Montserrat Cucarull Una reflexió sobre els resultats obtinguts d'una lectura realitzada alhora de tres textos de saviesa allunyats culturalment i pertanyents a diferents tradicions espirituals, com són l'Evangeli de Lluc (tradició cristiana), els ensenyaments de Lin Chi (budisme), i l'Alcorà, (Islam). Tot un repte per què tot allunyant-se de prendre's al peu de la lletra el què diuen els textos, Cucarull en fa una lectura simbòlica indagant les seves propostes de qualitat humana (CH) i qualitat humana profunda (CHP) des de diferents perspectives, a través de les experiències i vivències de tres grans mestres. El repte per a l'autora consistirà a saber llegir aquests textos, intentant identificar allò que és propi del moment cultural, històric i de la tradició en què van ser escrits i sense necessitat de creure res, poder captar i certificar la qualitat humana que traspuen.
Chelo Miró: «Viure en la presència»
Més enllà dels fets hi ha eixa presència de l’ésser, i el què apareix amb ella és com una nova forma de vida que és comprensió i compassió. No sé molt bé com explicar-ho, però és un simple ser-hi, atenta a tot perquè les persones hi són, perquè tot hi és, i tot és a prop. En eixe existir tot està viu i tot és al seu lloc, i vius des d’això, però sense cap sentit d’apropiació de res ni de ningú.
És com un deixar-ho anar tot i simplement viure allò que emergeix i que cada situació presenta. Com un regal de vida, un regal de gràcia i gratitud.
No hi ha res personal que t’importi o et preocupi. Quedes totalment…, no diria lliure, sinó «disponible». Perquè no és qüestió de llibertat, sinó de ser-hi del tot: disponible.
La vida quotidiana és el gran tresor de la vida i de l’ésser, no hi ha un altre lloc. Això infinit et fa viure aquí i ara, però immutable. Aquí i ara, però en plenitud. Aquí i ara en una alegria que ho travessa tot. És una consideració nova de la vida.
Paradoxes:
El silenci no té un lloc, el silenci es viu en el clam de la gent.
I l’afecte no té objecte.
I la vida és vida quan ho has deixat anar tot.
Són paraules de la Chelo Miró, una dona que des de ben jove havia mantingut un profund itinerari de recerca interior, lliurant cada un dels seus dies al “Déu de la vida”. Amb el suport de l’Associació DAAT, va impulsar i organitzar els Fòrums d’Espiritualitat d’Alcoi procurant oferir així, any rere any, un espai de formació, d’intercanvi i de silenci, obert a tothom. Podia no haver-se complicat la vida, però ho va fer, fins i tot ja molt malalta continuava al peu del canó.
La Chelo va morir el mes de Juny de 2020. Els seus gairebé tres anys de lúcida convivència amb el càncer van ser un regal pels qui, d’una manera o una altra, vam poder compartir les seves reflexions i vivències: més i més transparent cada dia, pura pau, pura felicitat agraïda. Algunes d’elles van ser gravades i el text que oferim és la transcripció d’aquelles gravacions, en edició bilingüe: en el seu valencià original i amb la traducció castellana. Ens alegra poder difondre el testimoni d’una experiència vital tan valuosa.
Relacionats
