José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.
Chelo Miró: “Viure en la presència”
Més enllà dels fets hi ha eixa presència de l’ésser, i el què apareix amb ella és com una nova forma de vida que és comprensió i compassió. No sé molt bé com explicar-ho, però és un simple ser-hi, atenta a tot perquè les persones hi són, perquè tot hi és, i tot és a prop. En eixe existir tot està viu i tot és al seu lloc, i vius des d’això, però sense cap sentit d’apropiació de res ni de ningú.
És com un deixar-ho anar tot i simplement viure allò que emergeix i que cada situació presenta. Com un regal de vida, un regal de gràcia i gratitud.
No hi ha res personal que t’importi o et preocupi. Quedes totalment…, no diria lliure, sinó “disponible”. Perquè no és qüestió de llibertat, sinó de ser-hi del tot: disponible.
La vida quotidiana és el gran tresor de la vida i de l’ésser, no hi ha un altre lloc. Això infinit et fa viure aquí i ara, però immutable. Aquí i ara, però en plenitud. Aquí i ara en una alegria que ho travessa tot. És una consideració nova de la vida.
Paradoxes:
El silenci no té un lloc, el silenci es viu en el clam de la gent.
I l’afecte no té objecte.
I la vida és vida quan ho has deixat anar tot.
Són paraules de la Chelo Miró, una dona que des de ben jove havia mantingut un profund itinerari de recerca interior, lliurant cada un dels seus dies al “Déu de la vida”. Amb el suport de l’Associació DAAT, va impulsar i organitzar els Fòrums d’Espiritualitat d’Alcoi procurant oferir així, any rere any, un espai de formació, d’intercanvi i de silenci, obert a tothom. Podia no haver-se complicat la vida, però ho va fer, fins i tot ja molt malalta continuava al peu del canó.
La Chelo va morir el mes de Juny de 2020. Els seus gairebé tres anys de lúcida convivència amb el càncer van ser un regal pels qui, d’una manera o una altra, vam poder compartir les seves reflexions i vivències: més i més transparent cada dia, pura pau, pura felicitat agraïda. Algunes d’elles van ser gravades i el text que oferim és la transcripció d’aquelles gravacions, en edició bilingüe: en el seu valencià original i amb la traducció castellana. Ens alegra poder difondre el testimoni d’una experiència vital tan valuosa.
Relacionats
