TOT ÉSSER HUMÀ ÉS ESPIRITUAL. Jean-Yves Leloup; Marie de Hennezel *

¿Quin és el sentit profund del mot espiritualitat que avui es fa servir sovint confonent-lo o oposant-lo al de religió i que esdevé sospitós fins i tot quan no es relaciona amb un context religiós?

Jean-Yves Leloup. – La paraula “religió” té dues etimologies possibles; en primer lloc, la que ve de religare, que vol dir relligar-se, vincular-se, entrar en relació amb allò que es considera com absolut o essencial. Aquesta etimologia és el sentit habitual de la paraula “religió”, la qual, conseqüentment, prendrà cos en un determinat nombre de ritus i pràctiques on aquesta relació prendrà forma. Hi ha igualment una altra etimologia: religere, que vol dir “tornar a llegir”. Tornar a llegir un esdeveniment per mirar d’extreure’n, de descobrir-hi una significació. En aquest aspecte, una religió representa un esforç realitzat per homes i dones a fi de donar sentit al seu sofriment, a la seva mort, a la seva existència.

L’espiritualitat no depèn de l’experiència religiosa. Pertany a tot ésser humà. És el patrimoni d’allò que és humà. ¿No ens diu sant Joan: “el Logos és la llum que il·lumina tot home que ve a aquest món?” Tot ésser humà que va cap a la veritat del seu ésser troba aquesta llum.

– Segons les cultures i les civilitzacions en què es troba, la paraula “espiritualitat” té sentits diferents?

J.-Y.L.—En la tradició grega “ésser espiritual” vol dir estar després dels elements més pesats del compost humà. Allò “espiritual” és aquesta dimensió de l’ésser humà que s’anomena “noètica”, és a dir, lliure pel que fa a les emocions, a les pulsions, a les passions.

La tradició semítica introdueix el terme Pneuma l’Alè. Pau de Tars crea la diferència entre allò psíquic i allò pneumàtic. Tot ésser humà està habitat per l’Alè i travessat pel corrent d’una vida interior. És espiritual qui entra en el seu Alè, aquell que deixa que la vida s’encarni plenament en ell mateix. Per aquesta raó, en aquesta interpretació d’allò espiritual com “Alè”, l’acompanyament consisteix a permetre a algú ser plenament ell mateix. Ser espiritual és ser “inspirat” o, més senzillament, ser “respirat” profundament.

(…)

– No som potser en allò que s’anomena “espiritualitat laica”?

J.-Y.L.— Sí, és exacte; tanmateix, ¿no podem caure en una confusió de llenguatge? ¿no seria fer de la laïcitat una religió? Com diu Marie de Hennezel, una actitud espiritual és una actitud de confiança en la profunditat de l’ésser humà; en allò que, en l’ésser humà, l’ultrapassa; en allò que en l’home roman obert a un més enllà de l’home.

Marie de Hennezel – Jo faig servir l’expressió “humanisme espiritual”, perquè hi ha una tradició humanista que pot justament estar oberta a aquest més enllà de l’ésser humà, a allò que l’ultrapassa.

J.-Y.L.— Jo no parlaria d’humanisme espiritual, sinó, més aviat, d’un “humanisme obert”, obert a totes les dimensions de l’humà, fins i tot a les que ignora. Quan escoltem el sofriment de l’altre, més enllà de las seva petició, escoltem també el seu desig i, més enllà del seu desig, escoltem, de fet, l’ésser que en ell desitja… és a dir, el Subjecte.

Es pot parlar d’humanisme obert. Sobretot, per recordar que, en determinats contextos, el nostre humanisme està tancat, tal vegada fins i tot encerclat, és a dir, aturat en una concepció de l’ésser humà que no té en consideració allò que la persona no sap d’ella mateixa i que el sofriment i la mort li vindran a revelar, perquè justament és allò desconegut el que la mort ens mostrarà.

Aquest és el nostre pressupòsit: allò que es veu de l’ésser humà, allò que es coneix, que es pot pesar, mesurar, diagnosticar… no ho és tot.

El nostre humanisme és un humanisme que té una mancança, és a dir, accepta no saber-ho tot de l’ésser humà. Quan som al costat d’algú, el que de debò importa no és allò que sabem d’ell (com és la seva malaltia, etc.), sinó, més aviat, allò que no sabem. Ell és algú que ultrapassa el nostre coneixement i la nostra percepció. L’Altre, en la seva alteritat i en el seu Rostre, és allò Real que resisteix les nostres voluntats d’apropiació, sensibles i intel·lectuals. És allò que resisteix a ser atrapat en el meu “puny”

* dins: Marie de Hennezel; Jean-Yves Leloup. L’Art de morir: tradicions religioses i espiritualitat humanista davant la mort avui. Barcelona, Helios/Viena, 1998. pgs. 23-28.