Marià Corbí No és acceptable abandonar els joves perquè no se sap què dir-los que sigui acceptat per ells, o perquè els hi prediquem amb un missatge del passat, que pensem que és l'únic vàlid i que no accepten. Cal cercar una solució urgentment. Molts no saben què fer i donen allò que tenen a persones que ja pertanyen a l'últim terç de la vida; a persona que, forçades a allunyar-se de les formes tradicionals de la religió, per les transformacions de les maneres de viure i de les cultures, encara els resten no pocs elements de la tradició. També aquests estan desemparats i sense ajuda. Els qui dediquen la seva vida i els seus esforços a aquest tipus de persones fan molt bé. Tanmateix, cal fer un gran esforç per trobar una solució per a les generacions futures, perquè d’elles en serà el món, la cultura, l'espiritualitat i tot.
ARA NAVEGO EN MI MATEIX UNA AIGUA MÉS NUA I TRANSPARENT
Poemes de Josep Palau i Fabre (1917-2008)
(Selecció de Poemes de l’alquimista. Proa, p.106)
La gran cursa del mar
A AMÀLIA TINEO
(jo he navegat la Grècia catalana),
m’atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents –fulgor d’espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.
(p. 106)
Passa la llum per amagats camins
A JOAN TRIADÚ
Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.
Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S’afinen pàl.•lids violins
quan el matí la pau celebra.
Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum
i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.
(p.107)
Triomf d’alta folia
A JOAN PERUCHO
M’enfilo dalt de tot de mi mateix
i miro:
i em veig més transparent.
Jo no sabia, no, que el vent
pogués tenir la meva cabellera
i estar-ne tant content.
Ara tota hora m’enquimera
i em llanço, des de mi,
a cels, abismes, rutes sense fi.
No tinc temps d’estimar: no tinc el braç prou llarg
-Clara, Bàrbara, amigues-
per a poder-vos abastar
per arribar a la vida.
I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa
la rosa.
(p.108)
Comiat
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré escriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
(p.193)
Relacionats
