José Manuel Bobadilla L'article planteja una crítica a la manera com s'entén el pas cap a les anomenades societats del coneixement, assenyalant que aquest procés no suposa una transformació real mentre continuï dominat pel capitalisme neoliberal. La ciència i la tecnologia han estat absorbides per un sistema basat en l'individualisme, el lliure mercat i la rendibilitat a curt termini, cosa que impedeix afrontar de manera efectiva tant la crisi ecològica global com el canvi profund en les formes de viure i sobreviure, avui marcades per la interdependència i el coneixement. Davant de discursos com el “capitalisme verd”, el “capitalisme conscient” o el “multicapitalisme”, l'article exposa que aquestes propostes no trenquen amb la lògica del sistema, sinó que la maquillen incorporant selectivament crítiques ecològiques i socials per assegurar-ne la continuïtat. Transitar cap a les societats del coneixement, només serà possible mitjançant un projecte axiològic col·lectiu que superi l'individualisme, reconegui la interdependència entre éssers humans i naturalesa, i situï el desenvolupament científic i tecnològic al servei del benestar comú i de la vida en conjunt.
A poc a poc vaig arribar a descobrir el secret del meu art
En aquest article, el pintor Pere Rius ens permet acompanyar-lo a l’interior del procés creatiu. Ens parla d’indagació, d’humilitat, d’espera, d’acceptació, d’ofrena, de cultiu…
Pere Rius (Instagram: @pererius; https://pererius.art/ca ) és pintor, i és membre de l’equip de recerca de CETR. Aquest article va ser la seva aportació a les Jornades 2025 de l’equip, i forma part de la publicació col·lectiva que en va resultar (veure més)
A poc a poc vaig arribar a descobrir el secret del meu art
Pere Rius
A poc a poc vaig arribar a descobrir el secret del meu art.
Em vaig adonar que consistia en una meditació a partir de la natura.
Henry Matisse
Fa temps que vaig conèixer les idees de Gilles Clément, paisatgista i jardiner francès. A poc a poc, les seves idees m’han ajudat a entendre millor el meu procés creatiu.
Òbviament, moltes altres idees d’altres persones m’han enriquit / ajudat / millorat / beneficiat. Però aquí només faré menció de les 3 grans idees de Gilles Clément:
> El jardí en moviment
> El jardí planetari
> El tercer paisatge
El jardí en moviment
Fer el màxim possible amb, i el mínim possible contra la natura. El primer gest del jardiner no és actuar, sinó observar. Es tracta d’acompanyar les dinàmiques naturals en lloc d’encotillar-les amb un disseny immutable.
Deixar que les plantes es ressembrin on els sembli bé, que viatgin pel jardí, és acceptar el moviment i la sorpresa, elements essencials d’aquest tipus de jardí. El jardiner tria, orienta, però no ho dicta tot.
Les herbes anomenades “males” són sovint pioneres, indicadores del sòl o companyes útils. El jardiner aprèn a conèixer-les i a jugar-hi, en lloc d’erradicar-les sistemàticament.
El Jardí en Moviment mai no està acabat; és un procés, una expressió de la vida en evolució constant, del qual el jardiner és alhora testimoni i gestor modest.
El jardí planetari
Considerar tot el planeta com un jardí és, abans que res, reconèixer la seva finitud i la fragilitat dels seus equilibris ecològics.
L’ésser humà es converteix en jardiner de la Terra. Les seves accions, ho vulgui o no, modelen aquest jardí planetari. Té, doncs, una responsabilitat immensa en la seva gestió.
El Jardí Planetari convida a una ètica de la cura, a una gestió prudent dels recursos i al respecte per totes les formes de vida, reconeixent la interdependència de tots els éssers vius.
La Terra és un jardí clos del qual compartim l’espai i els recursos amb una multitud d’altres espècies. La nostra supervivència depèn de la salut d’aquest jardí comú.
El tercer paisatge
El Tercer Paisatge designa la suma dels espais on l’ésser humà deixa l’evolució del paisatge en mans de la natura.
