El regal que ens fa la muntanya

Nan Shepherd (1893-1981), va ser una novel·lista i poetessa escocesa modernista. Era una excursionista entusiasta. Les seves novel·les tracten el xoc entre les demandes de la tradició i les exigències de la modernitat. Tant la seva poesia com La muntanya viva expressen el seu amor pel paisatge muntanyenc de les Grampianes. Aquesta obra convida a una lectura pausada, per poder assaborir cada descripció  de la muntanya, els cels, els vents, l’aigua, la vida animal i vegetal, així com de l’experiència humana de passar-s’hi hores caminant amb la màxima atenció. Oferim una petita tria dels últims dos capítols, extrets de: Nan Shepherd. La muntanya viva. La Bisbal d’Empordà, Sidillà, 2017. 226 p. (trad. d’Aurora Ballester)

******

Els sentits

Després d’haver entrenat el cos i la ment per a la quietud, també hi he d’entrenar l’activitat. Cal fer servir els sentits. Per a l’orella, la cosa més vital que es pot sentir aquí és el silenci. Parar l’orella al silenci és descobrir com arriba a ser de rar. Sempre hi ha alguna cosa que es mou. Quan l’aire està força quiet, sempre hi ha aigua que corre; i aquí dalt és un so que difícilment pot passar desapercebut, encara que en moltes zones pedregoses de l’altiplà un es trobi per damunt dels cursos d’aigua. Però de tant en tant hi ha un moment en què el silenci és gairebé absolut, i mentre se l’escolta es perd la noció del temps. Aquesta mena de silenci no és una mera negació del so. És com un nou element, i si l’aigua encara ressona amb un murmuri baix i llunyà, només és l’últim extrem d’un element que estem abandonant, ja que la punta més extrema de terra està suspesa damunt de l’horitzó marítim. Aquests moments poden arribar enmig de la boira o de la neu, en una nit d’estiu (quan fa massa fresca perquè els núvols d’insectes campin fora), o en una albada de setembre. A les albades de setembre gairebé em quedo sense respiració; sóc una imatge en una bola de vidre.. El món s’hi queda suspès, i jo a dins. (205-206)

Cadascun dels sentits és una via d’entrada del que la muntanya té per oferir-nos. (207)

Aclucar els ulls també pot canviar l’apreciació de les coses que estic mirant. Un escampall de floretes blanques damunt l’herba, mirades a través dels ulls mig tancats, resplendeixen amb una claredat diàfana, com si s’aixequessin del rerefons. Aquesta mena d’il·lusions, depenent de com posis els ulls i de com miris, revelen la veritat que la nostra visió habitual de les coses no és necessàriament la correcta: només n’és una entre un nombre infinit, i el fet de veure’n una de desacostumada, encara que només sigui per un moment, ens desmunta, però ens torna a refermar. És estrany però és estimulant. Trigaré un munt de temps a arribar a la fi d’un món que es comporta així si no faig altra cosa que jeure de costat o d’esquena. (213)

Ésser

Aquí, per tant, es pot viure una vida dels sentits tan pura, tan poc influïda per cap mitjà de descobriment que no sigui propi d’aquests, que es podria dir que el cos pensa. Cada sentit elevat a la seva percepció més exquisida és en ell mateix una experiència total. Aquesta és la innocència que hem perdut, viure amb cada sentit individualment per viure enterament.

