Un ordre imaginat. La funció dels mites

Fragment de l’obra de Y.N. Harari: Sàpiens. Una breu història de la humanitat. (Edicions 62, 2015)

El grapat de mil·lennis que van separar la Revolució Agrícola de l’aparició de ciutats, regnes i imperis no van ser suficients per permetre l’evolució d’un instint de cooperació en massa.

            Malgrat la falta d’aquests instints biològics, durant l’era dels caçadors-recol·lectors, centenars de desconeguts van poder cooperar gràcies als seus mites compartits. Aquesta cooperació, però, era flexible i limitada. Cada grup de sàpiens continuava portant la seva vida de manera independent i podia satisfer la majoria de les seves necessitats. Un sociòleg primitiu que hagués viscut fa 20.000 anys, que no tingués coneixement dels esdeveniments que van seguir a la Revolució Agrícola, hauria pogut concloure que la mitologia tenia un abast força limitat. Els relats sobre esperits ancestrals i tòtems tribals eren prou forts per permetre que 500 persones intercanviessin petxines marines, celebressin un festival de tant en tant i unissin forces per exterminar un grup de neandertals, però res més. La mitologia, hauria pensat el sociòleg de l’antiguitat, no pot capacitar a milions d’estranys per cooperar cada dia.

            Però això no ha estat així. Ha resultat que els mites són més forts del que ningú podia haver imaginat. Quan la Revolució Agrícola va obrir la possibilitat que es creessin ciutats atapeïdes i imperis poderosos, la gent va inventar relats sobre grans déus, pàtries i societats anònimes per proporcionar els vincles socials necessaris. Mentre l’evolució humana seguia al seu pas de cargol de sempre, la imaginació humana construïa sorprenents xarxes de cooperació en massa, com no s’havia vist mai a la Terra.

            Cap a l’any 8.500 a.C. les poblacions més grans del món eren pobles com Jericó, on vivien uns pocs centenars d’individus. Cap al 7.000 a.C. la ciutat de Çatalhöyük, a Anatòlia, comptava entre 5.000 i 10.000 habitants, probablement el nucli de població més gran de l’època. […] L’any 221 a.C. la dinastia Qin va unir la Xina, i poc després Roma va unificar la conca del Mediterrani. Els impostos recaptats entre 40 milions de súbdits qin servien per pagar un exèrcit permanent de centenars de milers de soldats i una complexa burocràcia que donava feina a més de 100.000 funcionaris. En el seu zenit, l’Imperi romà recaptava impostos de fins a 100 milions de súbdits. Aquests ingressos finançaven un exèrcit permanent de 250.000-500.000 soldats, una xarxa de carreteres que encara s’utilitzava 1.500 anys després i teatres i amfiteatres que acullen espectacles fins avui en dia.

            Sens dubte, és impressionant però no hem de fer-nos falses il·lusions sobre les “xarxes de cooperació en massa” que operaven a l’Egipte dels faraons o en l’Imperi romà. “Cooperació” sona molt altruista, però no és sempre voluntari i gairebé mai igualitari. La majoria de les xarxes de cooperació humana tenen com a objectiu l’opressió i l’explotació.

 […]

            Totes aquestes xarxes de cooperació, des de les ciutats de l’antiga Mesopotàmia fins als imperis qin i romà, eren “ordres imaginats”. Les normes socials que els sostenien no es basaven en instints arrelats ni en relacions personals, sinó en la creença en uns mites compartits.

            Com poden els mites sostenir imperis sencers? Ja hem parlat d’un exemple d’això: Peugeot. Examinem ara dos dels mites més coneguts de la història: el Codi d’Hammurabi, del 1776 aC, aproximadament, que va servir com a manual de cooperació per a centenars de milers d’antics babilonis; i la Declaració d’Independència dels Estats Units, del 1776 dC, que avui encara serveix com a manual de cooperació per a centenars de milions d’americans.

