BEN A PROP

    Martin Buber
(Viena, 1878 – Israel, 1965)
Als deixebles que se li acostaven per primer cop, el rabí Bunam acostumava explicar-los la història d’Eisik, fill de Jeckel, de Cracòvia. Aquest, després d’anys de grans penes i treballs que, però, no havien fet pas trontollar la seva fe en Déu, havia rebut en somni l’ordre d’anar a cercar un tresor a Praga, sota el pont que condueix al palau reial. Després que el somni es repetís tres vegades, Eisik va posar-se en camí i marxà cap a Praga. A la vora del pont, però, hi havia guàrdies dia i nit i ell no gosava posar-s’hi a cavar. Així, cada matí, se n’anava cap al pont i hi donava tombs fins al vespres. Finalment, el capità de la guàrdia que s’havia fixat en el seu continu anar i venir li demanà en to amistós si és que cercava alguna cosa per allí o si hi esperava algú, Eisik li explicà el somni que l’havia dut des d’una terra llunyana fins allí. El capità va riure:

– I així que tu, pobre diable, per creure un somni has vingut amb les soles espellifades en pelegrinatges fins aquí! Si es fa cas dels somnis, rai! També jo hagués hagut de posar-me en camí quan un somni em va manar anar cap a Cracòvia i cavar per cercar un tresor sota els fogons de la cambra d’un jueu que diu que es deia Eisik fill de Jeckel. Eisik fill de Jeckel! Ja m’ho imagino com jo, allà on la meitat dels jueus es diu Eisik i l’altra meitat Jeckel aniria fent forat a totes les cases.
I va tornar a riure. Eisik feu una reverència, va marxar cap a casa, va desenterrar el tresor i va construir el temple que duu el nom d’Escola Reb Eisik Jeckels.
– Recorda’t bé d’aquesta història –solia afegir el rabí Bunam- i aprèn-ne el que et diu. “Que hi ha quelcom que no pots trobar enlloc del món i que, altrament, sí que hi ha un lloc on ho pots trobar”.

Aquesta és una vella història que coneixem a través de diverses literatures populars, però que per boca hassídica se’ns reconta d’una forma nova.
Hi ha quelcom que es pot trobar en un únic lloc del món, És un gran tresor; li’n podem dir la plenitud de l’existència,. I el lloc on es pot trobar aquest tresor és el lloc on un és.
La majoria de nosaltres arribem només en moments ben rars a ser completament conscients del fet que no hem arribat a assaborir la plenitud de l’existència; que la nostra vida no participa de l’existència autènticament plena i que, de fet, hi vivim al marge. Amb tot, però, en sentim tothora la mancança i, en certa mesura, ens esforcem per trobar en algun lloc allò que trobem en falta, Creiem que ho trobarem en algun lloc d’alguna part del món o de l’esperit, però no allà on ens trobem o bé on hem anat a parar, Però justament allà i enlloc més és on es pot trobar el tresor, L’entorn que ho sento com a natural, la situació que el destí m’ha deparat, allò que em passa en el meu dia a dia, les exigències quotidianes, aquí és on hi ha el meu deure essencial i aquí hi ha la plenitud de l’existència que se m’ofereix i a la qual puc accedir. D’un mestre talmúdic ens ha arribat la notícia que els camins del cel se li il·luminaven com els carrers de la seva ciutat natal Nehardea. El hassidisme capgira aquesta dita: més gran és encara que a un se li il·luminin els carrers de la seva ciutat natal com els camins del cel. Perquè aquí, on ens trobem, és on cal fer-hi resplendir la vida divina que s’hi amaga. (…)
Algunes religions neguen el caràcter de vida autèntica a la nostra estada a la terra. O bé ensenyen que tot el que tenim davant en aquest món és només una aparença que hem de saber penetrar, o bé que tot és només una avantsala que hem de recórrer sense fixar-nos-hi gaire. (…) En la seva veritat més íntima els dos móns en són un de sol. Només és que, a la vegada, s’han anat apartant l’un de l’altre. Però volen tornar a ser de nou la unitat que són en la seva veritat profunda. I amb aquesta finalitat ha estat creat l’ésser humà, per tal que uneixi els dos móns. L’ésser humà contribueix a la unitat vivint sàviament amb el món en el qual se l’ha posat, en el lloc en el qual es troba. (…)
El rabí Mendel de Kozk va sorprendre una vegada uns erudits que havia convidat a casa seva amb la interpel·lació:
– On habita Déu? –ells se’n van riure- De quina manera parleu! El món sencer és ple de la seva glòria!
Ell però, va respondre a la seva pròpia pregunta:
– Déu habita allà on se’l deixa entrar.
Això és al capdavall el que compta: deixar entrar Déu. Però només se’l pot deixar entrar allà on un és, on un és realment, allà on un viu, on un viu una vida veritable. Si solem tenir un tracte sant amb el petit món que ens ha pertocat, ajudem en l’àmbit de la creació amb la qual vivim a la substància anímica a arribar a la seva perfecció; llavors establim en aquest lloc nostre un habitacle per a Déu; llavors, deixem que Déu hi entri.

Martin Buber (Viena, 1878 – Israel, 1965). Text extret de la seva obra El camí de l’home: la persona humana segons l’ensenyança hassídica. (Pagès editors, 2007)