El cel a mig fer

Ocells de l’albada
Desperto el cotxe
que té el parabrisa cobert de pol·len.
Em poso les ulleres de sol.
El cant dels ocells s’enfosqueix.

Mentre un altre home compra un diari
a l’estació de tren
prop d’un gran vagó de càrrega
que està completament vermell de rovell
i guspireja al sol.

No n’hi ha de buits per aquí.

Per una rebotiga del paisatge
arriba la garsa
negra i blanca. Ocell malastruc.
I la merla que es mou en totes direccions
fins que tot és un dibuix al carbó,
llevat de la roba blanca a la corda d’estendre:
un cor de Palestrina.

No n’hi ha de buits per aquí.

Fantàstic sentir com el poema creix
mentre jo em vaig reduint.
Creix, ocupa el meu lloc.
Em desplaça.
Em treu del niu.
El poema està enllestit.

L’arbre i el núvol
Un arbre va amunt i avall sota la pluja,
de pressa, davant nostre, en el gris que s’escampa.
Porta un encàrrec. Vida extreu de la pluja
com la merla en un jardí fruiter.

Quan la pluja cessa, l’arbre s’atura.
Se’l veu ben dret, quiet en les nits clares,
com nosaltres, esperant l’instant
en què floreixi neu en l’espai.

Retrat amb comentaris
(…)
Això que sóc jo en ell descansa.
Existeix. Ell no ho sent
i per això existeix i és viu.

Què és jo? Alguna vegada, fa molt de temps,
per uns segons em vaig acostar
a què és JO, què és JO, què és JO.

Però quan precisament vaig veure JO,
JO vaig desaparèixer i va quedar un buit
pel que vaig caure com Alícia.

Més endins

La gran entrada a la ciutat
quan el sol ha baixat.
El trànsit es fa dens, repta.
És un drac lluent pesat.
Sóc una de les escates del drac.
De sobte el sol és ben vermell
davant del parabrises
i inunda el cotxe.
¡Estic il·luminat,
una escrit es fa visible
dins meu,
paraules amb tinta invisible
que apareixen
quan el paper s’acosta al foc!
Sé que he d’anar lluny,
travessar la ciutat i seguir
més enllà, fins que sigui l’hora

d’anar a fer una caminada pel bosc.
A seguir les petjades del teixó.
Es fa fosc, es perd la visibilitat.
Allà, a la molsa, hi ha pedres.
Una d’aquestes pedres és valuosa.
Pot transformar-ho tot,
pot fer brillar la foscor.
És un interruptor per tot el país.
Tot depèn d’ella.
Veure-la, tocar-la …

De març del ’79
Cansat de tots els que arriben amb paraules, paraules,
però no amb llenguatge,
me’n vaig cap a l’illa coberta de neu.
L’entorn salvatge no té paraules.
Pàgines no escrites s’escampen en totes les direccions!
Empremtes de peülles de cabirol a la neu, davant meu.
Llenguatge, però no paraules.

Visió de la memòria
Un matí de juny, massa d’hora
per llevar-se, massa tard per tornar a dormir.

He de sortir a la verdor que és ben plena
de records, i ells em segueixen amb la mirada.

No es veuen, es fonen totalment
amb el fons, perfectes camaleons.

Sóc a una passa de sentir-los respirar
però el cant de l’ocell ensordeix.

Resposta a una carta
A l’últim calaix de l’escriptori trobo una carta que va arribar per primera vegada fa sis anys. Una carta aterrida que encara ara, en arribar per segona vegada, respira.
Una casa té cinc finestres: a través de quatre d’elles el dia llueix clar i tranquil. La cinquena dóna a un cel negre, llamps i tempesta. Sóc  a la cinquena finestra. La carta.
De vegades s’obre un precipici entre dimarts i dimecres; en un instant però, poden transcórrer sis anys. El temps no és una línia recta, és més aviat un laberint, i si un es recolza contra la paret en el lloc adequat pot sentir els passos lleugers, i les veus, un pot sentir-se a si mateix transitant allà, a l’altra banda.
Va rebre alguna resposta la carta? No ho recordo, va ser fa temps. Els innombrables llindars del mar van continuar succeint-se, el cor no va deixar de fer els seus salts, segon a segon, com el gripau a l’herba humida de la nit d’agost. (…)

Postals negres
L’agenda plena, futur desconegut.
El fil musical cantusseja una cançó popular apàtrida.
Neu sobre un mar immòbil de plom. Lluiten
ombres al moll.

A mig camí de la vida un dia arriba la mort
a prendre mesures de la persona. S’oblida
la visita i la vida continua. El vestit però,
es va cosint en silenci.

El rossinyol de Badelunda
En la verda mitjanit al costat de la frontera Nord del rossinyol. Pengen pesades fulles, en trànsit, els cotxes sords es precipiten cap a la línia de neó. La veu del rossinyol no s’aparta, és tan penetrant com el cant d’un gall, però bella, i sense vanitat. Vaig ser a la presó i em va visitar. Vaig estar malalt i em va visitar. No ho vaig percebre aleshores, fins ara. El temps es desploma des del sol i la lluna s’introdueix en tots els tic-tac tic-tac. Els agraïts rellotges. Però precisament aquí, no hi ha cap temps. Només la veu del rossinyol, els cruels tons sonants que afilen la clara dalla del cel nocturn.
Arxipèlag de tardor
Tot d’una, el caminant troba aquí el vell,
immens roure, com un ant petrificat amb la seva infinita
cornamenta, enfront de la fortalesa verdinegra
del mar de setembre.
Tempesta nòrdica. És el temps en què
els raïms de serves maduren. Despert en la foscor,
sento les constel·lacions piafant en els seus estables,
a les altures, per sobre els arbres.

Abril i silenci
La primavera jeu deserta.
La rasa, fosca com el vellut
s’arrossega al costat meu
sense reflexos.

Només irradien
les flors grogues.

Transportat en la meva ombra
com un violí
dins la seva caixa negra.

L’única cosa que vull dir
brilla fora de l’abast
com la plata
a la casa de préstecs.

6
Ren mascle al sol.
Les mosques cusen, cusen
l’ombra a terra.

20
Allà hi vaig estar:
sobre un mur emblanquinat,
míting de mosques.

21
Salve, rossinyol!
Creix des de l’abisme:
anem ocults.