            El 1776 aC, Babilònia era la ciutat més gran del món. L’Imperi babiloni era probablement també el més gran del món, amb més d’un milió de súbdits. Governava la major part de Mesopotàmia, que incloïa pràcticament tot l’Iraq modern i parts del que avui és Síria i l’Iran. Avui en dia, el seu rei més famós és Hammurabi, que deu la fama e principalment al text que porta el seu nom, el Codi d’Hammurabi. Es tracta d’una col·lecció de lleis i decisions judicials amb l’objectiu de presentar a Hammurabi com un model de rei just, servir com a base per a un sistema legal més uniforme per tot l’Imperi babiloni i ensenyar a les futures generacions què és la justícia i com actua un rei just.

           Les generacions futures en van prendre nota. L’elit intel·lectual i burocràtica de l’antiga Mesopotàmia va canonitzar el text, i els escribes van continuar copiant-lo molt temps després que Hammurabi hagués mort i el seu imperi s’ensorrés. Per tant, el Codi és una bona font per a comprendre l’ideal d’ordre social dels antics mesopotàmics.

            El text comença dient que els déus Anu, Enlil i Marduk (les principals deïtats del panteó mesopotàmic) van designar a Hammurabi “perquè la justícia prevalgués a la Terra, per abolir el mal i els malvats, i per impedir que els forts oprimissin els dèbils”. A continuació s’hi enumeren unes 300 sentències, seguint la fórmula: “Si passa això i això altre, aquesta és la sentència”. Per exemple,

196. Si un home superior deixa borni a un altre home superior, el deixaran borni a ell.
197. Si li trenca un os a un altre home superior, que li trenquin l’os.
198. Si deixa borni a un plebeu o li trenca un os a un plebeu, pagarà 60 sicles de plata.
199. Si deixa borni a l’esclau d’un home superior, pagarà la meitat del valor de l’esclau (en plata).
200. Si un home superior colpeja a una dona de classe superior i li fa perdre el fetus, pagarà 10 sicles de plata pel fetus.
201. Si aquesta dona mor, que matin la filla de l’home que li ha pegat.
202. Si és la filla d’un plebeu a qui li causa la pèrdua del fetus per una pallissa, pagarà 5 sicles de plata.
203. Si aquesta dona mor, pagarà 30 sicles de plata.
204. Si colpeja a l’esclava d’un home superior i li provoca així la pèrdua del fetus, pagarà 2 sicles de plata.
205. Si aquesta esclava mor, pagarà 20 sicles de plata.

Després d’enumerar les sentències, Hammurabi torna a declarar que:

Aquestes són les justes decisions que Hammurabi, el rei capaç, ha establert i fa complir al país segons la veritat i el camí correcte de la vida. […] Sóc Hammurabi, noble rei. No he estat descuidat ni negligent amb la humanitat, que el déu Enlil m’ha confiat cuidar i el déu Marduk m’ha encomanat guiar.

            El Codi d’Hammurabi afirma que l’ordre social babiloni es basa en principis universals i eterns de justícia, dictats pels déus. El principi de jerarquia és d’importància cabdal. Segons el codi, les persones es divideixen en dos gèneres i tres classes: persones superiors, plebeus i esclaus. Els membres de cada gènere i classe tenen valors diferents. La vida d’una plebea val 30 sicles de plata, mentre que l’ull d’un plebeu val 60 sicles de plata.

            El codi també estableix una jerarquia estricta en el si de les famílies, segons el qual els nens no són persones independents, sinó propietat dels seus pares. Per aquest motiu, si un home superior mata la filla d’un altre home superior, la filla de l’homicida és executada com a càstig. A nosaltres ens pot sembla estrany que l’homicida segueixi impune mentre que la seva filla innocent és sacrificada, però a Hammurabi i als babilonis això els semblava perfectament just. El Codi d’Hammurabi es basava en la premissa que si tots els súbdits del rei acceptaven la seva posició en la jerarquia i actuaven en conseqüència, el milió d’habitants de l’imperi podrien cooperar de manera eficaç. Llavors la societat podria produir prou menjar per als seus membres, distribuir-lo eficientment, protegir-se contra els seus enemics i expandir el seu territori per tal d’aconseguir més riqueses i més seguretat.

