Les habitacions de la casa de l’ego.

(extracte de: Por los caminos del silencio)

L’ego és com una llar amb dos tipus d’habitacions:

-Les habitacions del darrera, on es guarden els records

-I les habitacions del davant, on se situen els projectes.

Quan un és jove, a casa no hi ha gairebé habitacions del darrere. Quan un és vell, gairebé no li queden habitacions al davant.

La casa, amb les habitacions del darrera i les de davant, crea la il·lusió a l’ego de ser una entitat diferenciada i autònoma.

Per això, el jo és un personatge que no surt de casa, perquè si surt de casa, es dilueix com una boira d’estiu.

Tot el seu quefer és transitar per les habitacions del darrera o per les habitacions de davant; si és vell, més per les habitacions del darrera, si és jove, més per les habitacions de davant.

Tot el seu present és aquest deambular entre habitacions.

Totes les ocupacions d’aquest personatge, siguin actuacions, pensaments o sentiments, tenen a veure amb records i amb projectes.

Si no surt de casa, viu un món petit d’ambient enrarit.

Si surt de casa, ha d’abandonar l’habitació del darrere, els records, i les habitacions de davant, els projectes, i, sobretot, ha d’abandonar la seva ocupació habitual: deambular entre les habitacions.

Però quan surt de casa, desapareix com un somni.

Si aconsegueix sortir de la seva estimada llar i vol mantenir-se fora de casa en l’immens món, haurà d’evitar acuradament els records i els projectes, si no ho fa, tornarà a trobar-se de nou dins el casalot de sempre, pensant-se altra vegada, a sí mateix, com si fos una entitat.

No hi ha cap realitat independent a la que puguem anomenar “jo”

El Ioga Vâsishtha diu que “no hi ha cap cosa independent a la qual puguem anomenar ‘jo’ “.

Qui comprèn això “veu en la seva pròpia realitat i no es manifesta mai més com a sentiment d’ego, sinó com a realitat infinita“.

El treball fonamental és comprendre, fins arribar a percebre, que no hi ha cap cosa independent a la qual puguem anomenar “jo”. Qui comprèn això, amb lucidesa i sense decaure, veurà fàcilment la realitat sense fronteres del que hi ha i es quedarà sense cap possibilitat de mantenir el sentiment de l’ego.

La buidor de la personalitat

Qui s’analitzi amb compte comprendrà que ell, com a individu, en la seva personalitat, en la seva peculiaritat més pròpia, és el fruit d’una trama més o menys complexa de influxos i causes.

També comprendrà que quan actua, pensa i sent, ho fa determinat per aquests influxos, seguint-los dòcilment o enfrontant-se a ells.

Res en un mateix, ni allò més íntim, ni el més personal i exclusiu queda fora d’aquestes xarxes de causes, ni res és lliure d’elles, ni tan sols la nostra més pròpia i exclusiva auto conducció.
Qui vegi això amb tota claredat i radicalitat, comprendrà que el jo, la personalitat, la individualitat única d’un mateix, és buida d’entitat pròpia, és només una cruïlla de les línies d’una xarxa.

Les trames de causes que construeixen un jo, es nuen en cada individu, passen per ell i es nuen de nou en altres individus en formes sempre diverses. Cap jo s’escapa d’aquest nuar i deslligar-se. No hi ha res en els individus que no siguin les cruïlles i interaccions d’aquestes xarxes de causes. Per això els egos, pel que fa estructures i operacions de desigs, són buits d’existència pròpia.

No hi ha diferències

Si la Realitat no és una cosa particular, no hi ha diferències. Hi ha diferències si hi ha éssers particulars reals, però no n’hi ha quan tot està buit de realitat pròpia.

Tot són els gestos de la dansa de l’Absolut. Tots els gestos no tenen més realitat que la de qui dansa.

Tots els gestos no tenen altra pretensió de dir a qui dansa. Si tot diu el mateix, si tot té la mateixa realitat, quina diferència hi ha entre això i allò?

Encara que les manifestacions siguin diferents, totes elles parlen del mateix. Totes les manifestacions posen davant els ulls i el cor una única i mateixa Realitat. Totes les formes posen davant els sentits el que és tota forma, perquè no n’és cap de particular.

La consciència de la inexistència del jo

Diu David Loy que “és molt possible que la millor definició de Nirvana sigui la de que es tracta d’un estat en el què s’arriba a realitzar la inexistència del jo“.

La meva ment es mou entre els records i els projectes. El moviment que va des dels records cap als projectes és el present. El passat ja és buit d’entitat, els projectes del futur són buits també, perquè encara no tenen entitat. El punt de fricció entre aquests dos buits és el present.

La meva identitat està formada pel farcell format pel grapat de “res” del passat i el manat de “res” del futur. El que lliga aquests dos manats buits és el present. Només aquest farcell és la meva identitat.

Si, com aconsellen els savis, concentro la meva ment en el present, aconseguiré que es silenciï el discurs sobre el no-res del passat i que es silenciï el discurs sobre el no-res del futur.

Quan el present perd aquests dos discursos, o perquè els silencia o perquè comprèn que tots dos són buits, la consciència s’aterra perquè, tot i sabent-se consciència i sentir, perd la seva identitat.

Diuen els savis que llavors és el moment de no cedir ni tenir por, és l’hora d’abandonar la resistència i deixar-se caure en el buit complet de la mateixa entitat. Això és l’alliberament, això és el Nirvana.

El meu passat està tan mort i buit com els meus amics i col·legues ja difunts. El meu futur és tan buit com la tomba propera que m’espera. Si passat i futur són així, on és la consistència en la qual, en el present, poso els meus peus?

El meu present es recolza en un somni (el passat) per apuntar a un somni (el futur). El que va de son a son és un somni. Aquesta és la meva identitat.

[…]

Quan deixo d’identificar-me amb la meva individualitat perquè comprenc amb claredat que no és ella el que realment sóc, em converteixo en testimoni del gran riu de l’existència i de la vida.

Quan adverteixo que, encara que sense ser realment cap jo, sóc quelcom que no és ment però que és llum, quelcom que no és aquest cos però que és capaç de commoure’s;
quan adverteixo la llum i la commoció que hi ha en mi quan el jo i el món s’han fos en una unitat, llavors es revela el que hi ha:

una Llum i una Commoció en el si de la Unitat; Llum i Calor que ja eren presents a l’inici del cosmos i que ni neixen ni moren.

Això és el que hi ha i el que sóc: la Gran Unitat, el Gran Testimoni, l’Únic, el Manifest, el Patent, el poder, la Font, “Això-no dual”.