exactitud, sempre a la seva òrbita, sense un salt i sense l’error d’un segon,
No crec que hagi estat fet en sis dies, ni en deu mil anys, ni en deu bilions d’anys,
Ni dissenyat ni construït per parts, com un arquitecte dissenya i construeix una casa.
No crec que setanta anys siguin la vida d’un home o d’una dona,
Ni que setanta milions d’anys siguin la vida d’un home o d’una dona,
Ni que els anys mai hagin d’interrompre la meva existència, ni la de cap altra persona.

És un prodigi que jo sigui immortal, si tots som immortals?;
Sé que és un prodigi, però la meva vida és també un prodigi, i la meva concepció al ventre de la meva mare és també un prodigi,
I que d’una criatura, en arrossegar-me somnàmbul d’un parell d’hiverns i d’estius, hagi arribat a parlar i caminar; tot això és també un prodigi.
I que en aquesta hora la meva ànima t’abraci, i que ens influïm l’un en l’altre sense veure’ns, i potser sense veure’ns mai, és igualment un prodigi.
I que jo pugui pensar pensaments com aquests, és també un prodigi,
I que jo pugui fer que els pensis i que els coneguis com a veritables, és també un prodigi.
I que la lluna giri al voltant de la terra, i que avanci amb la terra, és també un prodigi,
I que totes dues s’equilibrin amb el sol i amb les estrelles, és també un prodigi.

dins de: Walt Whitman. The complete poems (traducció pròpia)