Manuel Castells Oliván

Temps borrascosos

(article publicat a La Vanguardia, 27 d’agost, 2011. p.13)
Tamisats per l’ensopiment de les vacances arriben els cruixits d’un món en fallida. Fets inconnexos però que junts componen una nova trama de vida. Crema Londres, la xenofòbia massacra a Noruega, les borses s’enfonsen, l’euro s’avergonyeix, la ficció europea s’esvaeix, Estats Units en fallida, la crisi financera corroeix estalvis i devora llocs de treball, els polítics s’amaguen per capejar el temporal, les revolucions àrabs segueixen removent el món entre l’heroisme ciutadà i la violència de tirans irredempts, moviments socials fets d’una barreja de fàstic i d’esperança estenen la indignació d’Espanya fins a l’Índia, passant per Grècia i Israel. Pinzellades d’un quadre d’història en trànsit de ser. I encara que no ho sembli hi ha un fil conductor.

A l’arrel, el que hi ha és la crisi d’un model. No només d’un model econòmic dominat per un capitalisme financer especulatiu que va fer de l’economia una ficció, enredant al món en una virtualitat de valors borsaris, sinó crisi d’una manera de vida centrada a buscar sentit en un consum sense sentit. Depenent d’un treball, qualsevol, per viure de prestat. Fins que calla la música i apareix el vertigen del buit interior. En una solitud filla de la competitivitat. I quan la quotidianitat s’esfondra es busquen culpables. Perquè la nostra cultura està feta de culpabilitat. Dels altres. I els més altres dels altres són els que es perceben com diferents. Els que van buscar feina i refugi a països europeus incapaços de fer criatures i melindrosos de la feina dura.

El boc expiatori és la més antiga de les làmines de l’arxiu dels espants. Posats a escorxar, comencem pels seus còmplices, els que obren les portes als que no són veritables noruecs o finlandesos o danesos o holandesos o catalans de pura sang. L’assassí de desenes de joves no era un boig, sinó un educat militant del segon partit de Noruega, partit xenòfob, baula d’un espectre desencadenat que recorre Europa. I quan no són nazis declarats són policies quotidianament racistes fins que se’ls va la mà i liquiden a trets un mulat de Tottenham, sense donar explicacions ni a la seva família. Va ser la gota que va fer vessar el got d’una sempiterna humiliació per part d’una Scotland Yard corrupta, a sou de Murdoch, per espiar a qui volgués, des de líders polítics fins a nenes assassinades. Vet aquí que amb la policia desbordada es deslliguen instints d’incendi i pillatge amb participació de gent de tota edat, classe i condició. Accés lliure al consum. Com si la pressió a la qual se sotmet a una societat consumista incapaç de consumir fes explotar una caldera de ràbia difusa, sense els tons nobles dels nostres pacífics indignats.

Terror entre les elits i els ciutadans de bé. Els salvatges són a casa i no tots són negres o immigrats. Mà dura com a resposta. Tot i sabent des de sempre que com més repressió hi ha més bull la sang, mentre les arrels de la còlera segueixin aquí. Que civilitzats i assenyats semblen els indignats espanyols (o els seus cosins israelians o els seus germans grecs) en comparació amb aquests anglesos desbocats del segle XXI! Però no s’equivoqui. Els nostres indignats són activament no violents, però que no s’intenti aturar-los a cops amb arguments de neteja de places i ordenació de trànsit. Perquè no es pensen aturar, aniran lluny, aniran fins a la fi de la denúncia d’un sistema que ens està engolint a tots en el remolí de destrucció generat pel cinisme financer i la incompetència política. En aquests moviments socials s’ajunten la crítica a formes alienades de vida amb el rebuig a pagar els plats trencats derivats dels errors (o càlculs especulatius) dels amos dels diners i del poder que, com sempre, volen sortir sense ni una arruga a la camisa.

I mentrestant, enllà la Mediterrània, els àrabs es retroben a si mateixos, amb moviments socials enderrocant tirans i jutjant a corruptes encara que de vegades sigui a costa de rius de sang que encara flueixen a dojo a Síria davant les protestes estèrils de la timorata comunitat internacional . Encara sort que els sirians, com els egipcis, els tunisians i tants altres van decidir fa temps que s’havien d’alliberar ells mateixos sense demanar permís als sospitosos habituals. Llàstima que el somni dels indignats israelians abraçant als acampats de Tahrir hagi xocat amb la provocació deliberada d’islamistes i sionistes per frustrar una pau possible entre persones cansades de ser ostatges de polítics i geopolítics.

En tots aquests episodis dispars es repeteixen temes i formes. A l’horitzó hi ha l’autogestió de la vida, passant de polítics professionals. Al nucli de l’acció hi trobem internet i les xarxes mòbils. És mitjançant les formes autònomes de comunicació que la gent s’ha pogut auto organitzar, coordinar i suscitar un debat democràtic d’idees, somnis i propostes. En pocs mesos s’ha afirmat amb força en la pràctica social que la comunicació és el mecanisme fonamental per unir-se i que la reunió de persones en les xarxes socials, preludi d’acampades i manifestacions, permet superar la por en què es basa el control social d’un sistema que ja no convenç i amb prou feines guanya. Les revolucions del segle XXI, en les seves múltiples formes, ja tenen les seves eines, fetes de comunicació autònoma interactiva i multimodal, local i global. Sabent que a internet, que està fet de la vida dels internautes, hi ha de tot, el millor i el pitjor, des d’assassins i saquejadors fins a rebels contra la tirania o inventors de la nova vida. Però és la matriu del desafiament a un món que s’autodestrueix, afirmant la possibilitat de reconstruir la societat des de la base.

Perquè alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca. I a Noruega. I a Europa. I també en aquesta Espanya que es va muntar en una economia de cartró pedra governada per ninots de paper.

Vivim temps borrascosos. Però les borrasques netegen l’aire. No sentiu la brisa que ve del mar?

 

Manuel Castells Oliván és  sociòleg i professor universitari, catedràtic de sociologia i d’urbanisme a la Universitat de Califòrnia (a Berkeley), així com director de l’Internet Interdisciplinary Institute a la Universitat Oberta de Catalunya