Motivació i atenció. L’impacte de “l’economia de l’atenció” de cara al cultiu de la qualitat humana

Teresa Guardans

Aquest article forma part de la publicació col·lectiva que recull les participacions de l’Equip de recerca del Cetr a les Jornades 2025 (veure publicació)

Recordem que som humans, amb les peculiaritats pròpies de l’espècie, recordem allò dels dos llops en tensió dins nostre. Un és dominant i es posa en primer pla, tot ell és impaciència, gelosia, avarícia. L’altre és pacient, escolta, és sincer, generós, atent, amable, busca el millor en els altres, s’hi pot confiar, diu el petit relat. “I quin dels dos guanyarà, avi?” “El llop que més alimentis” –li respon el vell amb un somriure–.

En un codi més “conceptual” podem parlar de les dinàmiques de l’egocentració, de quedar enclaustrats dins de la perspectiva del jo i de les seves demandes i pors; o de la possibilitat de donar vida a les nostres capacitats en tota la seva amplària infinita, des de les arrels fondes de l’existir. Sense perdre de vista que som un únic psiquisme, un únic món emocional… Però aquesta vida una que som canvia radicalment segons què alimentem i cultivem.  Recordem allò del “sentir sistema de senyals” i del “sentir profund”:

«El sentir sistema de senyals, que és el pare dels sentiments, odis i afectes, és l’instrument que serveix l’ego, el gestor de la vida humana, per orientar-se i operar en el medi per tal de sobreviure i no morir. […] Sense aquest sentir que modela i interpreta no es podria donar el sentir profund. Si es bloqueja el sentir superficial, es bloqueja també la possibilitat d’un sentir profund. El sentir profund és la notícia, implícita o explícita, de la dimensió absoluta de la realitat. Només pot produir-se al si del sentir sistema de senyals per a un vivent. […] Des d’aquest accés primer el sentir profund s’admira, s’estranya i estima. El sentir profund i el sentir sistema de senyals no són dos, són una unitat. Allò que sent i expressa aquesta dimensió profunda del nostre sentir envaeix completament la nostra capacitat sensitiva i ens posa davant el misteri, la meravella, l’estranyesa, l’exultació i el temor del món en què vivim. El sentir profund és baixar a la fondària del sentir, des del sentir sistema de senyals. És veure i admirar tots i cadascun dels éssers, sense buscar-hi res, si no és mirar, admirar, estimar i venerar. És estar agraït a la presència de tot allò que és.»[1]

El sentir profund es genera doncs en el sentir egocentrat, en el sistema de senyals emocional, però quan hi irromp, el relativitza, el desplaça de la seva centralitat. La qüestió és “baixar a la fondària del sentir, des del sentir sistema de senyals”… Quin motiu hi pot haver per portar-nos a fer aquest “descens”? Com es propicia? «Cal cultivar-lo directament, com? Exercitant-lo, prenent-ne consciència explícitament, intentant expressar-lo, descobrint-lo en totes les realitats i en la pròpia vida.»[2]

            Aquest trànsit de la superfície a la profunditat no ha estat mai fàcil ni evident. Avui i sempre, el jo es resisteix a cedir terreny: “es menester mucho saberlo negociar consigo mismo…” –deia santa Teresa. Són les dinàmiques “normals” de l’egocentració humana. Avui i sempre, tot i que és evident que cada època presenta unes oportunitats i unes dificultats peculiars que cal tenir en compte per tal de poder gestionar els obstacles i aprofitar les possibilitats.

Som conscients que la nostra està en constant transformació científic tecnològica. Però, des de fa un temps, algunes lectures i documentals m’han fet adonar que ja no som en una situació “normal”, que està passant alguna cosa greu que afecta molt especialment l’atenció i l’àmbit del desig; alguna cosa que dificulta profundament la possibilitat d’un desenvolupament humà saludable i de qualitat. Aquestes lectures i informacions em fan sentir “enuig i indignació profunds” –com diu el psicòleg clínic F. Villar Cabeza[3], i m’empenyen a procurar prendre major consciència de la situació, i espero que a reaccionar en conseqüència. Com explica aquest autor estem bevent aigua contaminada, els qui la contaminen ho saben, i no deixen d’augmentar els índexs de contaminació. I el que és tan o més greu encara: incorporen a l’aigua sofisticats components addictius per tal que preferim beure l’aigua del riu contaminat que la d’altres.

De què va “la cosa”? Estem presenciant –i vivint en carn pròpia– els efectes de l’anomenada “economia de l’atenció” o “capitalisme de l’atenció”, un model econòmic que basa l’obtenció de beneficis en la captació i la manipulació de l’atenció de milers de milions d’éssers humans. Un model econòmic que desenvolupa tota mena de recursos i estratègies per tal de capturar l’atenció humana en l’entorn digital, fragmentant-la i allunyant-la de l’entorn “presencial”, per tal de crear necessitats i dependències que generin demandes que el mercat s’encarregarà de satisfer. L’espai de captura, el medi, el constitueixen les xarxes socials, les aplicacions, els vídeojocs, les diverses plataformes. Continuant amb l’al·legoria de l’aigua, les grans tecnològiques obtenen importants beneficis econòmics comercialitzant l’aigua que han contaminat i la presenten tenyida de colors i en atractives ampolles associant-ne el consum amb els conceptes “d’èxit i felicitat”[4]. Aquesta política afecta a totes les edats, però la indústria sap bé que com més aviat comenci l’addicció més assegurada tenen la fidelització de la clientela per a tota la vida. Sense escrúpols.

El psiquisme, el desenvolupament cognitiu, l’atenció i el sentir, tot es veu profundament i directament afectat pel peculiar ús de les tecnologies que s’està duent a terme des d’aquest model econòmic. I això està tenint un fort impacte, ja no només a nivell del cultiu de la qualitat humana en profunditat, sinó de la viabilitat mateixa d’una vida humana saludable, d’unes societats humanes sanes.

Procuraré presentar allò que he anat aprenent i comprenent, a través d’aquestes lectures, d’una manera endreçada.

continuar llegint – descarregar tot el text

[1] Marià Corbí. El sentir hondo de la vida.  Bubok, 2022. pp. 127-143, fragments.

[2] Ibídem.

[3] F. Villar Cabeza. Com les pantalles devoren els nostres fills. Herder, 2023. p. 11.

[4] Ibídem., pp. 14-18.