22
Sebastiao Salgado El mes de maig (2025) moria Sebastiâo Salgado, el fotògraf brasiler que a través de la seva obra va documentar els grans reptes contemporanis: migracions, treball, medi ambient... A tall d’homenatge, compartim alguns fragments finals del llibre autobiogràfic: "De mi tierra a la Tierra. Memorias" (La Fábrica, 2023. 164 p.) Un llibre que val la pena assaborir a poc a poc.
Què ofereixen les tradicions religioses a la nova societat d’innovació i canvi continu? Simplement, un altre nivell de coneixement d’“això mateix d’aquí que ens envolta” i de nosaltres mateixos. Que les tradicions religioses ofereixin coneixement, és rellevant per a una societat de coneixement: que ofereixin procés, és pertinent per a una societat mòbil i d’innovació: que ofereixin llibertat de tota manera, és útil per a una societat que ha de crear contínuament totes les seves formes de comprensió, valoració i vida: que ofereixin lucidesa, interès i amor per tot el que existeix, és fonamental per als qui han de disposar de discerniment per construir el seu propi destí i ser gestors de tot el que viu i existeix sobre la terra.
CETR Ens ha deixat l'Amando Robles, gran amic i col·laborador del Cetr. Fa vint-i-cinc anys l'Amando va venir a estudiar un any a Barcelona, amb en Marià Corbí, i es va teixir una amistat i una col·laboració ininterrompuda amb tot l'equip del Cetr. Sempre el recordarem amb agraïment! Trobareu aquí alguns enllaços i altres informacions sobre la seva persona i itinerari.
John Berger Es pot escriure encara alguna cosa sobre ell? Penso en totes les paraules que ja s'han escrit, incloses les meves, i la resposta és “no”. Si miro els quadres, la resposta torna a ser “no”, encara que per una raó diferent: els seus quadres conviden al silenci. Gairebé diria que preguen silenci, i això hauria estat fals, ja que ni una sola de les seves imatges, ni tan sols la del vell amb el cap entre les mans al llindar de l'eternitat, mostra el menor patetisme. Sempre va detestar inspirar compassió i fer xantatge. Només quan veig els seus dibuixos em sembla que val la pena afegir-hi algunes paraules. Potser perquè els seus dibuixos tenen una mica d'escriptura, i sovint dibuixava a les cartes. El projecte ideal hauria estat dibuixar el procés que portava als seus dibuixos, prendre la mà de dibuixant prestada. Tot i això, ho intentaré amb paraules.
Marià Corbí Aquest nou llibre de Marià Corbí és el recull d'una sèrie de conferències que, malgrat que es van fer fa uns anys, continuen plantejant qüestions molt vigents a les que és necessari retornar. Diu l'autor: "Quan les cultures es transformen profundament; quan venerables formes de vida desapareixen, deixades definitivament enrere per l'assentament de les noves societats; quan cal seguir endavant per nous camins és l'hora de plantejar-se què cal recollir de les velles copes per emportar-se pel camí i què cal deixar perquè s'ho emporti la riuada de la història."
Marià Corbí ens presenta el seu nou llibre de poemes. Ens diu l'autor: "Expresso el que sento per poder-ho sentir. els meus pobres versos no sé si arriben a la categoria de poesia, però són meditacions serioses sobre un tema que obsessiona el meu cor i la meva ment: saber què diuen les coses, el misteri dels mons immensos. Això d'aquí sense per què, que m'inclou a mi mateix, allò absolut i gratuït"
Daniel Barenboim El director d'orquestra Daniel Baremboim i el seu amic Edward Saïd (palestí, activista, professor universitari i crític literari), compromesos amb la pau entre Israel i Palestina, van fundar una orquestra que reunia músics d'Israel, Palestina i altres països àrabs. Baremboim reflexiona aquí sobre la necessitat del reconeixement mutu. "Per descomptat, l'Orquestra no pot portar la pau -escriu-. No obstant això, pot crear les condicions per a una base d’entesa sense la qual ni tan sols és possible parlar-ne."
Rafael Redondo Ens ha deixat en Rafa Redondo, amic, mestre, referent, poeta. Com escriu la seva filla als amics i amigues d'Ipar Haizea, "la seva marxa deixa en nosaltres una absència física que fa mal, però també una presència profunda que ens acompanya sempre. El nostre aita ha estat un regal que continuarà parlant-nos en silenci, i estic segura que ho seguirà fent al cor de tots i totes nosaltres.” Gràcies Rafa, amic de l'ànima!
Albert Camus Les guerres, la manca de llibertat, les persecucions i injustícies de tota mena, canvien de noms i d’escenaris però, tossudes, continuen sacsejant-nos cada dia. En uns moments especialment difícils, hem volgut recuperar el discurs d’Albert Camus, en la seva acceptació del Premi Nobel de Literatura, l’any 1957. En aquella ocasió Camus subratllava que el sentit de l’ofici d’escriptor és comprendre i posar-se al servei dels qui pateixen “la Història”. Unes paraules que es podrien traslladar a qualsevol camp d’activitat.
J.Amando Robles Hablando en términos de aspiraciones, sin duda que ésta es la aspiración humana más grande: plenitud y proyecto humano; realizarse de manera plena como seres humanos, por tanto de manera gratuita, absoluta, total, y construir un proyecto humano que sea lo más realizador posible: lo más gratuito, absoluto y total. En otras palabras, que lo más deseable a nivel individual sea también, como aspiración y como logro, realidad en el nivel social o colectivo. ¿Es ello posible?