Inici

CETR Presentem tres textos que, conjuntament, busquen aproximar-se tant a la pregunta de si hi ha el lliure albir com a les conseqüències antropològiques i epistemològiques que implicaria la no existència del lliure albir. Hi ha lliure albir? de Marià Corbí; Un únic actor de Marta Granés a partir de textos de Marià Corbí; La meva vida no em pertany de Jose Manuel Bobadilla

José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.

Walt Whitman Walter «Walt» Whitman va ser un poeta, infermer voluntari, assagista, periodista i humanista estatunidenc. El seu treball s'inscriu en la transició entre el transcendentalisme i el realisme filosòfic, incorporant ambdós moviments a la seva obra. Presentem dos textos d'aquest poeta que expressen de manera esplèndida el retorn cap a les coses.

Marià Corbí «No tenemos nada que hacer en esta hermosa Tierra, en este pequeño y maravilloso planeta; no tenemos otra tarea que cumplir que vivir para reconocer toda la maravilla que nos rodea. Vivimos para tener la posibilidad de reconocer. Reconocer es testificar que hemos visto y sentido lo que está frente a nosotros. Reconocer es decirle a todo que hemos advertido su presencia, que hemos visto su esplendor, su belleza, su inmensidad y que nos hemos maravillado de su existencia y la hemos amado. Ese es nuestro destino. Somos una chispa de luz que salta del fuego de la tierra, ilumina por unos instantes lo que le rodea y se apaga volviendo otra vez a la tierra. Hay chispas de luz grandes y pequeñas; brillantes e intensas o más tenues y débiles. No se nos pide que seamos lumbreras ni soles; no se nos pide que nuestra luz sea cegadora; sólo se nos pide que seamos lucidez y reconocimiento.» (p.176)  

Marià Corbí Hem arribat a concloure que la vida espiritual, que hem anomenat qualitat humana profunda, consisteix simplement en una tornada radical cap a les coses, sense buscar-hi res, per interès per les mateixes coses, per poder veure i sentir el que diuen: la doble dimensió de la realitat. Creiem que és la manera adequada d'espiritualitat, la manera d'adquirir la qualitat humana profunda per a les societats de creació i innovació continuada. La figuració de la dimensió absoluta com una divinitat transcendent ha de deixar pas a recuperar aquesta mateixa dimensió absoluta a la realitat del món que ens envolta, que és la nostra pròpia modelació.