Marià Corbí A un vivent que té un doble accés a la realitat se li plantegen dues possibilitats: una és fer totes les construccions culturals recolzades en la nostra condició necessiteu i, per tant, en l'autoreferència a la nostra condició de vivents, la qual cosa suposa que fem les construccions i la seva gestió des de la nostra egocentració que, per les dificultats que es presenten, es transforma en egoisme. L'altra possibilitat recolzem totes les nostres construccions culturals en l'experiència de la dimensió absoluta de la nostra condició humana. La humanitat, en tota la seva història, ha fonamentat tots els trets de la cultura i les seves construccions al servei de la nostra condició d'individualitats necessitades mogudes per l'ego, les necessitats i els desitjos. Des d'aquell individu necessitat i egoista es van construir tots els tipus d'organitzacions socials, tots els col·lectius, països, etc. Tota la realitat de la terra és aquí al nostre servei, disposada a la nostra explotació.
Societat laica i transcendència -per Salvador Paniker-
Salvador Paniker
La tesi d’aquest article és senzilla: en l’actualitat, on millor pot prosperar el sentit de la transcendència és en una societat plenament secularitzada. La idea és que si s’assoleix veritablement la llibertat secular civilitzada, sorgeix espontàniament la sacralitat de l’origen, que és també la transcendència, allò «místic». I ja sé que hi ha persones -i de les intel•lectualment més respectables- que quan senten paraules com transcendència i mística fugen corrents. Però això és degut, sobretot, a un malentès. Hi ha hagut massa quantitat de xarlatans en aquests àmbits. Aclareixo que quan parlo de transcendència, em refereixo, per exemple, al que un sent escoltant una sonata de Bach, o perdent-se en una nit de lluna plena. I quan parlo de mística ho faig, abans que res, amb un abast experimental alhora transpersonal i quotidià. Per a mi, la mística arrenca de la capacitat de viure aquí i ara, de transcendir el temps, de bolcar-se en alguna cosa que ens importi més que nosaltres mateixos, de sentir el món com la prolongació del propi cos, i, en el límit, d’albirar la no-dualitat originària prèvia a qualsevol concepte.
El text complet el podeu trobar a la versió castellana
