Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)

Una petita selecció de poemes de Joan Vinyoli, en el centenari del seu naixement.
Com una font, a voltes, la paraula diu els secrets del món…
(selecció de: Poesia completa. Barcelona, Edicions 62, 2014. 500 p.)

            Cap força de l’altura no m’emporta

No sóc del vent ni de la flama;

tot calla al meu voltant

i s’atenua.

Com és en va que pensi

en un destí més alt!

Ara, només, ple de silenci,

com la terra llaurada en caure el dia,

redossat a l’abric de les muntanyes,

en quietud i soledat espero

la caiguda suau de la llavor.

Tot és llavor: l’estrella de l’aurora,

l’or del ponent, el so d’una campana,

tot és llavor que brostarà potser.

Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia

se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor?

Cap força de l’altura no m’emporta.

            Sol davant teu

Sol davant teu, encesa llunyania

reveladora, digue’m el secret

que vetlla en tu.

Silenci.

L’últim clam

del dia mor, deixant-me sols preguntes.

Com ara el món, així també la vida:

posta constant, fluent, cap a naixences

que no sabem.

De tants que et precediren

i ja no són, avui ets el resum:

petita veu que puja com la flama,

dient només: Tots som per a morir.

Un breu instant, però, sobre la terra

cremar estimant t’és concedit.

Altre saber no t’és donat: cal perdre’s

en foc humil, però l’amor coneix.

            La terra

Arbre de càntic a mercè

de vents contraris a la terra,

meu estatge, la terra

m’ha nodrit les arrels:

la muntanya i el bosc,

el ponent i l’aurora,

són dintre meu, són ja la meva sang.

Diré tan sols: empara’m, terra,

damunt la teva falda i en els ulls

posa’m la mà feixuga de silenci.

M’adormiré en la tarda blava

dels teus ulls.

Les aigües

No el riu quiet de les paraules,

sinó l’espai obert que transparenten,

on l’aigua veritable corre lliure

per a la set. Posat a la ribera,

vençut i gairebé sense ni esma

de beure, tot de sobte, quina deu

m’inunda, m’il·lumina?

És ara quan afirmo,

coses, que sou, mentre m’estic

bevent aquestes aigües de silenci

que brollen de vosaltres,

i sóc un àmbit on el cant circula

com una sang, on tot, a cada instant,

és únic i perfet i perdurable.

El callat

M’endinso pel teu àmbit, primavera

del càntic, una veu entre les veus

ofertes al Callat, que per les coses

m’envia el seu alè. Quina avinguda

secreta tot de sobte m’ha portat

a delitós paratge? Selva muda,

com els infants camino, lliure, lliure,

sentint quasi la veu que del Callat

arriba a mi, bevent el seu somriure.

Encenalls

Algú puja de les valls

i em portà nets enfilalls

de mots: que en fes poesia.

Però jo en faig encenalls

que encenc quan clareja el dia.

            Circuit clos

Sóc un arbre retort

dessota les estrelles,

amenaçat de mort

-com tots.

Sóc herba que treu lluc

després de la sequera;

quanta rosada bec

-com tots.

Sóc l’ocell de l’hivern

que va tornant-se volva

de llum cap a dissoldre’s

-com tots.

Tot viu i mor en el poema.

Qui no té por

Qui no té por i estima a la vegada

la mar i el vent, es va fent gran així:

nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada.

només d’un llamp en closa nit podrà morir.

            El vell i el mar

El mar és ple, però jo em passo dies

omplint-lo de mirada.

Cal saber-ho fer:

que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis

en res tot i la seva immensitat

i el seu saber-se dur i compacte, ric

com la balena, que tot d’una en surt

i que amb un cop de cua els pescadors afona.

No, que romanguis llis, indiferent

a la teva enyorança, a la teva recança.

Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.

Estalvia gemecs i fes més ample el mar.

            No la cançó perfecta

No la cançó perfecta sinó el crit

que invoca Déu és necessari,

car no com l’àguila en té prou

el nostre cor amb moure bé les ales.

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l’aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.

            El gran foc

Atio focs

que se m’apaguen.

No hi ha llenya

prou seca i forta

per mantenir-los.

Cada dia

més fatigat, però mai rendint-me,

vull encendre el gran foc:

que totes les guspires

omplin la nit.

            Aquí

Se m’han tornat les coses

com encenalls cremats.

He deixat els meus passos

fora d’aquí:

sabates molt gastades.

No vull moure’m.

Passar molt de temps

aquí.

-Se m’ha tornat un corrent

silenciós, que no veig, el temps.

            Gorgs

Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.

Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,

és potser despullar-se per trobar el camí

de l’altra banda.

Gorgs.

            No res, un fum

La poesia allunya de les aparences

i fa propera la realitat.

Memòria: perdre’s com en un dellà

que és sols l’aquí, darrera

cortines transparents.

I què veus?No res, un fum.

En veritat us dic

que no es fa res en veritat sinó

per la paraula creadora del silenci.

            L’una cosa o l’altra

Val més caure en un pou

que dur el càntir a la font. Val més

morir en un bosc cremat

que estar a l’ombra d’un salze.

Tot reprèn

significat com més una gran boira

bolca els sentits.

No esborris

les paraules antigues.

Fes per manera, sobretot,

de retornar a les deus.

            Tots ho sabem

Tots ho sabem: la vida

inexorablement fa el seu joc.

Algú, però, diu en la fosca:

La vida riu sense motiu,

la mort té sempre la raó,

com una vella en un racó.

            El silenci dels morts

La terra cobra el delme. No parlem,

però, dels morts i fem-nos lentament

al pensament que alguna cosa d’ells

és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats

com si només ens departís una paret de fum

que priva sols de veure’ns. Llur silenci

se’ns fa sensible, de vegades,

intensament, en un record.

No deixis de voltar-te

de les seves imatges. Cada dia

posa’ls flors al costat, per si poguessin

sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert

de llur manera d’ésser? Preservem les coses

que van tocar, deixem-les allà on eren,

quietament. I potser un dia

se’t manifestaran.

I si no ho fan, espera

pacientment, contemplativament,

tota la vida. Viu la teva vida

mesclada amb ells.

Usa dels morts així.

            Cap el no-res

No sé per on camino, sé només

que vaig cap el no-res.

Fa molt de temps que em destrueixo.

No sabré mai on sóc.

No podré veure mai

la veritable mar al fons.

Se’m dóna sols mirar

temporalment les coses.

            El banc de pedra

No diré pas que he malversat la vida,

que si la cara et somriu

és que les aigües baixen netes

i ens hem banyat tots dos al mateix gorg.

Després anem pel corriol de les paraules

cap a la casa del silenci

que hi ha al cim del turó

i ens asseiem al banc de pedra.

Tot convergeix en una flor

mirada i no collida.

Després convé i és necessari

separar-se i servir.

            La paraula

Com una font, a voltes, la paraula

diu els secrets del món.

* * * *

Ara puc dir: sóc a la font i bec,

i bec fins a morir-me

de set de voler més no sabent què,

que és així com no es mor

en veritat del tot: vivint en la fretura

d’alguna cosa sempre.

Sense

fretura, què seria de nosaltres,

aquests a qui fou dat el privilegi

de la santa follia de ser càntic,

vent desfermat, incendi

que es destrueix a si mateix, mentre salvades

queden les coses que tocà i més pures.

Oh, il·luminats! La nostra

comesa humil: obrir del tot orelles

al primigeni cant

i declinar.

(Elegies de Vallvidrera, IV)

(selecció de: Poesia completa. Barcelona, Edicions 62, 2014. 500 p.)