Marià Corbí Fa dècades que vaig aprendre a tornar-me a les coses, i des de llavors ho he estat practicant amb tota la intensitat que he sabut. Però el que he plantejat en els darrers apartats, d'alguna manera, és un pas més en la meva concepció del que és el camí espiritual, no només per a mi sinó per als membres de les societats de coneixement i per a les societats en trànsit. El que crec que és novetat és que he comprès que aquests tipus de societats tenen les coses més clares, nítides i senzilles del que s'havia imaginat. Les noves societats que, o no poden creure o tenen dificultats per mantenir les creences, n'hi haurà prou que adoptin una actitud semblant a la dels artistes. Els artistes no necessiten fer divina a la bellesa, ni enviar-la al cel, es tornen només, amb tot el cor i la ment, a les coses, per poder captar la seva bellesa multiforme i inacabable per sentir-se commoguts i necessitats de dir el miracle, la meravella i el misteri que van veure en les humils coses del nostre món, modelat per la nostra necessitat a cada tipus de cultura. I allò que amb les seves creacions són capaços de dir val per a totes les cultures i per a tots els pobles i tota la història humana, si els humans tenen la sensibilitat prou educada.
Societat laica i transcendència -per Salvador Paniker-
Salvador Paniker
La tesi d’aquest article és senzilla: en l’actualitat, on millor pot prosperar el sentit de la transcendència és en una societat plenament secularitzada. La idea és que si s’assoleix veritablement la llibertat secular civilitzada, sorgeix espontàniament la sacralitat de l’origen, que és també la transcendència, allò “místic”. I ja sé que hi ha persones -i de les intel•lectualment més respectables- que quan senten paraules com transcendència i mística fugen corrents. Però això és degut, sobretot, a un malentès. Hi ha hagut massa quantitat de xarlatans en aquests àmbits. Aclareixo que quan parlo de transcendència, em refereixo, per exemple, al que un sent escoltant una sonata de Bach, o perdent-se en una nit de lluna plena. I quan parlo de mística ho faig, abans que res, amb un abast experimental alhora transpersonal i quotidià. Per a mi, la mística arrenca de la capacitat de viure aquí i ara, de transcendir el temps, de bolcar-se en alguna cosa que ens importi més que nosaltres mateixos, de sentir el món com la prolongació del propi cos, i, en el límit, d’albirar la no-dualitat originària prèvia a qualsevol concepte.
El text complet el podeu trobar a la versió castellana