Servir a la veritat i a la llibertat

Les guerres, la manca de llibertat, les persecucions i injustícies de tota mena, canvien de noms i d’escenaris però, tossudes, continuen sacsejant-nos cada dia. En uns moments especialment difícils, hem volgut recuperar el discurs d’Albert Camus, en la seva acceptació del Premi Nobel de Literatura, l’any 1957. En aquella ocasió Camus subratllava que el sentit de l’ofici d’escriptor és comprendre i posar-se al servei dels qui pateixen “la Història”. Unes paraules que es podrien traslladar a qualsevol altre camp d’activitat.

Discurs d’Albert Camus en rebre el Premi Nobel de Literatura, 10 de desembre, 1957.

En rebre la distinció amb què ha volgut honorar-me la vostra lliure Acadèmia, la meva gratitud era tant més profunda perquè era ben conscient de fins a quin punt tal recompensa sobrepassava els meus mèrits personals. Tot ésser humà i, amb més raó, tot artista, desitja que se’l reconegui. Jo també ho desitjo; però en assabentar-me de la vostra decisió, no em va ser possible evitar comparar la seva ressonància amb allò que realment sóc. Com podria un home, gairebé jove, ric tan sols en dubtes i amb una obra encara no acabada, acostumat a viure en la solitud del treball o en el recés de l’amistat, no assabentar-se amb un cert terror d’una decisió que, d’un cop, el col·locava, sol i reduït a si mateix, al bell mig de la lluminària? D’altra banda, amb quin esperit podia rebre aquest honor en un moment en què, a Europa, altres escriptors, entre els més grans, es troben reduïts al silenci, i en el moment mateix que la seva pròpia terra natal experimenta una dissort sense treva?

Conec bé aquest desordre i aquesta torbació interior. Per recuperar la pau vaig haver d’acomodar-me a una sort massa generosa. I, ja que no hi podia arribar recolzant-me exclusivament en els meus mèrits, per ajudar-me vaig apel·lar a allò que m’ha sostingut, al llarg de tota la meva vida, en les circumstàncies més adverses: la concepció que tinc de l’art i del paper de l’escriptor. Permeteu-me tan sols que, animat per un sentiment de gratitud i amistat, us digui de la manera més senzilla possible, quina és aquesta concepció.

Personalment no puc viure sense el meu art. Però mai no l’he col·locat per sobre de res. Al contrari, si em resulta tan necessari, és perquè no m’aparta de ningú i em permet viure, tal com sóc, al nivell de tothom. Als meus ulls, l’art no és un gaudi solitari. És un mitjà de commoure el nombre més gran d’éssers humans, oferint-los una visió privilegiada dels patiments i de les alegries compartides. L’art obliga, doncs, l’artista a no aïllar-se; el sotmet a la veritat més humil i més universal. De manera que si algú va triar el seu destí d’artista perquè se sentia diferent, ben aviat s’adona que no nodrirà el seu art i la seva diferència sinó reconeixent la seva profunda semblança amb tothom. L’artista es forja en aquest anar i venir perpetu de si mateix als altres, a mig de camí de la bellesa, de la que no pot prescindir, i de la comunitat, de la que no es pot apartar. Per això els veritables artistes no menyspreen res; s’esforcen a comprendre en lloc de jutjar. I si prenen alguna mena de partit en aquest món, només pot ser l’opció per una societat en la qual –segons les grans paraules de Nietzsche– no regni el jutge sinó el creador, ja sigui treballador o intel·lectual.

Per això mateix, el paper de l’escriptor, no s’aparta dels deures difícils. Per definició, avui no es pot posar al servei dels qui fan la Història: l’escriptor està al servei dels qui la pateixen. Si no fos així, quedaria sol, i privat del seu art. Tots els exèrcits de la tirania, amb els seus milions d’homes, no l’arrencaran de la soledat, i més encara si ell consenteix a marxar al mateix pas que ells. Però n’hi ha prou amb el silenci d’un presoner desconegut, abandonat a les humiliacions a l’altre extrem del món, per fer sortir l’escriptor del seu exili; si més no cada cop que aconsegueix, enmig dels privilegis de la llibertat, no oblidar-se d’aquest silenci i fer-lo ressonar pels mitjans que ofereix l’art.

Cap de nosaltres és prou gran per a aquesta vocació. Però, en totes les circumstàncies de la vida, en la foscor o transitòriament cèlebre, subjugat per la tirania o, per un moment, amb llibertat per expressar-se, l’escriptor pot retrobar el sentiment d’una comunitat viva que el sustenta, a condició que accepti, tant com pugui, servir les dues càrregues que fan la grandesa de la seva professió: servir a la veritat i servir a la llibertat. Com que la seva vocació és reunir el nombre més gran possible de persones, aquesta no pot acomodar-se a la mentida i a la servitud que, allà on regnen, fan proliferar les soledats. Siguin quines siguin les nostres debilitats personals, la noblesa de la nostra professió tindrà sempre les seves arrels en dos compromisos difícils de mantenir: negar-se a mentir sobre allò que hom sap i resistir-se a l’opressió.