            Uns 3.500 anys després de la mort d’Hammurabi, els habitants de les tretze colònies britàniques de l’Amèrica del Nord van considerar que el rei d’Anglaterra els tractava injustament. Els seus representants es van reunir a la ciutat de Filadèlfia i, el 4 de juliol de 1776, les colònies van declarar que els seus habitants ja no eren súbdits de la corona britànica. La seva Declaració d’Independència va proclamar principis universals i eterns de justícia que, com els d’Hammurabi, estaven inspirats per un poder diví. No obstant això, el principi més important que dictava el déu americà era una mica diferent del principi dictat pels déus de Babilònia. La Declaració d’Independència americana afirma:

            Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.

            Igual que el Codi d’Hammurabi, el document fundacional nord-americà promet que si els americans actuen segons els seus sagrats principis, milions de persones podran cooperar de manera eficaç i viure segures i en pau en una societat justa i pròspera. Igual que el Codi d’Hammurabi, la Declaració d’Independència americana no era només un document del seu temps i el seu context: també va ser acceptada per les generacions futures. Fa més de 200 anys que els escolars nord-americans la copien i se l’aprenen de memòria.

            Els dos textos ens plantegen un dilema obvi. Tots dos afirmen compendiar principis universals i eterns de justícia, però segons els americans totes les persones són iguals, mentre que segons els babilonis les persones no són de cap manera iguals. És clar, els americans dirien que ells tenen raó, i que Hammurabi s’equivoca. Hammurabi, per descomptat, replicaria que ell té raó, i que els equivocats són el americans. De fet, s’equivoquen tots dos. Tant Hammurabi com els Pares Fundadors americans imaginaven una realitat regida per principis de justícia universals i immutables, com ara la igualtat i la jerarquia. Però l’únic lloc on existeixen aquests principis és en la fèrtil imaginació dels sàpiens, i en els mites que s’inventen i s’expliquen els uns als altres. Aquests principis no tenen cap validesa objectiva.

            Per a nosaltres és fàcil acceptar que la divisió entre “superiors” i “plebeus” és una invenció de la imaginació. Però la idea que tots els humans són iguals també és un mite. En quin sentit tots els humans són iguals entre si? Hi ha alguna realitat objectiva, fora de la imaginació humana, que indiqui que som veritablement iguals? Tots els humans són iguals des del punt de vista biològic? Intentem traduir la frase més famosa de la Declaració d’Independència dels Estats Units en termes biològics: Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.

            Segons la ciència de la biologia, les persones no van ser pas “creades”. Són producte de l’evolució. I sens dubte no van evolucionar per a ser “iguals”. La idea d’igualtat es troba inextricablement entrellaçada amb la idea de creació. Els americans van treure la idea d’igualtat del cristianisme, que sosté que tota persona té una ànima de creació divina i que totes les ànimes són iguals davant Déu. Ara bé, si no creiem en els mites cristians sobre Déu, la creació i les ànimes, ¿què significa que totes les persones són “iguals”?

