Projectem des de l’oblit?

(http://www.josepmlozano.cat 12/07/2011)       De vegades em pregunto si el que explica la inquietud i el neguit en què vivim, sobretot pel que fa a projectar el futur, no és altra cosa que la mostra de la nostra enorme, infinita, inesgotable capacitat d’oblit. Ho pensava quan reprenia el que la UNESCO anomenava els quatre pilars de l’educació en el seu informe Learning: The Treasure Within, i que no són altres que aprendre a conèixer, a fer, a conviure i a ser. Qui se’n recorda avui d’aquest marc de referència?

Com a proposta i projecte educatius no estan malament, certament. I avui que tots parlem i repetim que l’aprenentatge no es redueix a l’escolarització, que és tan important desenvolupar la capacitat de convertir qualsevol situació en una oportunitat d’aprenentatge i, sobretot, que aprendre és el gran repte de les nostres societats i organitzacions, ens queda sempre la pregunta pendent: aprendre què?

No estaria malament que sempre que escoltéssim la gran apologia de l’aprendre (o del learning, que queda més fi) preguntéssim a aquests apologetes: aprendre, sí, però què?

A conèixer, fer, conviure, ser. Potser no soni a molt original. Però, com en tantes coses de la vida, aquí el que està en joc no és l’originalitat, sinó la veritat. I si tots anem repetint, amb més o menys convicció, que un dels nostres reptes principals és aprendre a aprendre (i desaprendre), també és bo que alguna vegada ens preguntem què.

Fins i tot podria ser que estiguéssim d’acord amb la importància que cal atorgar als quatre pilars. Però em temo que serà un acord fictici, perquè solem llegir aquest tipus de propostes sota la lògica de l’especialista. Els quatre pilars són molt importants, ho són tant… que el millor és que les institucions i els diversos àmbits d’aprenentatge s’especialitzin en cada un d’ells. I així tenim intensificacions en el conèixer, en el fer, potser en el conviure … i començo a dubtar que en l’ésser.

Tal vegada hauríem partir de l’assumpció que aprendre i viure són sinònims. Perquè viure és conèixer, fer, conviure i ser. Per això potser seria bo preguntar-nos si els nostres processos d’aprenentatge són capaços d’integrar aquestes quatre dimensions de la vida. Els quatre. De manera que cada un d’ells complementi els altres i critiqui els seus excessos o els seus dèficits. Venim d’una cultura en què preteníem que hi havia un lloc per a cada cosa i que cada cosa havia d’estar al seu lloc. (Substituïu lloc per institució, per cert). Però, més enllà del que està assignat convencionalment, si del que es tracta és de viure, (d’aprendre a viure i de viure aprenent), em pregunto si els nostres projectes personals, organitzatius i socials ens permeten integrar realment aquestes quatre dimensions de la vida . Sense hipertròfies ni esquizofrènies. De vegades em fa l’efecte que molts projectes educatius i/o de formació (especialment quan es dirigeixen a adults) s’assemblen a programes de fitness que només treballessin una part del cos. Perquè sovint em susciten la imatge que el resultat que pretenen s’assembla a algú que hagués musculat enormement, per exemple, el seu braç dret, i mantingués unes cames escanyolides.

En la voràgine dels canvis que vivim em pregunto si un repte crucial no consisteix precisament a aprendre a integrar vitalment aquestes quatre dimensions, i pensar i plantejar qualsevol proposta educativa des de la consciència dels quatre pilars. Aprendre a conèixer, fer, conviure, ser: no serà aquesta integració una saviesa a l’alçada del nostre temps? És clar que una vegada ja em van objectar que qui voldrà ser savi en un món de llestos …

En qualsevol cas, crec que val la pena preguntar-nos si podem projectar alguna cosa sana cap al futur si els nostres projectes ignoren algun dels quatre pilars de l’educació: conèixer, fer, conviure, ser.