Durant més de vint anys d’una història de bogeria i deliri, desvalgut i extraviat, com tots els homes de la meva edat, en les convulsions de l’època, em vaig veure sostingut pel sentiment indefinit que escriure era avui un honor, perquè aquest acte obligava i obliga no només a escriure. M’obligava, principalment, a suportar, tal com jo era i segons les meves forces, amb tots els que vivien la mateixa història, la dissort i l’esperança que compartíem. Homes i dones nascuts al començament de la Primera guerra mundial, que van arribar als vint anys en el moment en què s’assentaven alhora el poder hitlerià i els primers processos revolucionaris, i completaven la seva educació amb la guerra d’Espanya, a la Segona guerra mundial, a l’Europa de la tortura i de les seves presons, avui han d’educar els seus fills y dur a terme les seves activitats en un món amenaçat per la destrucció nuclear. Suposo que ningú no els pot demanar que siguin optimistes. Encara més, crec que hem de comprendre, sense deixar de lluitar-hi en contra, l’error dels que per una licitació de desesperació van reivindicar el dret al deshonor i es van llançar als nihilismes de l’època. Però la veritat és que la major part de nosaltres, al meu país i a Europa, han rebutjat aquest nihilisme i s’han posat a cercar una legitimitat. Van haver de forjar-se un art de viure en temps de catàstrofe, per néixer per segona vegada i de seguida lluitar, a cara descoberta, contra l’instint de mort que obra en la nostra Història.

Evidentment, cada generació es creu en la tasca de refer el món. No obstant, la meva sap que no el refarà. Però potser la seva missió és encara més gran. Potser consisteix a impedir que el món es desfaci. Hereva d’una Història corrompuda, en què es barregen les revolucions frustrades, les tècniques que arriben fins a graus de bogeria, els déus morts i les ideologies extenuades, en què poders mediocres poden avui destruir-ho tot, encara que ja no saben convèncer; en què la intel·ligència s’ha rebaixat fins a convertir-se en servidora de l’odi i de l’opressió, aquesta generació va haver de construir, en ella i al seu voltant, va haver de restaurar, partint només de les seves negacions, una mica del que constitueix la dignitat de viure i de morir. Davant d’un món amenaçat per la desintegració, en què els nostres grans inquisidors estan a punt d’establir per sempre els regnes de la mort, la nostra generació sap que, en una mena de carrera boja contra el temps, hauria d’aconseguir restaurar una pau entre les nacions que no sigui la de la servitud, reconciliar de nou treball i cultura, i reconstruir amb tots els éssers humans un vincle d’aliança. No és segur que mai pugui dur a terme aquesta immensa tasca; però sí que és segur que, arreu del món, es manté ja en el seu doble afany de veritat i de llibertat, i que arribat el moment sap morir per aquest compromís, sense odi. Aquesta generació mereix que se la saludi i se l’estimuli allà on és i, sobretot, allà on ella se sacrifica. En tot cas, a ella voldria jo remetre l’honor que acabeu de fer-me, amb la certesa que compto amb el vostre profund acord.

Al mateix temps, després d’haver proclamat la noblesa de l’ofici d’escriure, hauria remès a l’escriptor al seu veritable lloc, ja que aquest no té altres títols que els que comparteix amb els seus companys de lluita, vulnerable però obstinat, injust i apassionat per la justícia, que construeix la seva obra sense vergonya ni orgull, a la vista de tots, sempre dividit entre el dolor i la bellesa i, al cap i a la fi, dedicat a extreure del seu ésser doble, les creacions que procura tenaçment edificar enmig del moviment destructor de la Història. Qui, després d’això, podria esperar-ne solucions acabades i belles teories morals? La veritat és misteriosa, evasiva, i sempre cal conquerir-la. La llibertat és perillosa, difícil de viure, així com és enardidora. Hem de caminar vers aquestes dues metes, penosa però resoludament, segurs per endavant dels defalliments que patirem en tan llarg camí. Mai no vaig poder renunciar a la llum, a la felicitat de ser, a la vida lliure en què vaig créixer. Però encara que aquesta nostàlgia explica molts dels meus errors i de les meves faltes, ella em va ajudar sens dubte a comprendre millor el meu ofici i m’ajuda encara a mantenir-me, cegament, al costat de tants éssers humans silenciosos, que no suporten al món la vida que se’ls ofereix, sinó pel record o el retorn de breus i lliures moments de goig. Reduït, doncs, a allò que realment sóc, als meus límits, als meus deutes, així com a la meva difícil fe, em sento més lliure per mostrar-vos, tot acabant, l’extensió i la generositat de l’honor que acabeu d’acordar-me; també més lliure per dir-vos que voldria rebre’l, com un homenatge tributat a tots aquells que, partícips del mateix combat, no van rebre cap privilegi sinó que, ans al contrari, conegueren la desgràcia i la persecució.

No em queda, doncs, res més que agrair-vos-ho de tot cor i fer públicament, en testimoni personal de gratitud, la mateixa i vella promesa de fidelitat que tot artista veritable es fa cada dia a si mateix, en silenci.

(Font: Federico Delclaux. El silencio creador. Antología de textos. Rialp, 1969. pgs. 70-74)