[… Segueix una pg. d’argumentació]     … Igualment, els drets no existeixen en biologia. Només hi ha òrgans, capacitats i característiques. […] “Drets inalienables” s’hauria de traduir per “característiques mutables” […]

            Tal vegada aquest raonament indignarà els defensors de la igualtat i dels drets humans. És probable que la seva reacció sigui: “Ja sabem que les persones no són iguals des del punt de vista biològic! Però si creiem que tots som iguals en essència, això ens permetrà crear una societat estable i pròspera”. Davant d’això no hi tinc cap argument. Això és precisament el que vull dir quan parlo d’un “ordre imaginat”. Creiem en un ordre particular no perquè sigui objectivament veritat, sinó perquè creure en ell ens permet cooperar de manera eficient i fer una societat millor. Els ordres imaginats no són conspiracions malèvoles ni miratges inútils, sinó que són l’única manera que un gran nombre d’humans té per cooperar eficaçment. Cal tenir en compte, però que Hammurabi podria haver defensat el seu principi de jerarquia utilitzant la mateixa lògica: “Jo sé que els homes superiors, els plebeus i els esclaus no són classes de persones diferents en essència. Però si creiem que ho són, podrem crear una societat estable i pròspera”.

            És probable que més d’un lector s’hagi regirat a la cadira en llegir els paràgrafs anteriors. Avui en dia, la majoria de nosaltres hem estat educats per reaccionar d’aquesta manera. És fàcil acceptar que el Codi d’Hammurabi era un mite, però no volem sentir que els drets humans també ho són. Si la gent s’adona que els drets humans només existeixen en la nostra imaginació, ¿no hi ha perill que la nostra societat s’ensorri? […]

            Aquestes pors estan ben justificades. Un ordre natural és un ordre estable. No hi ha cap probabilitat que la gravetat deixi de funcionar demà, encara que la gent deixi de creure en ella. Per contra, un ordre imaginat sempre està en perill d’ensorrar-se, perquè depèn de mites, i els mites s’esvaeixen tan bon punt la gent deixa de creure-hi. Per tal de salvaguardar un ordre imaginat cal fer esforços continus i intensos, alguns dels quals deriven en violència i coerció.

[…] No obstant això un ordre imaginat no pot sostenir-se només mitjançant la violència. (121-130)

            Com es fa perquè la gent cregui en un ordre imaginat com el cristianisme, la democràcia o el capitalisme? En primer lloc, no s’ha d’admetre mai que l’ordre és imaginat. Sempre cal insistir que l’ordre en què es basa la societat és una realitat objectiva creada pels grans déus o per les lleis de la natura. Les persones són diferents, no perquè ho digués Hammurabi, sinó perquè ho van decretar Enlil i Marduk. Les persones són iguals, no perquè ho digués Thomas Jefferson, sinó perquè Déu els va crear així. Els mercats lliures són el millor sistema econòmic, no perquè ho digués Adam Smith, sinó perquè aquestes són les lleis immutables de la naturalesa.

            També cal educar la gent a consciència. Des del moment de néixer, cal recordar-li constantment els principis de l’ordre imaginat, que s’incorporen a totes i cadascuna de les coses: als contes de fades, als drames, als quadres, les cançons, a l’etiqueta, a la propaganda política, a l’arquitectura, les receptes, les modes…   […]

            El dòlar, els drets humans i els Estats Units d’Amèrica existeixen en la imaginació compartida de milers de milions de persones, i cap individu, tot sol, pot amenaçar-ne l’existència. El fet que jo sol deixés de creure en el dòlar, en els drets humans o en els Estats Units, no tindria molta importància. Aquests ordres imaginats són intersubjectius, de manera que per canviar-los hauríem de canviar simultàniament la consciència de milers de milions de persones, i això no és fàcil. Un canvi d’aquesta magnitud només es pot aconseguir amb l’ajuda d’una organització complexa, com ara un partit polític, un moviment ideològic o una confessió religiosa. Ara bé, per establir aquestes organitzacions complexes cal convèncer molts desconeguts perquè cooperin entre si. I això només pot passar si aquests desconeguts creuen en uns quants mites compartits. Per tant, per poder canviar un ordre imaginat establert, hem de creure en un ordre imaginat alternatiu. (132-137)

selecció de: Yuval Noah Harari. Sàpiens. Una breu història de la humanitat. (Edicions 62, 2015).