Les idees: Humà i Intel·ligència Artificial

Queralt-Prat-i-Pubill

Aquest article forma part de la publicació col·lectiva que recull les participacions dels membres de l’Equip d’Estudi de Cetr a les Jornades de treball 2025 (veure més)

No hi ha res més pràctic que una bona teoria– Kurt Lewin

Res és més poderós que una idea a la que li ha arribat la seva hora. – Victor Hugo 

Tard o d’hora, són les idees, no els interessos creats, les que són perilloses per al bé o per al mal.
-John Maynard Keynes, The General Theory of Employment, Interest and Money, ch. 24, p. 383 (1935)

Escric aquest text en un moment d’avanç accelerat de la Intel·ligència artificial (“IA”). Aquest fenomen no només afecta a la nostra manera de treballar o de comunicar-nos, sinó que incideix en la nostra concepció de coneixement, la realitat i el món. En resum, les nostres concepcions i per tant afecta a la creació del nostre futur. Dos aspectes fonamentals m’animen, un, la comprensió, de quines son les idees que es socialitzen sobre la IA i la segona, algunes reflexions sobre la nostra concepció de què vol dir ser humà quan els sistemes de IA poden desenvolupar tasques “intel·ligents”  millor que nosaltres.

Recordant les paraules de JM Keynes i Victor Hugo expliciten que les idees tenen un poder més gran del que ens imaginem. També que les teories son pràctiques perquè ens permeten donar sentit al món de manera pràctica. L’entrada de  la IA en la nostra vida ens està demanant repensar què vol dir ser humà, quina humanitat volem construir i per tant com ens hauríem d’orientar com a espècie. Així, aquestes reflexions no són un exercici teòric, allunyat de la vida diària que estem vivint, sinó que incideixen a nivell pràctic de com el coneixement, la ciència, la tecnologia es desenvolupen amb IA i com això té un impacte en com pensem i organitzem les nostres vides i per tant en l’orientació dels sistemes de valors col·lectius. Aquests dos elements, els valors i el coneixement orienten la nostra prosperitat i més brutalment, la nostra supervivència, per tant, entendre com pensem sobre aquesta tecnologia: la IA, és crucial.

Fa més de 25 anys, que a nivell pràctic, em vaig interessar per entendre què vol dir conèixer el món, què és la realitat, és a dir, l’epistemologia. En aquells moments, tot era molt més simple,  m’interessaven els textos de saviesa, m’explicaven una manera diferent d’entendre el món. A l’inici, de manera fortuita investigant en una llibreria a Londres amb l’Advaita, després amb el Budisme Zen i posteriorment, cinc anys més tard vaig començar a ampliar, gràcies a la guia i el treball metòdic del CETR, el meu coneixement de totes les altres tradicions, com per exemple, la cristiana, la musulmana i la taoista.

L’extraordinària aportació del CETR ha estat explicitar com separar les configuracions culturals, els sistemes de valors, d’aquestes tradicions, de la saviesa que volen comunicar. Per fer això, a l’inici, vam necessitar fer un treball epistemològic. Per tal de poder aprofundir  en aquest treball de comprensió personal de la saviesa així com la capacitat per comunicar-ho a altres.   Poder entendre i desenvolupar la Qualitat Humana, això que ens intenten mostrar les tradicions, aquesta capacitat humana de viure en el món més enllà de les comprensions automàtiques provinents de la estructura psicològica, resultat de tota una sèrie d’atzars que em situen en un espai-temps determinat, dins d’una cultura, dins d’una família amb una altre sèrie d’atzars personals, experiències, memòries, expectatives, desitjos i pors ha estat un gran regal.

Així, per poder fer aquesta investigació dels textos de saviesa s’ha de qüestionar les hipòtesi de base des d’on es fa la lectura, sinó treballarem sotmesos a la nostra configuració cultural, una presó epistemològica, de la que no es pot escapar, a no ser què un la conegui. Una de les creacions fonamentals del Marià Corbí (1983), ha estat establir com a hipòtesi del seu treball d’investigació que l’antropologia de l’animal humà ha d’estar basada en fets científics no en especulacions. Així, començar el desenvolupament teòric definint a l’animal humà com constituït pel llenguatge, és a dir, modelat en la seva comprensió del món i en la seva actuació depenent de les necessitats de supervivència del col·lectiu, significa que l’animal humà és flexible en el que valora i per tant en com actua. Flexibilitat no vol dir què tot val, què tot és relatiu. Vol dir que l’animal humà com a col·lectiu crearà aquells valors que li asseguren la supervivència, de manera més o menys conscient. Si no és capaç, llavors, aquella civilització, o fins hi tot l’espècie no prosperarà.

Aquesta flexibilitat en la valoració i per tant, en l’actuació, és possible perquè els humans tenim un sistema de comunicació on el significat de les coses del món es col·loca en el significant (els sons de les paraules) i es separa directament del seu significat, perquè es crea una distància objectiva que fa que la cosa en sí pugui tenir molts significats (de Saussure, 1959). Aquest tipus de llenguatge és molt especial, cap altre animal terrestre te aquesta estructura. La resta d’animals poden tenir llenguatges, però cap està constituït en el format humà com una triada que es representa en una relació humà-paraula-món. Això és el que ens atorga la nostra flexibilitat i la raó per la qual hem desenvolupat, entre d’altres, ciència, art i religions.

Ha estat impressionant copsar com aquesta decisió metodològica, de definir l’antropologia seguint les troballes reconegudes a nivell antropològic i lingüístic, continua essent tant obviada en el món acadèmic i social com fa més de 40 anys quan Corbí ja la va postular. Aquest principi antropològic, que defineix a l’humà com a constituït pel llenguatge, encara que de manera minoritària present a les ciències socials, principalment a la sociologia del coneixement, historia del coneixement i estudis tecnocientífics,  no ha arribat a tenir impacte suficient per esdevenir rectora de noves propostes que arribin al nucli de la filosofia, ni de l’ètica i tampoc, és clar, a la religió. Evidentment, al no arribar al moll de les disciplines, no s’han pogut desenvolupar les conseqüències socials, polítiques i econòmiques d’aquesta conceptualització, encara que hi sigui present a nivell teòric. Encara a nivell social, cultural i fins hi tot en la majoria de les teoritzacions de les ciències socials es pensa o directament, no es qüestiona la hipòtesi primera, de l’animal humà com un compost de cos i raó o cos i esperit.  En el món de la IA, ja ho explicitarem més endavant, es conceptualitza l’ésser humà com intel·ligència, diguem que és una destil·lació del concepte “raó” i “racionalitat”, com un coneixement deslligat de l’experiència humana, diríem com un oracle o com un Déu, com si el coneixement estigués definit en un àmbit i s’hi pogués accedir amb la intel·ligència.  Utilitzar hipòtesis com cos i raó o cos i esperit és construir la ciència des de la metafísica. Si aquestes hipòtesis estan en la base de totes les nostres creacions teòriques, llavors totes les nostres creacions científiques son clarament vulnerables. Això és un problema greu.

Considerar a l’animal humà com constituït pel llenguatge seria una revolució copernicana en les ciències socials, però és clar, llavors disciplines, per exemple, com l’ètica, serien rellevades a disquisicions de diletants, és a dir no rellevants, perquè es faria palès que…..

continuar llegint
descarregar l’article