El bypass espiritual

Selecció de: Mariana Caplan. Con los ojos bien abiertos: la pràctica del discernimiento en el camino espiritual. Kairós, 2010. 342 p.

 És ingenu creure que el lliurament incondicional a un camí de creixement espiritual implica necessàriament que cada vegada experimentarem una major pau, tranquil·litat, harmonia i sort, i que, si practiquem de manera diligent i sincera, acabarem alliberant-nos del sofriment que afecta a la resta de l’espècie.

Pot ser que, en algun cas, això succeeixi, però ens trobem, una vegada més, davant les immenses forces del condicionament que, molt sovint, s’estenen molt més enrere en el temps del que el nostre intel·lecte pugui arribar a concebre. I, si el nostre objectiu és el de descobrir la veritat, el camí ha de portar fins a la superfície tot allò que, en el nostre interior, sigui fals. La pràctica espiritual i la vida van apaivagant-nos i afavorint, d’aquesta manera, l’emergència del discerniment espiritual. (190)

La psicologia s’orienta a corregir la nostra configuració individual personal. Ens ajuda a entendre els “relats” inconscients que habiten dins nostre i es reprodueixen en forma de pautes limitadores que, de vegades, arriben a ser autodestructives. També ens ajuda a desarticular les estructures de defensa que erigim en la nostra infància; estructures que, tot i haver contribuït a la nostra supervivència física i emocional, han acabat bloquejant el nostre posterior desenvolupament i ens impedeixen obrir-nos a les nostres capacitats més profundes. L’espiritualitat, per la seva banda, ens ajuda a descobrir la naturalesa de la ment que, segons les tradicions hindú i budista, és no dual. D’aquesta manera ens permet fer alguna cosa que transcendeix completament la nostra història, obrir-nos a les veritats perennes que els místics de totes les tradicions han conegut des de sempre. (284)

El psicòleg John Welwood va despertar l’atenció del públic occidental sobre el concepte de bypass espiritual per ajudar les persones a entendre els mil maneres en què l’ego pot servir-se d’idees i pràctiques espirituals per eludir, en lloc de travessar, les facetes confoses, malmeses i fins i tot ferides del seu psiquisme. El bypass espiritual afecta tots els nivells del desenvolupament espiritual, des del principiant fins al iogui avançat i el mestre espiritual. L’accés a la veritat espiritual pot, quan no es troba adequadament integrada, convertir-se en una arma molt perillosa que ens porta a defugir les nostres potencialitats més profundes i a creure que estem més realitzats del que, en realitat, estem. I és molt probable que, quan ocupem una posició de poder, acabem transmetent aquesta confusió als altres.

La ment egoica és un mecanisme molt intel·ligent i no hem de subestimar l’extraordinària intel·ligència i absoluta eficàcia que mostra en l’acompliment de la seva tasca, per protegir la seva identitat i enfosquir el reconeixement de la nostra naturalesa més profunda. En la seva funció gestora, l’ego ens manté fora de perill, organitza la nostra vida, el nostre treball i la nostra família i fins és capaç d’erigir i destruir civilitzacions. Encara que un dels objectius de tota tradició espiritual esotèrica consisteixi en alliberar-nos de les urpes de la identificació i del domini egoic, hem d’entendre que es tracta del mateix mecanisme que posa en marxa i ens orienta al llarg del camí espiritual.

Això vol dir que, els qui han emprès seriosament una pràctica espiritual, es troben en un autèntic problema, perquè han d’examinar i treballar amb el mateix ego que mobilitza i sosté la seva pràctica. Mentre que l’ànima viu la glòria de la consciència de la seva naturalesa més profunda, l’ego experimenta simultàniament la possibilitat de la transformació com una autèntica amenaça de mort. És llavors quan, en un moviment molt intel·ligent, assumeix el llenguatge i els conceptes de la veritat i de la transformació per impedir, -en nom de la veritat, segons diu- aquesta transformació. La seva mateixa estructura de defensa, que hem qualificat com espiritualització de l’ego, està composta de conceptes, idees i fins i tot d’imitacions improvisades i inconscients d’aures, energies i intuïcions espirituals. Aquest és el domini al qual es dirigeix el bypass espiritual. (160-61)

(…) Resulta ingenu suposar que, pel fet d’haver tingut diverses comprensions duradores, la consciència ha arribat a tots els racons del nostre psiquisme. (…) No és freqüent que la consciència assumeixi la tasca, tan necessària com humil, d’aprendre a sentir i pair el patiment psicològic o els complexos reptes que implica enfrontar-nos a les relacions humanes, l’odi cap a si mateix, la vergonya, la sexualitat i la intimitat amb els altres. És cert que la comprensió espiritual pot modificar el nostre condicionament psicològic, però tal cosa no sempre passa. I és que, quan encara ignorem la manera de gestionar adequadament el nostre psiquisme, és el nostre psiquisme el que ens governa.

Moltes persones han arribat inconscientment a la vida espiritual en un intent de transcendir el dolorós sofriment provocat pel condicionament infantil. I el cert és que, en molts casos, el treball de transformació pot contribuir a alleugerir aquest patiment. Quan aprenem la manera com funciona el condicionament mental desenvolupem la capacitat creixent d’observar i desidentificar-nos de les incessants repeticions de pautes de pensament i d’advertir que no som la nostra identitat percebuda ni la nostra història familiar. Però hi ha una línia molt fina entre l’exercici del necessari procés de desafecció i caure en una desidentificació neuròtica de la vida, que no és tant una manifestació de la claredat espiritual com un mecanisme protector basat en la por. (…) Utilitzem, per exemple, la pràctica de la meditació per escapar de la vida o ens serveix, per contra, per capbussar-nos més profundament en ella? Utilitzem els conceptes espirituals per eludir el sentiment o per aprofundir la nostra capacitat de sentir?

(…) Si, compromesos amb el camí, no corregim aquestes qüestions, la realització espiritual serà incompleta i distorsionada i les qüestions que hem defugit potser tornin, per reclamar la nostra atenció, en els moments menys adequats. (161-167)

Ens resistim a mirar la nostra foscor perquè temem que, en cas de fer-ho, acabaríem destrossats. Però la veritat és exactament el contrari perquè, quan veiem la nostra foscor, l’únic que es trenca és la nostra identificació amb ella, i això ens converteix en éssers humans més autèntics i complets. (…) L’ego, com ja hem dit, està programat per ocupar-se de la nostra supervivència i s’erigeix, durant la nostra infància, al voltant d’una sèrie de mecanismes de defensa per protegir-nos de les circumstàncies, dels sentiments i de certs aspectes de la realitat que, durant aquest estadi del desenvolupament resultarien, en cas contrari, massa difícils de suportar. I com la seva funció és la de mantenir l’equilibri del fals jo, l’ego equipara la veritable transformació a la mort. Però el que en aquest cas mor no és el cos físic, sinó un sistema de creences limitat sobre allò que som. No obstant això, l’ego no ho entén així i interpreta la transformació derivada de l’enfrontament amb l’ombra com si es tractés d’una mort. Ignorant, però, de la impossibilitat d’accedir a la llum sense accedir també a la nostra foscor, la majoria de la gent incorre en l’error de mantenir tancada la caixa, condemnant-se a una vida mediocre en la que les seves potencialitats més elevades romanen inèdites . (235)

La maduresa espiritual no depèn de l’edat ni del temps que portem en el camí, sinó que és el fruit de la decisió interna de conrear la gratitud com a forma d’estar en el món. (321)