Meditació als Alps

(Erwin Schrödinger. Físic austríac, 1887-1961)  Imagina que ets assegut en un banc, en un camí d’un paratge dels Alps. (…) Davant teu els cims coronats de neu. Tot això que veuen els teus ulls ha estat aquí, amb petits canvis, des de fa mil·lennis. D’aquí una estoneta –un temps ben curt- tu ja no hi seràs, mentre que el bosc, les roques i el cel continuaran aquí, invariables després de tu. Què és el que en un bon moment t’ha reclamat des del no-res perquè gaudeixis una estona d’aquest espectacle que no es fixa en tu ni poc ni molt?

Totes les condicions del teu ésser són gairebé tan velles com aquests Alps, com aquestes roques. Des de fa mil·lennis els éssers humans han ambicionat, sofert, criat; les dones han parit amb dolor. Potser fa cent anys algú altre estava assegut en aquest mateix lloc i va contemplar igual que tu, amb idèntic recolliment i malenconia en el cor, aquests cims. Aquest altre va ser engendrat per un home i va néixer d’una dona, igual que tu. Sentia alegria i dolor com tu. De debò era un altre? No eres tu mateix potser? Què vol dir “tu mateix”? Quins requisits calen perquè un ésser engendrat es converteixi en tu, en tu justament i no en un altre? Si la que és avui la teva mare hagués cohabitat amb un altre i li hagués donat un fill, i d’igual manera el teu pare, haguessis arribat a ser tu? (…)

… és impossible que el sentir i el voler que tu anomenes “teu” hagin sortit del no-res en un moment determinat (fa ben poc); més aviat, aquest reconèixer, sentir i voler és essencialment etern i invariable en tots els éssers humans o, més ben dit, en tots els éssers sensibles. (…) per incomprensible que resulti per l’intel·lecte, tu –i, com tu, cada ésser conscient- ets tot en tot. Per això, la teva vida, la que vius, no és un fragment, una part, de l’esdevenir mundial; n’és, en certa manera, la totalitat.

Pots tirar-te al terra, abraçar-te ben fort amb la mare terra, amb el convenciment que ets u amb ella, i que ella és u amb tu. (…) Tan segur com que ella seràs engolit per ella un dia, i que et parirà novament per a viure noves ambicions i sofriments. I no només un dia; diàriament, ara, avui, et pareix, no una sinó milers i milers de vegades, com també et devora milers i milers de vegades diàriament. Perquè eternament i sempre és només ara, aquest únic i mateix ara, el present és l’única cosa que mai s’acaba.

No hi ha cap idea que germini en mi que no sigui la prolongació de la d’un ancestre; no és per tant un germen jove, sinó el desenvolupament d’un brot del venerable i sagrat arbre de la vida. (45)

extret de: S.Schrödinger. Mi concepción del mundo. Barcelona, Tusquets, 1988., p. 44-46