Skip to content

Quan la mort ens ajuda a comprendre

Text llegit en l’acte de comiat de l’amic Jaume Esteve, i que arrenca d’un dels seus poemes, de la imatge de la vida de la gota com a part de l’infinit oceà.

El meu escrit homenatge està en la línia del poema de’n Jaume sobre la gota i el mar.

La llum del sol es reflecteix en cada gota d’aigua de la rosada del matí. Cada gota sembla ser un llum autònom. Cada gota de rosada sembla posseir, en el seu mateix si, una punta de llum. La llum brilla amb diferents colors en les diferents gotes. Semblen molts punts de llum autònoms, però només són aigua en forma de gota aïllada i la seva llum és la llum del sol. Quan el sol del matí evapora la gota, s’apaga la punta de llum, però ni l’aigua mor, ni s’ha extingit el sol.

La mort ajuda a comprendre que la gota no és una entitat aïllada, ni és un punt de llum, ajuda a comprendre que el que és, no és la petita gota i la seva llum, que el que és, és l’aigua i el sol; el que veritablement és “aquesta immensitat del que és”.

La mort és la consellera, la pietosa guia, l’ajudant dels qui volen conèixer la veritat del que hi ha.
Amb la mort només mor el que pretenia ser una individualitat, la veritable realitat no és afectada.
Sembla que la mort arrasa amb tot, perquè després del seu pas no queda res del que pretenia ser una individualitat autònoma. No és així.

 

En Jaume va ser un punt de llum de l’univers. La llum que hi havia en ell, no era la seva llum, sinó la llum de l’univers.

La seva llum no era seva, encara que aquesta llum es fes patent en el seu cervell. La seva llum és la llum de la immensitat dels mons, és la llum de l’inabastable cosmos que va teixir el seu cervell. Aquesta llum és el seu ésser veritable; aquesta llum, que és el testimoni de l’univers, és la seva naturalesa veritable.

La seva naturalesa original no era l’organisme des del qual la llum es mostrava.

Si és així, en Jaume no va ser el seu ego, ni va ser el seu cos. Va ser la llum que brilla en l’univers des de la petita talaia que va ser el seu organisme, i el seu cos veritable és l’univers sencer.

Per tant, el seu ésser no va ser el seu ego, ni la seva ment, ni l’organisme anomenat “el seu cos”; el seu ésser va ser la “llum” i l’univers.

Aquest “ser-llum” teixeix universos, sense que el teixidor i el teixit siguin dos. Si no hi ha dos, el teixir i desteixir de l’univers no és néixer i morir, és més comparable al desplegar-se i replegar-se, que al néixer i morir.

Aquesta “llum-univers”, que és “ser-llum”, és la seva veritable naturalesa. Així, ni va néixer, ni ha mort.

Però aquest de qui parlo és “ningú”, perquè ho és tot. És, doncs, la immensitat del cel i dels mons, dels arbres i les plantes, dels fruits i les flors, dels animals de la terra, de l’aire i de les aigües, de la terra i de tot el que conté , de tots els homes i les dones. Res és “altre” en relació al Jaume, res li és aliè, tot és ell mateix. És unit amb tot amb llaços indissolubles, i la unitat és l’amor.

Què és morir per aquesta “llum”, pel testimoni de tanta meravella, que és “ningú”? Només abandonar un teixit ja usat, abandonar una talaia envellida, el cos, i submergir-se en el mateix “ser-llum”.

Per a qui comprèn res ni ningú neix ni mor mai.

Back To Top