Marià Corbí A un vivent que té un doble accés a la realitat se li plantegen dues possibilitats: una és fer totes les construccions culturals recolzades en la nostra condició necessiteu i, per tant, en l'autoreferència a la nostra condició de vivents, la qual cosa suposa que fem les construccions i la seva gestió des de la nostra egocentració que, per les dificultats que es presenten, es transforma en egoisme. L'altra possibilitat recolzem totes les nostres construccions culturals en l'experiència de la dimensió absoluta de la nostra condició humana. La humanitat, en tota la seva història, ha fonamentat tots els trets de la cultura i les seves construccions al servei de la nostra condició d'individualitats necessitades mogudes per l'ego, les necessitats i els desitjos. Des d'aquell individu necessitat i egoista es van construir tots els tipus d'organitzacions socials, tots els col·lectius, països, etc. Tota la realitat de la terra és aquí al nostre servei, disposada a la nostra explotació.
L’autèntica qualitat humana no és buscar la salvació
Qui busca salvar-se no ha entès amb claredat el que és el camí cap al coneixement silenciós, el que és el camí espiritual.
Qui obeeix per salvar-se; qui es sacrifica per salvar-se no esta disposat a morir a si mateix, a desaparèixer completament per tal de poder conèixer “el qui és”, l’Únic.
Qui busca salvar-se fuig de les ruïnes totals. No comprèn que només hi ha salvació quan no hi ha ningú a qui salvar.
Mentre es busqui la salvació es segueix en la dualitat. Quan s’ha entès que no hi ha ningú a qui salvar, se surt de la dualitat.
Relacionats
