Com el colibrí

Wangari Maathai, creadora del Moviment Cinturó Verd, premi Nobel de la Pau 2004, moria al mes de setembre. Dona de gran qualitat humana, lluitadora incansable pels drets de la vida, els de la Terra, de la naturalesa, de les persones … deixa una profunda empremta de saviesa. N’és una mostra el petit gran vídeo Com el colibrí , dos minuts d’animació amb els que Wangari Maathai ens mostra el petit ocell lluitant contra el foc amb totes les seves forces –goteta a goteta-, mentre els altres animals s’ho miren, paralitzats, impotents.
Reproduïm l’article que el diari El País va publicar el 2011.09.26:

Ch Nogueira.  
La Nobel que plantava arbres

La concessió del premi Nobel de la Pau la va agafar treballant. Era un dia d’octubre de 2004 i per celebrar-ho, va fer el que portava anys fent i encoratjant a fer: plantar un arbre. Un altre més. Ahir, al acomiadar-se del món en un hospital de Nairobi, quedaven més de 47 milions d’arbres plantats gràcies al seu impuls. La seva herència inclou també una lliçó: la lluita pel medi ambient és una suma de lluites. Ha mort Wangari Maathai, la biòloga kenyana que va unir sota el mateix paraigua el desenvolupament sostenible i els drets humans.

“La pau a la Terra depèn de la nostra capacitat per assegurar el medi ambient. Maathai se situa al capdavant de la lluita en la promoció del desenvolupament econòmic, cultural i ecològicament viable a Kenya i a Àfrica”. Així va argumentar el comitè del Nobel de la Pau la concessió del premi a la primera dona africana. En rebre’l a Oslo, ella, a la que algú va batejar com la dona arbre, va llançar un al·legat: “La indústria i les institucions internacionals han de comprendre que la justícia econòmica, l’equitat i la integritat ecològica valen més que uns guanys adquirits sense contemplar-ne el cost”.

Wangari Maathai (Ihithe, Kenya, 1940) va tenir una vida molt poc comú per a una africana de la seva generació. Encara que com gairebé totes les nenes anava a buscar aigua “molt neta, no contaminada”, ella –a diferència de la majoria- va aconseguir estudiar. Primer amb les monges. Després, gràcies a una beca, es va llicenciar en biologia a Estats Units. Va tornar a Kenya amb la independència acabada d’estrenar i va iniciar una carrera docent que la conduiria pels esglaons de l’activisme. Essent la primera doctora universitària a l’Àfrica de l’Est, el 1971 va començar per donar la batalla en defensa de la llibertat de càtedra en un país que s’encaminava cap a l’autoritarisme i la corrupció. Va recalar a l’Associació de Dones Universitàries, on va ampliar la seva lluita i es va llançar en contra de la discriminació salarial de les professores enfront dels seus col·legues masculins. La preocupació per la situació de la dona la va portar a entrar en contacte amb les dones del camp.
“Parlaven de coses que vaig veure relacionades: inseguretat alimentària, malnutrició, manca d’aigua, de llenya i d’ingressos”, va explicar a EL PAÍS el 2004. “Jo els vaig dir: si no teniu llenya, planteu arbres”. Corria l’any 1977 i així sorgia el Moviment Cinturó Verd (GBM, per les sigles en anglès). Les dones van començaven a gestionar llavors i a plantar arbres. Primer a les seves parcel·les, després en terrenys públics amb el suport i un petit pagament del GBM si l’arbre sobrevivia. Quan Wangari va rebre el Nobel el seu moviment tenia organitzats 3000 vivers, atesos per 35.000 dones.

La imatge d’aquell rierol net de la infància va seguir sempre en la ment de la biòloga. El pas del temps l’havia degradat, però les coses no havien de continuar empitjorant. Més d’un cop, les seves lluites van dur a la presó a aquesta activista. Ella -i els seus milers de seguidors- van evitar que es construís un gratacel dins del major parc de Nairobi o que es privatitzés un espai natural de la capital kenyana per construir xalets per a la gent adinerada. El president Daniel Arap Moi va arribar a qualificar-la com una “amenaça per a la seguretat de l’Estat”. Però el president va caure, finalment, el 2002, i Maathai va ser nomenada viceministra de Medi Ambient. Era moment de passar a l’altra banda per a aquesta lluitadora i d’ocupar un escó al Parlament. Les seves propostes van arribar a Espanya: el 2008 el PSOE va incorporar al seu programa electoral la plantació d’un arbre per cada ciutadà.

Un càncer d’ovaris ha arrabassat la vida a la premi Nobel. Una dona que va haver de suportar que a la seva sentència de divorci el jutge la qualifiqués de “tossuda, triomfadora, amb un alt nivell educatiu, massa forta i molt difícil de controlar”. Ella li va dir corrupte i va haver de passar per la presó, breument, per aquest motiu. Però mai es va rendir davant els abusos. El 2004, reflexionava així per EL PAÍS: “L’experiència m’ha ensenyat que servir als altres té les seves recompenses. Els éssers humans passem tant de temps acumulant, trepitjant, negant a altres persones! I no obstant, qui són els que ens inspiren fins i tot després de morts? Persones que van servir a altres, i no a sí mateixes”. Com ella.