La nostra condició animal i el temps-espai.

Intentem reflexionar sobre totes les conseqüències de la nostra condició d’animals necessitats, de depredadors.

Quina és la relació entre la nostra condició animal i l’aparició del temps-espai?

Els animals necessitats, per poder satisfer les nostres necessitats hem de modelar tota realitat en el temps-espai. Concebre’s com a animal vivent suposa que em concebo com una individualitat davant d’un món d’individualitats on he de satisfer les meves necessitats. Haver de suposar-me com un individu davant d’un món exigeix ​​que concep aquesta realitat com una contraposició en dualitat. He de suposar dos espais diferents, jo no em confonc amb allò que necessito i que he d’aconseguir. Per a aquesta operació he de pensar com desplaçant-me en un espai i en un temps. Per tant, per poder realitzar la meva depredació, he de desplegar un temps-espai. He de donar-los aquí com a existents, altrament no seria possible la meva supervivència.

Res no pot contradir aquesta interpretació imprescindible. Cal estendre aquest temps-espai a tots els éssers. Estenc un espai i un temps on em situo a mi i a tots els éssers que m’envolten.

Les estacions de la natura són una successió que estenen un temps en un espai. Igualment, el moviment de sol i la lluna i de tots els astres estenen un immens temps-espai.

Tota la vida humana és com un tram curt de temps en un espai.

Per poder sobreviure, mesurem aquestes successions i donem els mesuraments com una cosa real, com una cosa allà, fora de mi. Tot i això, per les consideracions que hem fet, el temps i l’espai són projecció necessària de la nostra condició de necessitats; el temps no és una entitat real, ni tampoc l’espai. Modelem la nostra realitat com a situada a l’espai-temps i això ens dóna peu a llegir els processos de la natura i dels astres com a situada també a l’espai-temps.

Interpretaríem els processos de la naturalesa i els processos dels astres com situats en un espai-temps si no necessitéssim projectar aquestes dimensions per sobreviure com a animals necessitats?

Podríem parlar de l’espai i el temps com a supòsits a priori de la sensibilitat, apropant-nos al llenguatge kantià.

La fletxa del temps, el fet que el temps sempre vagi endavant, sense possible marxa enrere, també podria ser expressió del nostre fet fonamental, ser éssers necessitats. Hem de concebre la nostra actuació com una causa l’efecte de la qual és la supervivència. La marxa de la supervivència va sempre endavant, no pot invertir la marxa i anar enrere; des d’adults no podem tornar a la nostra infantesa.

Les metallengües científiques, com les matemàtiques, l’astronomia, poden fer moltes afirmacions sobre el temps-espai gràcies a aquestes ciències que, tanmateix, són modelació. No es pot arribar a aquestes afirmacions sinó des de les seves metodologies, com que el temps-espai es pot deformar per la força de la gravetat.

Des de la nostra dimensió absoluta d’humans, que és la nostra veritable realitat, no hi ha ni espai ni temps en relació amb cap ésser, tots som el misteri dels mons, sense diversitat, ni dualitat, ni cap pluralitat. Tots som una unitat perfecta, sense individualitat, però en diversitat.