José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.
L’ESPIRITUALITAT COM A PROPOSTA
Per espiritualitat avui s’entenen moltes coses: experiències, sentiments, opcions, filosofies, comportaments; en general, hi tenen cabuda totes aquelles concepcions, pràctiques i manifestacions que tinguin un caràcter més o menys personal, subjectiu, experiencial, de realització i transcendència. Per això és freqüent veure contraposar espiritualitat i religió. L’espiritualitat significaria allò que hi ha d’experiencial, de realització immediata, d’autotranscendència, mentre que la religió seria sinònim d’una fe impersonal, institucional, abstracta. El problema és que s’acaba considerant espiritualitat tot allò que es viu subjectivament com a experiencial i realitzador, sense fer més distincions, tot i que sovint es tracti d’actituds o realitats ben allunyades d’una autèntica espiritualitat.
De fet avui són moltes les persones que consideren que viuen una vida espiritual si la seva vida té un sentit o, més ben dit, si està impregnada d’un sentiment integrador i holístic, tingui aquest un caràcter metafísic, filosòfic, ètic, moral, estètic, religiós, naturalista, ecològic, còsmic…; millor encara si s’hi ha arribat amb l’ajuda d’alguna doctrina més o menys esotèrica, sofisticada. I així es considera encara que sovint es tracti d’una experiència i una recerca profundament interessades i egocèntriques (i que, per tant, no podríem considerar “espirituals”).
La espiritualidad de la vida religiosa hoy
per a descarregar
Per aquesta raó, és molt important precisar bé què és el que entendríem per espiritualitat. Els grans mestres, tot i reconèixer que hi ha tants camins possibles com éssers humans, no deixen el tema obert, al lliure arbitri de qualsevol. L’espiritualitat fa referència a allò més real i pertinent: la realització més plena i total de l’ésser humà. Des d’aquesta concepció no hi ha res que sigui més real ni més pertinent. Un ésser humà plenament espontani, creatiu, lliure, que coincideix amb el seu propi ésser. Un ésser humà amo i sobirà de sí mateix.
L’espiritualitat, tal com l’entenem, té denotacions ben precises, objectives. Certament no es confon amb les religions de creences, però tampoc amb succedanis espirituals. Com ja hem plantejat en altres treballs, l’espiritualitat perquè sigui tal, és a dir, per a que sigui realització plena i total de l’ésser humà, ha de ser experiencial, però cal que es tracti de l’experiència última, específica, irreductible a cap altra. I aquesta experiència no és sinó l’experiència de la gratuïtat. Quan diem última estem parlant en termes de qualitat humana: l’experiència espiritual és l’experiència de major qualitat humana possible. En aquest sentit, per definició, qualsevol experiència que no sigui última (com seria el cas de qualsevol experiència interessada i egocentrada), per molt sentida, íntima i experiencial que pugui ser, no es tractarà d’una veritable experiència espiritual. Encara que sigui sota formes subtils, es tractarà d’una recerca del propi jo, motivada pels mecanismes de l’interès i del desig , en darrera instància, motivada per la necessitat, tot i que es pugui tractar de necessitats amb motius espirituals. L’ésser humà és capaç d’un pas més enllà, és capaç d’un desinterès i d’una desegoncentració total. I és aquest l’estat on es fa possible l’experiència pròpiament espiritual; un estat a la que la mística cristiana si refereix amb l’expressió la “fondària última” de l’ànima.
Com a última i irreductible, l’experiència espiritual serà genuïna, és a dir, específica. No és reductible però tampoc substituïble per cap altra. Experiència última, irreductible i específica, experiència gratuïta de pura gratuïtat. Mai és un mitjà per aconseguir un altre fi. És una experiència plena i total en sí mateixa. Es pot dir, per tant, que no serveix per res, no val per res, no existeix en funció de res. És a dir, el seu valor, la seva importància, no es mesura en funció d’una altra fita superior. L’experiència mateixa ho és tot. És gratuïtat plena i total, no és un mitjà per a res.
L’espiritualitat així entesa no es confon amb les espiritualitats succedànies, tan de moda en els nostres dies. Aquestes parteixen sempre de la necessitat i del seu fruit, el desig; filles de la necessitat i del desig, no poden conduir vers la realització plena que prometen. Són sempre un mitjà per a una fi, i en relació tan incestuosa, que la fi promesa no arriba mai i el mitjà exigit no desapareix mai. D’aquí l’estat d’insatisfacció, si no de frustració, d’alienació permanent, de dependència, tan típic de les religions. L’espiritualitat veritable és, insistim, un fi en si mateixa, no un mitjà: realització plena i total; creativitat i llibertat. No coneix l’alienació ni la submissió.
Des d’aquesta perspectiva, a l’espiritualitat se li poden reconèixer dues característiques més. És inexpressable i és laica. Conceptualment és inefable. És per això que cal recórrer al símbol, a la metàfora. Com succeeix en el domini de l’art, l’experiència espiritual autèntica només pot ser expressada poèticament, mitjançant metàfores. Quan s’emprin conceptes, serà per la seva riquesa simbòlica; es tractarà de conceptes símbols. Com és el cas del concepte de Déu. I, finalment, considerada en sí mateixa, és una experiència laica. No són els referents religiosos els que fan que l’experiència sigui espiritual o no, sinó la seva qualitat pròpia: que sigui última, que sigui gratuïta. Aquest caràcter d’ ” ultimitat” i gratuïtat no és patrimoni de les religions sinó de l’ésser humà en allò que el fa ser veritablement humà.
[aquest text és un extracte de l’obra: “Hombre y mujer de conocimiento. La propuesta de Juan Matus y Carlos Castaneda”. Heredia, EUNA, 2006. pgs. 40-43. Correu de l’editorial: editoria@una.ac.cr.]
J. Amando Robles és dominic, professor de la Universitat Nacional de Costa Rica. Sobre espiritualitat i opció de vida religiosa, vegeu la conferència del mateix autor:
La espiritualidad de la vida religiosa hoy
per a descarregar
Relacionats
