Inici

Daniel Barenboim El director d'orquestra Daniel Baremboim i el seu amic Edward Saïd (palestí, activista, professor universitari i crític literari), compromesos amb la pau entre Israel i Palestina, van fundar una orquestra que reunia músics d'Israel, Palestina i altres països àrabs. Baremboim reflexiona aquí sobre la necessitat del reconeixement mutu. "Per descomptat, l'Orquestra no pot portar la pau -escriu-. No obstant això, pot crear les condicions per a una base d’entesa sense la qual ni tan sols és possible parlar-ne."

Rafael Redondo Ens ha deixat en Rafa Redondo, amic, mestre, referent, poeta. Com escriu la seva filla als amics i amigues d'Ipar Haizea, "la seva marxa deixa en nosaltres una absència física que fa mal, però també una presència profunda que ens acompanya sempre. El nostre aita ha estat un regal que continuarà parlant-nos en silenci, i estic segura que ho seguirà fent al cor de tots i totes nosaltres.” Gràcies Rafa, amic de l'ànima!

Albert Camus Les guerres, la manca de llibertat, les persecucions i injustícies de tota mena, canvien de noms i d’escenaris però, tossudes, continuen sacsejant-nos cada dia. En uns moments especialment difícils, hem volgut recuperar el discurs d’Albert Camus, en la seva acceptació del Premi Nobel de Literatura, l’any 1957. En aquella ocasió Camus subratllava que el sentit de l’ofici d’escriptor és comprendre i posar-se al servei dels qui pateixen “la Història”. Unes paraules que es podrien traslladar a qualsevol camp d’activitat.

J.Amando Robles Hablando en términos de aspiraciones, sin duda que ésta es la aspiración humana más grande: plenitud y proyecto humano; realizarse de manera plena como seres humanos, por tanto de manera gratuita, absoluta, total, y construir un proyecto humano que sea lo más realizador posible: lo más gratuito, absoluto y total. En otras palabras, que lo más deseable a nivel individual sea también, como aspiración y como logro, realidad en el nivel social o colectivo.  ¿Es ello posible?

Marià Corbí Cal considerar que les coses no són coses, ni els éssers són éssers. Són només signes, senyals que apunten a la dimensió absoluta. Aquests signes i senyals parlen eficaçment de la dimensió absoluta. De si mateixos només diuen que són peribles i models d'un vivent. Cada ésser, cada signe, diu una cosa exclusiva del misteri dels mons immensos. Del misteri dels mons diuen que hi és, perquè sí, que és absolut.