Necessitat d’un nou humanisme

Amb crisi religiosa, no passatgera sinó definitiva, amb crisi igualment definitiva de les ideologies, havent de crear, al pas accelerat de les tecnociències, els nostres propis projectes axiològics col·lectius, sense ajut exterior de cap mena, no ens queda cap altra solució que tornar a les coses, només elles ens poden ajudar a saber com hem de viure.

Diuen alguna cosa les coses?

Ningú no ens dirà com organitzar i viure la nostra vida, només el món de les coses ens pot orientar el nostre viure.

L’immens món dels éssers no és com una paret opaca i muda; el món dels éssers és un concert de qualitats que ens poden parlar, sense paraules, del nostre món qualitatiu. L’immens món dels éssers expressa i canta en silenci una cançó única.

L’immens món del que existeix ens diu amb claredat i insistència que la totalitat de la realitat i cadascun dels éssers se’ns presenta com Janus, amb doble rostre. Un rostre orientat amb eficiència a la nostra supervivència d’animals, i un altre rostre que ens parla del misteri indesxifrable de la immensitat dels mons.

Aquest doble rostre, en una unitat, és el gran missatge que ha de guiar tots els aspectes del nostre viure bifront.

El món per a nosaltres té una doble dimensió i una única realitat: la dimensió absoluta del que és real, el misteri immens dels mons.

Aquest doble accés, que ens constitueix com a humans, exigeix un nou humanisme que es diferenciï de l’humanisme renaixentista i d’humanisme generat per la il·lustració.

Aquestes dues formes d’humanisme responen a dues antropologies diferents: l’antropologia que interpreta l’humà com una composició de cos i esperit, i l’antropologia que interpreta l’humà com un ésser racional.

A aquestes dues antropologies els corresponen dues interpretacions del coneixement: el coneixement com a captació de l’essència de la realitat, i el coneixement com a comprensió racional d’aquesta mateixa realitat, especialment a través de les ciències.

El reconeixement del nostre doble accés a la realitat, com a constitutiu essencial de la nostra condició humana, exigeix que ens plantegem un nou humanisme.

Per poder-ho fer adequadament repassarem els trets essencials dels dos grans humanismes que ens han precedit: l’humanisme renaixentista dels segles XIV i XV italià, i l’humanisme il·lustrat dels segles XVIII i XIX francès, alemany i anglès. Aquests dos humanismes van tenir antecedents i tots dos es van estendre per tot Europa.

 

Humanisme renaixentista

Es van plantejar què vol dir ser humà. Van abandonar la perspectiva teocèntrica per poder-se centrar en l’estudi del que és humà. No va ser un plantejament contra la religió, sinó centrat en l’humanisme. Va interessar el que és humà per sobre del que és religiós. Va ser una investigació racional, no religiosa.

Es van centrar en l’individu autònom, lliurepensador, un individu cristià, però crític. Crític fins i tot amb els escrits clàssics, que van ser la font del seu pensament.

Va ser un corrent alternatiu al pensament de l’església medieval. Va suposar un rebuig de la filosofia escolàstica i de tota la cultura eclesiàstica medieval.

Van posar l’èmfasi en la individualitat autònoma, en la seva capacitat racional, en el seu “virtus” i la responsabilitat cívica.

Davant del pessimisme religiós medieval de l’home com a pecador, van adoptar una actitud confiada i optimista de fe en les possibilitats humanes.

La ciència va adquirir una gran importància.

Es van estudiar amb gran interès els escriptors clàssics grecoromans, el seu art, la seva poesia. Aquesta va ser la seva font d’inspiració.

Es va defensar la separació de la política i de l’Església.

Hi va haver un gran interès per la mitologia grega i romana, però no va ser interès religiós sinó literari, artístic, humanista.

L’educació va ser un centre d’interès. Es defensava una educació per a tothom, no només per a les elits.

 

Humanisme il·lustrat

Al segle XVII se’l va anomenar l’era de la raó, al segle XVIII se’l va anomenar el segle de les llums, al XIX es van desenvolupar les grans revolucions (la nord-americana, la francesa i la revolució industrial anglesa).

Es defensa la sobirania de la raó i la seva importància per sortir de la ignorància, la superstició i la tirania. L’instrument principal és el mètode científic.

