Milene Costa Què és sentir? L'ésser humà és, sobretot, un ésser vivent. Una espècie que depèn de l'entorn per sobreviure, que percep allò que l'envolta i respon a allò que percep. I és precisament en aquesta percepció on resideix el fet de sentir. Veure, sentir, tocar, olorar, sentir la calor i el fred: tot això és sentir. El sentir humà va més enllà de qualsevol sentit aïllat: constitueix la forma fonamental en què existim al món. No obstant això, hi ha una cosa singular a l'ésser humà. Som éssers vivents constituïts pel llenguatge. Això vol dir que la nostra percepció no és només biològica, sinó també simbòlica. El llenguatge bifurca el nostre accés a la realitat: per una banda, percebem allò que és útil, necessari, perillós o favorable per a la supervivència; de l'altra, podem percebre la realitat tal com és, independentment de les nostres necessitats.
L’efecte pervers de les creences
Quan les religions procuren creences i no el complet silenci de l’ego, enforteixen l’ego amb les creences, però al preu de sotmetre’l.
Les creences apuntalen l’ego des de fora, si es sotmet. Quan s’ofereixen certeses que es recolzen en creences sense desfer-se de l’ego, el resultat és més ego, per bé que creient.
Les creences són un refugi de l’ego, són el seu aferrament més sòlid.
Si les religions insisteixen en les creences, com quelcom intrínsec i imprescindible per al camí interior, ho estan fent seriosament difícil, perquè exigeixen submissió a formes, la qual cosa significa la permanència intocable d’aquestes formes. Si les formes es mantenen, l’ego es manté, perquè no s’entra en la no forma, en la no dualitat. Així resulta que parlen i proposen la Via, però, al mateix temps, l’impedeixen. Són pocs els qui poden escapar d’aquesta trampa.
Aquesta trampa era quasi inevitable en societats estàtiques articulades sobre creences intocables. En aquest tipus de societats s’havia de parlar del camí interior amb termes que no contribuïssin a desprogramar el col•lectiu. Aquesta era l’estructura de la religió: parlar del que no es pot parlar amb formes intocables. Era una trampa terrible, però una trampa inevitable en aquell tipus de cultures.
La nostra situació ja no és aquesta. Ara sabem que parlem del que no es pot parlar amb formes que no són intocables i que, a més, ens cal abandonar-les el més aviat possible per tal de poder accedir a la subtilitat del sense forma, el “no dos”.
Posar l’accent en les creences és posar-lo en el poder.
Les creences religioses es mostren lligades a la revelació i, per tant, a la submissió i a l’exclusió d’altres creences. Aquests fets lliguen les creences amb el poder.
Per tant, la religió com a sistema de creences resulta ser un sistema de poder i un sistema exclusiu que exclou alternatives. Res que convingui a una societat d’innovació i canvi continu en tots els nivells de la vida humana, democràcia i globalització.
Relacionats
