Epistemologia de los valores

Anem a reflexionar sobre la necessitat ineludible de la qualitat humana (CH) i la qualitat humana profunda (CHP) a les societats de coneixement. El que es digui d'elles val també per a totes les societats en trànsits ràpids d'uns modes de vida a altres: trànsits de societats pre-industrials a industrials, d'industrials a societats de coneixement. Totes les societats de la terra estan en aquests trànsits ràpids, perquè l'arribada i globalització de les societats de coneixement, innovació i canvi continu són com un destí inevitable per a tots els humans de la terra. Ningú no pot lliurar-se d'elles perquè uns vivents necessitats i fràgils com nosaltres no poden ignorar les enormes avantatges que les societats de coneixement aporten a la nostra supervivència i fragilitat. Suposada aquesta situació, totes les societats hauran de passar des d'on estiguin a les societats de coneixement. No cal ni aconsellable recórrer tots els estadis intermedis. Es poden evitar; ja hi ha hagut pobles que han passat de societats pre-industrials, fins i tot primitives, a societats de coneixement, i altres ho estan fent a Àsia.

L'epistemologia mítica sosté que el que diuen les nostres construccions lingüístiques, com ara símbols, mites i rituals, i fins i tot formacions conceptuals, és com és la realitat. El que diuen els mites i símbols és la naturalesa mateixa de la realitat. Les ciències, fins a l'últim terç del segle XX es van interpretar també des d'aquesta mateixa epistemologia, amb algunes excepcions. L'epistemologia mítica és, doncs, una interpretació de la llengua i una ontologia. Aquest supòsit epistemològic ve avalat per la creença que els mites són el llegat sagrat dels avantpassats o la revelació inviolable dels déus. La garantia de l'epistemologia mítica és, doncs, heterònoma i absoluta. L'epistemologia mítica val tant pel que fa al que els mites diuen de la vida quotidiana, com respecte, i especialment, al que diuen de la dimensió absoluta de la realitat. La genètica de tots els vivents fa una interpretació i valoració de la realitat, que tots els animals donen per real i que és sempre dual. La nostra base genètica també procedeix igual, però és insuficient i s'ha de completar per la nostra autoprogramació lingüística mitjançant els mites, símbols i rituals.

El vivent que parla té un doble accés a la realitat, un accés interessat, en funció de les seves necessitats, i un altre accés gratuït, perquè la realitat hi és, perquè si. Aquest doble accés és la seva qualitat específica i és el que el caracteritza entre els vivents donant-li flexibilitat per adaptar-se als canvis de vida més ràpidament que qualsevol altre animal. En les ponències que han precedit, s'ha mostrat amb claredat que la pretensió dels mites i símbols no és descriure la realitat com és, sinó que el que pretenen és interpretar i valorar la realitat, tant en la dimensió que té a veure amb les necessitats dels vivents humans (necessitats per a la supervivència), com en la que té a veure amb la realitat absoluta (ús espiritual) i pretenen fer-ho de tal manera que els grups humans puguin viure en el medi. La pretensió primària dels mites i símbols és, doncs, la programació de la col•lectivitat. Resulta evident que els mites i narracions sagrades només són sistemes de figuració de la realitat, de modelació, d'acord amb unes necessitats; són sistemes de representació i objectivació que orienten i donen eficàcia a l'acció, de manera que els grups puguin sobreviure en unes condicions determinades. Per tant la seva funcionalitat és essencialment pràctica per a l'espècie humana; encara que en el seu ús espiritual, s'expressen en paraules per conduir més enllà de les paraules. Les metàfores centrals dels sistemes mítics funcionen com a patrons, models d'interpretació, valoració i acció.