L’ideal il·lustrat és l’expressió “sapere aude”. Atreveix-te a saber. Que les persones tinguin la voluntat i la llibertat per pensar fent servir la seva pròpia raó.

La preocupació sociopolítica és central i s’aborda des de la raó. L’individu i la raó són els instruments per plantejar-se la llibertat, la igualtat, la fraternitat de totes les persones i una tolerància completa.

L’individu i la seva capacitat racional són el centre de la cultura i el mitjà per plantejar-se les revolucions polítiques necessàries perquè la societat es posi al servei de les persones i de les associacions lliures.

Es margina i es critica la religió com a contrària a l’ús de la raó i com a fonament de la tirania.

Es cultiva un antropocentrisme optimista, recolzat en la força de la raó. La llum de la raó és la font del progrés i de la felicitat.

Com que el tret essencial humà és la seva capacitat racional, es professa un universalisme sense fronteres.

L’essència dels éssers humans és la seva capacitat racional i la cultura és el desenvolupament de la racionalitat, ajudada pel desenvolupament de les ciències.

 

L´humanisme de l´experiència explícita de la doble dimensió de la realitat

La nova situació de les societats del coneixement comporta la possibilitat de l’experiència de la doble dimensió de la realitat.

En l’experiència de la doble dimensió es viu diferenciada la dimensió relativa a les nostres necessitats de vivents i la dimensió absoluta que és la dimensió del real no relativa a res.

Es viu també l’experiència que la dimensió relativa de la realitat no és real, perquè només és una modelació dels vivents d’aquesta immensitat a la mesura de la seva necessitat.

És també una dada d’experiència que la dimensió absoluta és l’únic real i que és la font de tot. La dimensió absoluta no és creadora, perquè no hi ha dualitat.

La nostra humanitat no és el fruit d’una composició de cos i esperit, on allò definitiu és l’esperit; ni és tampoc una composició d’animal i racionalitat en què allò definitiu és la racionalitat.

Només som un animal entre animals, però amb una diferència específica, que és la nostra competència lingüística. Som animals i res més que animals, però constituïts en la nostra naturalesa animal per la nostra condició de parlants.

Gràcies a aquesta condició nostra de parlants tenim una experiència de la doble dimensió d’allò real en què allò definitiu és el reconeixement de la dimensió absoluta i el reconeixement i experiència que nosaltres som Això.

Allò que ens caracteritza i allò definitiu per a la nostra vida individual i col·lectiva i per a tota la nostra cultura, no és la nostra naturalesa d’esperit, ni la nostra condició racional, sinó la nostra condició d’animals que reconeixen la dimensió absoluta de tot allò real i que reconeixen que nosaltres mateixos som Això.

Això és el que ha de definir i caracteritzar la nostra humanitat. Aquest és el fonament de la nostra humanitat.

Som formes d’allò absolut, sense res afegit. I la nostra condició animal és Això i només Això.

Les nostres relacions intersubjectives són relacions d’interdependència del que, en realitat, són simples formes de l’absolut. Com a éssers vivents som interdependents entre companys d’equip, entre equips i equips d’equips, som interdependents amb el medi i amb el cosmos sencer, però com a formes de l’absolut som unitat.

Totes les nostres organitzacions, institucions i estructures culturals s’han de fonamentar en aquesta interdependència i en aquesta consciència d’unitat. Aquestes són les dues dimensions del nostre accés a la realitat en les societats del coneixement. Dues dimensions que són una única realitat, la dimensió absoluta, el misteri únic dels mons, el que és, allò que és.

El fonament de la nostra humanitat i de tota la nostra cultura és l’experiència de la doble dimensió i el reconeixement que aquestes dues dimensions són una única realitat, la dimensió absoluta.

Si s’ignora la dada d’aquestes experiència de la doble dimensió i es pretén seguir amb la idea que els humans som racionalitat conduïda per les ciències i les tècniques, l’egoisme de la nostra suposada individualitat ens conduirà a una catàstrofe provocada pel creixement exponencialment accelerat de les tecnociències i les seves conseqüències en nous productes i nous serveis. No tenim alternativa.

 

(traducció del castellà: Raimon Ribera)