FEUERBACH (1804-1871) I CORBÍ (1932-) : PER UN HUMANISME AMB QUALITAT HUMANA PROFUNDA

Les tecnociències (TC) semblen neutres davant de la qualitat humana (QH). Avui la forma de supervivència, ens agradi o no, depèn d’elles i això condiciona el concepte o la idea d’humanitat. L’ésser humà és una animal singular que té, per la llengua, accés a la doble dimensió de la realitat (dimensió absoluta –DA- i dimensió relativa -DR). Les seves formes de supervivència  sempre han estat relacionades amb aquesta dada, però aquesta dada té ara una transcendència inusitada perquè d’ella depèn la nostra possibilitat d’adaptació flexible al canvi inexorable que comporten les TC. Les TC són fruit del coneixement humà. Són fruit de la recerca i la investigació. El problema és que sovint –per no dir gairebé sempre- estan sotmeses a interessos (nuclis de poder econòmic de les societats d’investigació, informació i explotació com la nostra) que les allunyen de la seva funció de supervivència i que acaben per posar-les al servei de la destrucció del planeta i, per això, són erròniament i malaurada percebudes com a intrínsecament nocives. Aquest fet, majoritari a hores d’ara, no és però una realitat inevitable ni necessària amb les TC. Les TC, si hi ha prou qualitat humana, poden ser orientades i gestionades de manera humanament viable.

Volia, però, fixar l’atenció en l’interès egoista com a font de la perversió de la funció de supervivència universal que han de jugar les TC en una societat de coneixement (SC). I, encara més concretament, en la relació d’aquesta expressió egoista de la societat amb la jerarquització i submissió a una realitat externa superior, que acostuma a servir de justificació. Marx ja va

deixar palesa la relació entre el poder religiós i els interessos egòtics del capital. El poder religiós sotmetia les masses i les alienava, sobretot perquè feia creure que Déu (o la dimensió absoluta de la realitat) era extern i superior a la naturalesa humana.

Degut a les ressonàncies del pensament del Marià Corbí i de les aportacions d’altres companys del Grup de Recerca en Epistemologia Axiològica de CETR, aquests darrers temps he rellegit un text que considero molt important per tot el que estem fent i, des de la perspectiva apuntada, per veure i fonamentar sòlidament que la dimensió absoluta de la realitat, li donem el nom que li donem, és humana i “només” humana^[1].  El llibre emblemàtic de Feuerbach l’Essència del cristianisme és important perquè aquest pensador, Feuerbach, és un dels pares del pensament crític occidental i un dels pares dels mestres de la sospita (juntament amb Marx, Freud i Nietzsche), que són les bèsties negres del teisme. Volia llegir-lo des d’una perspectiva no teista, convençut com estava que em semblava que hi havia moltes analogies entre el seu pensament i una aproximació humanista immanent i autònoma de l’ésser humà i de la qualitat humana, com la que proposa en Marià Corbí. La superació del teisme, que ha tingut des de fa molts segles defensors silenciats i perseguits, té molt a veure amb la consolidació de la separació entre religió (a Occident paraula durant molt temps pràcticament sinònima de teisme) i ciència i en el creixement exponencial de la ciència –i de la tecnologia- com a resultat d’aquesta separació.  Tanmateix hi ha una altra lectura possible d’aquest autor i llibre que ens interessen més ara mateix: la humanitat és, ella mateixa, dimensió absoluta d ela realitat.

^[1] Cfr. FEUERBACH, Ludwig, La esencia del cristianismo, Trotta, Madrid, 1995.

Descarrega l’article senser aquí