Aquest mes de novembre han sortit diversos articles fent-se ressò d’un interès per l’atenció plena (mindfulness) que no deixa de créixer, molt especialment en el món empresarial i als centres educatius. La proposta de cultivar l’atenció plena per afavorir la creativitat, la flexibilitat, la comprensió…; per a reduir l’estrès generat per la “multi-tasca” i per l’allau d’informació al que estem exposats, sembla consolidar-se més i més. No deixen de sortir nous “manuals”, aplicacions, cursos, programes… D’aquí que es generin tota una sèrie d’interrogants:

eren aquests els objectius de les ancestrals pràctiques d’atenció plena (en gran part originades en la tradició budista)? té sentit posar al servei d’un benefici econòmic allò que volia afavorir un profund  interès gratuït per la realitat? El moviment actual, va més enllà d’una moda?

El que és ben clar és que posa en evidència que el ritme de transformacions científic tecnològiques en el que vivim immersos demana repensar com viure la qualitat humana, com ressituar i alimentar el sentit profund de l’existència; com replantejar l’educació, les relacions amb els altres, amb un mateix, amb el planeta. Que no és possible seguir jugant a aprenents de bruixot sense tenir en compte les conseqüències de cada pas que es dóna.

Com a mostra del debat obert, reproduïm aquí traduït l’article de Schumpeter publicat a The Economist (16 de novembre 2013, p.63).

Al final del mateix trobareu també l’enllaç a un article de David Hochman al New York Times (1 de novembre, 2013) que dóna força idea de l’ambigüitat del fenomen. Així com a la resposta d’una educadora, Funie Hsu  (4 de novembre), distingint entre “calmar” les criatures, i la pràctica budista d’atenció plena com a via per a acréixer l’interès i el compromís vers la realitat.

The Economist Nov 16th 2013      Schumpeter:    El negoci del mindfulness

El capitalisme occidental està buscant inspiració en el misticisme oriental

 En el seu llibre publicat l’any 1905 “L’Ètica Protestant i l’Esperit del Capitalisme”, Max Weber atribueix a la ètica protestant l’origen del capitalisme. Actualment, de vegades sembla com si fos la ètica budista la que està mantenint el capitalisme. Els protestants subratllen l’autocontrol i el càlcul racional; els budistes ressalten la importància del “mindfulness” – fer un descans de les activitats diàries per a relaxar-se i meditar. En el món corporatiu d’avui, és més probable sentir parlar de mindfulness que d’autocontrol.

Google ofereix un curs intern anomenat “Busca dins de tu mateix” que s’ha fet tan popular que la companyia ha creat versions bàsiques com “autogestió neuronal” y “gestionar la teva energia”. El gegant de la recerca també ha construït un laberint per a la meditació caminant. EBay disposa de sales de meditació equipades amb coixins i flors. Twitter i Facebook estan fent tot el que poden per estar al capdavant de la carrera del mindfulness. Evan Williams, un dels fundadors de Twitter ha introduït sessions regulars de meditació en la seva nova aventura, la Obvious Corporation, un viver d’empreses i fons d’inversió.
La moda no es limita a Silicon Valley: el moviment mindfulness es pot trobar a tots els recons del món corporatiu. Ruper Murdoch té un detector de mentides ben desenvolupat, però aquest any ha tuitejat sobre el seu interès en la meditació transcendental (la qual,va dir, “tothom recomana”). Ray Dalio de Bridgewater Associates y Bill Gross de PIMCO són dos dels noms més grans en el negoci de la gestió de fons, i ambdós són meditadors habituals. Dalio diu que la meditació ha tingut més impacte en el seu èxit que qualsevol altra cosa.
El que va fer rodar el vagó del mindfulness va ser la contracultura dels anys seixanta, que va injectar una dosi de moda bohèmia en el torrent sanguini del capitalisme: va ser testimoni del sorgiment d’empreses com Virgin, Ben Jerry’s y Apple, on el seu co-fundador Steve Jobs va visitar la India en un retir de meditació quan era jove i sovint parlava de com el Zen havia influït en el disseny dels seus productes. Però hi ha tres coses que fan girar les rodes més ràpidament.
La més òbvia és la omni-connectivitat. El tecleig constant de dispositius electrònics porta a molt gent al límit de les seves forces. Els dispositius electrònics no només sobrecarreguen els sentits  i envaeixen el temps de lleure; s’alimenten a si mateixos: com més tuiteja la gent, més seguidors i més retuits té. El mindfulness proporciona una bona excusa per desconnectar i relaxar-se – o “desconnectar per connectar”, com diuen els seus defensors.
Una segona raó és la competència ferotge. La recerca individualista de l’èxit material ha produït una epidèmia d’escàndols corporatius i un sentiment generalitzat d’ansietat. El mindfulness recalca que és més una qüestió d’èxit que de prosperitat material.
La tercera és que vendre mindfulness s’ha convertit en un negoci per dret propi.

