En aquest apartat afrontem el greu problema de la fonamentació de l'ètica en les societats de coneixement, SC, quan no es pot basar ni en les conseqüències de les religions i de les seves revelacions, ni tampoc en un cos ideològic que pretén ser la descripció de la realitat, ni tampoc en una naturalesa humana donada i immutable. En darrer terme, l'ètica ha de fonamentar-se sòlidament en la dimensió absoluta (DA). Intentarem descriure aquesta fonamentació. Segurament es produiran repeticions d'arguments ja exposats, però he volgut anar pas a pas, partint de la nostra condició animal, encara que fos al preu d'algunes iteracions.
L’autèntica qualitat humana no és buscar la salvació
Qui busca salvar-se no ha entès amb claredat el que és el camí cap al coneixement silenciós, el que és el camí espiritual.
Qui obeeix per salvar-se; qui es sacrifica per salvar-se no esta disposat a morir a si mateix, a desaparèixer completament per tal de poder conèixer “el qui és”, l’Únic.
Qui busca salvar-se fuig de les ruïnes totals. No comprèn que només hi ha salvació quan no hi ha ningú a qui salvar.
Mentre es busqui la salvació es segueix en la dualitat. Quan s’ha entès que no hi ha ningú a qui salvar, se surt de la dualitat.
Related Posts
This Post Has 0 Comments