MÚSICA CLÀSSICA CONTEMPORÀNIA (III)

Per a aquesta tercera sessió us presentem tres obres que si bé no pertanyen a l’estil de música contemporània dels darrers anys, es poden considerar com les seves precursores obrint camí per arribar-hi.

 Turangalîla-Symphonie, 1949 de Olivier Messiaen, compositor, organista i ornitòleg francès (1908-1992) forma part del corrent serialista de la post-guerra.

Per al compositor i crític americà Thomson (1896-1989): “El que crida l’atenció en sentir gairebé totes les peces de Messiaen i en concret aquesta és el poder que tenen per cridar l’atenció. No sonen familiars; les seves textures – rítmiques, harmòniques, instrumentals – són fresques i fortes…”

Pierre Boulez, a les seves Orientacions, com sempre, fa comentaris reveladors sobre la naturalesa global de la perspectiva artística de Messiaen: “Voldria assenyalar l’audàcia i el tranquil coratge [de Messiaen] en tractar la música com un fenomen mundial i universal, i el seu rebuig a tota obligació de conservar qualsevol característica pel simple fet de considerar-la propietat d’algun grup nacional.Ha obert finestres no només a Europa, sinó a tot el món, en civilitzacions tan remotes a l’espai com en el temps. signes distintius de qualsevol civilització no com a barreres sinó com a possibles vincles.Vivent en un món tan inclinat al nacionalisme excloent que els veïns, per la seva pròpia existència, eren considerats principalment com a enemics i agressors, Messiaen ha estat disposat a acceptar lliurement tot el que pogués enriquir-lo, ampliar-ne la visió o augmentar-ne la força potencial”.

 https://ca.laphil.com/musicdb/pieces/4395/turangalila-symphonie

Durant la composició d’aquesta obra, Messiaen estava fascinat pel mite germànic de Tristany i Isolda, raó per la qual aquesta obra forma part integral d’una trilogia de composicions centrades en les idees romàntiques de l’amor i la mort -les altres dos peces d’aquesta trilogia són Harawi (per piano i soprano) i Cinq rechants (per cor a cappella). El títol segons l’autor “neix de dues paraules del sànscrit, turanga i lila, i es pot traduir lliurement com «cançó d’amor i himne a l’alegria, el temps, el moviment, el ritme, la vida i la mort»”

 Aquesta simfonia requereix una instrumentació singular: flautí, 2 flautes, 2 oboès, corn anglès, 2 clarinets, clarinet baix, 3 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, trompeta en Re, corneta, 3 trombons, tuba, piano sol, celesta i -com a mínim – 8 (fins a 11) percussionistes, a càrrec de: vibràfon, glockenspiel amb teclat i glockenspiel amb malla, triangle, temple blocks i caixa xinesa, plats (crash i tres tipus de plats suspesos), gong, pandereta, maraques, caixa, tamboril provençal, bombo i campanes tubulars. La secció de corda és 32-14-12-10, i es necessita a més un generador d’ones Martenot.

https://www.youtube.com/watch?v=9r4eeMZBInY

Oktophonie – 1990-91 de Karlheinz Stockhausen , músic alemany (1928-2007)  és una composició de música electrònica-octofònica realitzada a l’Estudi de Música Electrónica. Es construeix  a partir d’una fórmula básica de melodia que es projecte i s’espandeix, y consta de ocho capas musicales, cada una dotada de diferentes distribuciones espaciales y patrones de movimiento sonoro.

OKTOPHONIE és una peça de música electrònica en un espai tridimensional (en realitat 4 si comptes el temps). Es pot reproduir de forma independent com una cinta “octofònica” de 8 canals, o es pot escoltar com a “música de fons” a INVASIÓN – EXPLOSIÓN. És el segon acte de l’òpera de Stockhausen DIENSTAG AUS LICHT (Dimarts de llum) que es pot escoltar independentment de l’òpera. Els sons arremolinats, submergits, espurnejants i explosius d’OKTOPHONIE són construccions auditives que representen bombes que esclaten, míssils que es disparen cap amunt i avions que s’estrellen. Els acords lliscants eteris creen una mena de “miasma de guerra”.

Les pistes bàsiques de la música electrònica de Oktohonie van ser desenvolupades per Stockhausen assistit pel seu fill Simon. Stockhausen, el seu fill Simon i Kathinka Pasveer van interpretar alguns elements vocals. Posteriorment, Stockhausen va “espacialitzar” les pistes octofònicament utilitzant un equip especial dissenyat per al projecte (QUEG: Quadrophonic Effect Generator). A l’actuació, 4 altaveus es col·loquen en un quadrat al voltant de l’audiència i 4 es col·loquen en un quadrat sobre cadascun dels altaveus del pis. Això col·loca l’audiència en un “cub de so”, de manera que els moviments del so són completament tridimensionals (esquerra-dreta, endavant-darrere, a dalt-a baix).

http://stockhausenspace.blogspot.com/2015/02/oktophonie.html

La naturalesa tan contundent de la música electrònica requeria una solució tècnica perquè els instrumentistes, que toquen alhora, sempre puguin ser escoltats. Stockhausen va resoldre aquest problema en proporcionar a cada músic un micròfon i un transmissor per a amplificació, cosa que els permet moure’s lliurement per l’auditori. Això es va convertir en una part central de la pràctica d’interpretació de Stockhausen.

https://www.youtube.com/watch?v=8qTM_u4L7uA

SEQUENZA III (1965) de Luciano Berio (italià 1925-2003) per a veu de dona, hi ha variacions segons la intèrpret que val la pena explorar i resulta factible en ser una obra tan curta.

Escriu Berio sobre aquesta obra: “La veu porta sempre un excés de connotacions, faci el que faci. Des del més groller dels sorolls fins al més delicat del cant, la veu sempre significa alguna cosa, sempre remet més enllà de si mateixa i crea una gamma enorme d’associacions. A Sequenza III vaig intentar assimilar molts aspectes de la vida vocal quotidiana, inclosos els trivials, sense perdre els nivells intermedis o fins i tot el cant normal. Per controlar una gamma tan àmplia de comportaments vocals, vaig sentir que havia de fragmentar el text d’una manera aparentment devastadora, per poder recuperar-ne fragments en diferents plans expressius i remodelar-los en unitats que fossin no discursiva sinó musical. El text havia de ser homogeni, per prestar-se a un projecte que consistia essencialment a exorcitzar les connotacions excessives i compondre-les en unitats musicals. Aquest és el text “modular” escrit per Markus Kutter per a Sequenza III.

A Sequenza III es fa èmfasi en el simbolisme sonor dels gestos vocals i, de vegades, visuals, amb les “ombres de significat” que els acompanyen, i les associacions i conflictes suggerits per ells. Per això, la Sequenza III també pot considerar-se com un assaig dramàtic el relat del qual, per dir-ho així, és la relació entre la solista i la seva pròpia veu.”

http://www.lucianoberio.org/sequenza-iii-authors-note?1487325698=1

Versions:

-Veu de Laura Catrani.

https://www.youtube.com/watch?v=E0TTd2roL6s

– Veu de Lauren Jones, soprano.

https://www.youtube.com/watch?v=QpXuoarenz0

– Veu Shoushik Barsoumian, soprano

https://www.youtube.com/watch?v=jxPHTnGcIFw

-Veu Sarah Maria Sun

https://www.youtube.com/watch?v=aFb0Nz8cVq4