Fa referència als espais abandonats urbans o rurals, als espais de transició, als erms, aiguamolls, però també als vorals de carreteres i vies fèrries, de rius, als polígons industrials, etc.
Aquests llocs, sostrets al domini humà, es converteixen en refugis per a la diversitat biològica. Constitueixen el principal reservori biològic del planeta.
El Tercer Paisatge no és un lloc de producció assignada sinó un espai d’invenció biològica, un lloc de proliferació on les espècies es troben i evolucionen lliurement.
El Tercer Paisatge no demana cap gestió particular, excepte la de no intervenir, o d’intervenir el mínim possible, per deixar fer la natura.
En conjunt, aquests fragments constitueixen un territori per a nombroses espècies que ja no troben el seu lloc en altres indrets. El Tercer Paisatge no és visible com una entitat homogènia, sinó com una multitud de petits fragments.
Em va impactar molt el seu concepte del “Tercer Paisatge”, aquells espais aparentment residuals, els marges dels camins, els erms, aquells llocs oblidats on la vida esclata amb força i en biodiversitat. Aquells llocs oblidats on la vida esclata amb força. Em sembla que la sensibilitat estètica japonesa ho va conceptualitzar amb el wabi-sabi, que és tot allò que és incomplet, no permanent i imperfecte.
I em pregunto: quins són els “tercers paisatges” de la meva ment? Són potser aquelles idees que vaig descartar fa temps, aquells esbossos abandonats en una llibreta, aquells dubtes o moments de “sequera” creativa que tant em frustraven? Si abans els veia com a fracassos, com a terrenys improductius…
Clément em va fer veure que potser és precisament allà, en aquests racons oblidats de mi mateix, on pot estar germinant alguna cosa valuosa, inesperada, una llavor de resiliència creativa. Cal deixar-los el seu espai, no voler-ho controlar tot. En els apunts i esbossos es constaten els indicadors, són el rastre del treball, de la recerca. Hi ha tanta poesia en allò que sovint ignorem.
Això implica una certa humilitat. El jardiner sap que no ho controla tot; depèn de la pluja, del sol, de la complexitat del sòl. Jo, com a artista, he d’acceptar que no totes les idees floreixen quan jo vull, ni com jo vull. Hi ha períodes de creixement exuberant i períodes de repòs, com les estacions. I potser en aquests períodes de “descans”, quan sembla que no passa res, és quan el “sòl” interior s’està regenerant, acumulant nutrients per a la propera floració.
Així, el meu procés creatiu esdevé menys una conquesta i més un cultiu conscient. Intento alimentar aquest jardí interior amb bones lectures, amb converses enriquidores, amb passejades atentes, amb música… Tot allò que pugui ser “compost” per a les meves futures creacions. I quan una obra arriba al seu final, és com un fruit que ofereixo, una petita contribució des de la meva parcel·la a aquest immens i meravellós Jardí Planetari. Una manera, al capdavall, de connectar amb els altres i amb el món d’una forma més conscient i respectuosa.
L’artista primer observa. S’interessa per les coses, com diria en Marià.
Al final, pintar s’assembla més a cultivar un jardí del que mai hauria imaginat. No es tracta tant de dominar el llenç com d’acompanyar un procés viu, de ser-hi present i observar què emergeix, de sorprendre’s. És un camí més humil, potser, però el sento infinitament més ric, més autèntic i, sobretot, més ple de vida. El meu procés creatiu s’ha convertit, d’alguna manera, en el meu propi jardí en moviment, i jo, més que un creador, em sento com un jardiner atent, meravellat per cada nova floració inesperada.
Referències sobre Gilles Clément:
https://www.youtube.com/watch?v=D5Uge8kdcqc https://www.youtube.com/watch?v=bCAvgsu3D2g https://www.gillesclement.com/files/974_manifeste-du-tiers-paysage.pdf https://www.gillesclement.com/
Relacionats