El moviment té una creixent, i sorprenentment eclèctica, cohort de gurus. Chade-Meng Tan de Google, qui s’enorgulleix de la seva descripció de lloc de treball com “un paio fantàstic”, és l’inspirador de “Buscar dins de tu mateix”. Soren Gordhamer, un instructor de ioga i meditació i tuitejador entusiasta, va fundar Wisdom 2.0, una serie molt popular de conferencies sobre mindfulness. Bill George, ex director de Medtronic, una empresa d’equipament mèdic, i membre del Consell de Goldman Sachs, està introduint mindfulness a la Harvard Bussines School en un intent de desenvolupar líders que siguin “conscients de si mateixos i autocompassius”.
Moltes altres escoles de negocis estan introduint mindfulness. Jeremy Hunter de l’escola de negocis Drucker a la Universistat de Claremont l’ensenya als seus alumnes, com fa Ben Bryand al IMD de Suissa. Donde Plowman de l’escola de negocis de la Universitat de Nebraska-Lincoln, fins i tot ha intentat quantificar la consciència de les pròpies escoles de gestió. El flux de la saviesa no és unidireccional: Keisuke Matsumoto, un monjo budista japonès, va fer un MBA a la Indian School of Business a Hyderabad i ara, al tornar, està aplicant la seva formació a la revitalització dels temples.
Pel que fa a la seva explotació com a negoci, Arianna Huffington organitza un congrés de mindfulness, una aplicació (“GPS per a l’ànima”) i un racó del mindfulness a la seu del  Huffington Post. Chip Wilson, el director de Lulemon, un venedor d’equips de roba de ioga, ha creat un lloc web, whil.com, que convida a les persones a apagar els seus cervells durant 60 segons visualitzant un punt. (“Desconnectar, connectar i seguir endavant”).

Un passeig per la natura

Ofereix alguna cosa bona tot aquest mindfulness? Hi ha un gruix d’evidència que suggereix que algunes de les seves tècniques poden proporcionar importants beneficis psicològics i fisiològics. L’escola de medicina de la Duke University ha fet investigacions que demostren que, a Amèrica, una hora de ioga a la setmana disminueix els nivells d’estrès en els treballadors en una tercera part i redueix els costos d’atenció mèdica un promig de 2.000 dòlars a l’any. Els cínics podrien citar l’evidencia que un passeig per la natura té beneficis similars. També podria ser preocupant que Aetna, una asseguradora que vol vendre el ioga i altres tècniques de mindfulness com una part des seus plans de salut, està patrocinant algunes de les investigacions que les recolzen. Però sembla raonable suposar que, en un món d’estrès i distracció constants, simplement asseure’s i relaxar-se una estona pot comportar quelcom positiu.
El problema més gran amb el mindfulness és que s’està convertint en part del moviment d’autoajuda –i, per tant, part de la malaltia que se suposa que cura. Els gurus parlen de “l’avantatge competitiu de la meditació”. Els alumnes ho perceben com una manera de anar endavant a la vida. I l’objecte de tot l’exercici es perd. Què té a veure una desfilada de roba cara Lululemon amb l’ètica budista de no aferrament als bens materials? I mirar fixament un punt generat per una computadora, que té a veure amb l’antic art de la meditació? El capitalisme occidental sembla estar fent bastant més per canviar la religió oriental, que la religió oriental per canviar el capitalisme occidental.

Articles relacionats:

Mindfulness: Getting Its Share of Attention – by David Hochman- Publicat a:
THE NEW YORK TIMES: November 1, 2013
En castellà, publicat a El País (14 de noviembre 2013): Para hacer más, no haga nada

The Heart of Mindfulness: A Response to the New York Times –by Funie Hsu-

Diu Fanie Hsu: “L’atenció plena no necessita ser ensenyada en el seu context religiós per a ser “l’atenció correcta”, o sati Samma, però ha de mantenir el seu cor essencial: l’ensenyament de l’existència no-dual i l’acció social. Com a educadors que busquen incorporar l’atenció a l’educació formal, hem de ser molt conscients de com orientem l’ensenyament per tal que no serveixi per tancar els ulls al patiment que ens envolta. (…) Més enllà de guanyar ments tranquil·les davant dels exàmens, pensem bé com ho fem per a donar vida al cor dels nostres estudiants fent-los capaços d’interessar-se i involucrar-se en la creació del món que es mereixen.”