I sóc aquí, ajaguda a l’altiplà; a sota meu, el cor central de foc des d’on es va projectar aquesta massa imponent i esmolada de roca ígnia, damunt meu l’aire blau, i entre el foc de la roca i el foc del sol, grava, terra i aigua, molsa, herba, arbre i flor, insecte, ocell i bèstia, vent, pluja i neu —la muntanya total. De mica en mica he trobat la meva manera d’entrar-hi. Si tingués altres sentits, hi ha altres coses que hauria pogut descobrir. És una ximpleria suposar, quan he percebut l’exquisida divisió que m’ofereixen els sentits de l’aigua corrent, o d’una flor, que no hi hauria res més per percebre si estiguéssim dotats d’altres modes de percepció. Com ens podríem imaginar el sabor o el perfum si no tinguéssim els sentits del gust i l’olfacte? Són absolutament inimaginables. Hi ha d’haver moltes propietats fascinants de la matèria que no coneixem perquè no tenim manera de conèixer-les. Però tot i així, amb el que tenim, quanta riquesa! I tot el que hi afegeixo cada vegada que vaig a la muntanya —la vista veu coses que no havia vist abans, o veu d’una altra manera el que ja havia vist. I el mateix fa l’oïda, i els altres sentits. És una experiència que creix; els dies corrents hi afegeixen la seva part, i de tant en tant, de manera imprevisible i inoblidable, arriben les hores en què cel i terra es deixen anar, es desboquen i es pot veure una nova creació. Els múltiples detalls —una pinzellada aquí, una pinzellada allà— per un moment s’enfoquen perfectament, i finalment pots llegir la paraula que ha existit des del començament.

Aquests moments es presenten imprevisiblement, però sembla que els governa una llei el funcionament de la qual no està gaire entès. A mi se’m presenten més sovint, com ja he comentat, quan em desperto d’un son diürn a l’aire lliure, mentre observo extasiada com corre l’aigua i n’escolto el remoreig, i més que mai, després d’hores de caminar seguit, amb el ritme llarg del moviment sostingut fins que el moviment se sent, no només a través del coneixement mental, com el “centre quiet” de l’existència. Suposo que la respiració controlada del iogui deu actuar d’una manera similar. Caminant així, una hora darrere l’altra, amb els sentits afinats, la carn es torna lleu. Però no es tracta de cap metàfora, lleu, o lleugera com l’aire, són termes adequats. El cos no es torna negligible, sinó vital. La carn no és anihilada sinó realitzada. No et tornes incorpori, sinó cos essencial.

És, per tant, quan el cos està afinat fins al seu potencial més alt i controlat en una harmonia profunda que s’endinsa fins a quelcom semblant a un estat de trànsit que estic més a prop de descobrir el significat de l’existència. He caminat fins a sortir del cos i entrar a la muntanya. Soc una manifestació de la seva vida total, igual com ho és la consolda estrellada o la perdiu blanca.

Així doncs, he trobat el que vaig sortir a buscar. […] Però al principi només cercava la gratificació sensual —la sensació d’altura, la sensació de moviment, la sensació de velocitat, la sensació de distància, la sensació d’esforç, la sensació d’alleujament; la sensualitat de la carn, la sensualitat dels ulls, l’orgull de la vida. No m’interessava la muntanya per si mateixa, sinó pel seu efecte sobre mi, igual com una gata no acaricia l’amo, sinó que es refrega contra el camal dels pantalons de l’amo. Però a mesura que em vaig anar fent gran, i menys autosuficient, vaig començar a descobrir la muntanya per si mateixa. Tot em va anar semblant cada vegada més bo, els seus contorns, els colors, les seves aigües i les seves roques, les flors i els ocells. Aquest procés ha durat molts anys, i no s’ha acabat encara. Conèixer l’altre és infinit. I he descobert que l’experiència dels homes sobre aquestes coses engrandeix les roques, les flors i els ocells. La cosa per descobrir creix amb el coneixement.

Crec que ara entenc, en una petita mesura, per què els budistes fan pelegrinatges a les muntanyes. El viatge és de per si part de la tècnica amb la qual se cerca el déu. És un viatge cap el fet d’Ésser; perquè a mesura que penetro més profundament en la vida de la muntanya, també penetro en la meva. Durant una hora em trobo més enllà del desig. No és èxtasi, aquell salt fora d’un mateix que fa que l’home sigui com un déu. No estic fora de mi, sinó dins meu. Soc. Conèixer el que és Ésser, aquesta és la gràcia última que la muntanya ens concedeix.   (219-224)