Marià Corbí Fa dècades que vaig aprendre a tornar-me a les coses, i des de llavors ho he estat practicant amb tota la intensitat que he sabut. Però el que he plantejat en els darrers apartats, d'alguna manera, és un pas més en la meva concepció del que és el camí espiritual, no només per a mi sinó per als membres de les societats de coneixement i per a les societats en trànsit. El que crec que és novetat és que he comprès que aquests tipus de societats tenen les coses més clares, nítides i senzilles del que s'havia imaginat. Les noves societats que, o no poden creure o tenen dificultats per mantenir les creences, n'hi haurà prou que adoptin una actitud semblant a la dels artistes. Els artistes no necessiten fer divina a la bellesa, ni enviar-la al cel, es tornen només, amb tot el cor i la ment, a les coses, per poder captar la seva bellesa multiforme i inacabable per sentir-se commoguts i necessitats de dir el miracle, la meravella i el misteri que van veure en les humils coses del nostre món, modelat per la nostra necessitat a cada tipus de cultura. I allò que amb les seves creacions són capaços de dir val per a totes les cultures i per a tots els pobles i tota la història humana, si els humans tenen la sensibilitat prou educada.
El libro de horas
Aunque todos se esfuerzan por salir de sí mismos
Como de la prisión que les odia y encierra,
Existe un gran milagro en este mundo:
Yo lo siento: se vive toda vida
¿Quién, entonces, la vive? ¿Son las cosas,
que como melodía no tocada,
en la tarde se quedan, como en arpas?
¿Son los vientos, que alientan las aguas,
son las ramas, que están haciendo señas,
son las flores, que tejen los perfumes,
son las largas, vetustas alamedas?
¿Son los calientes animales, que andan,
son las aves, que extrañas se remontan?
¿Quién la vive? ¿Tú, Dios, vives la vida?
Rainer Maria Rilke. El libro de horas. Editorial Lumen, 1993