Milene Costa Què és sentir? L'ésser humà és, sobretot, un ésser vivent. Una espècie que depèn de l'entorn per sobreviure, que percep allò que l'envolta i respon a allò que percep. I és precisament en aquesta percepció on resideix el fet de sentir. Veure, sentir, tocar, olorar, sentir la calor i el fred: tot això és sentir. El sentir humà va més enllà de qualsevol sentit aïllat: constitueix la forma fonamental en què existim al món. No obstant això, hi ha una cosa singular a l'ésser humà. Som éssers vivents constituïts pel llenguatge. Això vol dir que la nostra percepció no és només biològica, sinó també simbòlica. El llenguatge bifurca el nostre accés a la realitat: per una banda, percebem allò que és útil, necessari, perillós o favorable per a la supervivència; de l'altra, podem percebre la realitat tal com és, independentment de les nostres necessitats.
Passos per a una meditació de la dimensió absoluta, el misteri dels mons

Marià Corbí
Cal considerar que les coses no són coses, ni els éssers són éssers.
Són només signes, senyals que apunten a la dimensió absoluta.
Aquests signes i senyals parlen eficaçment de la dimensió absoluta.
De si mateixos només diuen que són peribles i models d’un vivent.
Cada ésser, cada signe, diu una cosa exclusiva del misteri dels mons immensos.
Del misteri dels mons diuen que hi és, perquè sí, que és absolut.
Diuen que les coses, els éssers i jo mateix som Això absolut i només Això.
No hi ha res fora d’Això.
Diuen que tots els éssers són insignificants en la immensitat dels mons.
Però que aquestes insignificances són només la presència del mateix absolut.
Que l’absolut suprem només es diu i es presenta en éssers insignificants.
Per això, tots els éssers tenen una doble dimensió.
Són alhora una forma insignificant, i l’absolut suprem.
Només s’accedeix a l’absolut suprem en els cants d’aquests éssers insignificants.
Tots els signes, tots els senyals són un cant i un discurs sobre Ell.
Tot diu que l’estimem per poder discriminar amb claredat les dues dimensions.
Fins a comprendre i sentir que les coses no són la meva modelació sinó el seu misteri.
Que tornem sobre nosaltres mateixos per sentir que nosaltres mateixos som aquest misteri.
Que els humans no som la interpretació que fem de nosaltres mateixos.
Diuen que som mortals, però també no mortals, absoluts, gratuïts, perquè sí, com Ell.
Diuen, ben alt, que som el misteri dels mons immensos.
Que, si volem saber del nostre ésser, hem d’exercitar-nos a destriar la nostra doble dimensió, fins que quedi clar a la nostra ment i al nostre sentir la nostra doble dimensió i la de tots els éssers.
Exercitar-se a discernir la doble dimensió, fins a comprendre que tot el que considerem realitat és només un senyal que ens condueix a comprendre que només Això absolut és.
Només per l’amor i l’interès per totes les coses, per tots els éssers, es pot arribar al misteri dels mons immensos. Elles ens porten de la mà i ens parlen de la dimensió absoluta; només elles, des del que ens diuen, ens poden fer conèixer la nostra nissaga i la de tots els éssers en una unitat completa.
(traducció: Rai Ribera)
