Un nou llibre: Geneviève Lanfranchi

13 abril, 2026

Em fa feliç poder anunciar que, per fi!, veuen la llum els escrits de la Geneviève Lanfranchi. Els qui m’han anat seguint aquests anys potser m’han sentit parlar d’ella, citar-la, o comentar que esperava, algun dia, poder donar a conèixer la seva obra i el seu itinerari. Doncs ja tenim aquí el llibre Geneviève Lanfranchi. A la recerca de l’existència essencial (Universo de Letras, 2026), en paper i en e-book, edició en català i edició castellana, accessible també a través de llibreries i altres plataformes on-line.

Per què aquesta dèria meva per una autora francesa, pràcticament desconeguda? Quin és el seu valor? Així responc a aquestes preguntes a la primera pàgina del llibre:

«Geneviève Lanfranchi, 1912-1988… On situar-la? Què pot aportar-nos?

Podríem dir que ens trobem davant d’una vida marcada per l’anhel d’absolut, dedicada a indagar una via espiritual sense Déu. O davant d’una mística laica, decidida a desxifrar les arrels de la profunda qualitat humana i, molt especialment, quan aquesta no es pot sostenir sobre unes creences religioses que han perdut la seva raó de ser. O davant d’una filòsofa que va fer de l’amor a la veritat, una forma de vida.

En l’ambient cultural francès de fa gairebé cent anys, Lanfranchi va viure en carn pròpia la dificultat de poder conjuminar racionalitat crítica i allò que ella anomenarà «vivència poètica»: una percepció de la realitat com a presència innombrable d’un «no sé què» molt valuós, que es fa sentir com allò més essencial de l’existència. Potser era una vivència que tenia alguna cosa a veure amb les descripcions de la mística. Però Déu havia abandonat el seu tron. Aleshores, com explicar-ho? I, sobretot, com no perdre la possibilitat d’accés a aquests àmbits de profunditat?

Calia investigar-ho. Negar la vivència no era una opció. Lanfranchi intueix que l’escissió que viu entre la raó i la vida interior no és un problema personal seu. En tot cas, la seva experiència particular podria ser símptoma d’una situació col·lectiva, d’una transformació que no s’aturarà, al contrari. Tampoc és una circumstància anecdòtica. Si no s’hi posa remei, aquesta escissió té i tindrà profundes conseqüències per a un desenvolupament social sa i harmònic. Percep la urgència de buscar sortides. Se li fa evident que haurà de treballar des de la raó per comprendre millor les peculiaritats específiques de l’espècie humana, per ampliar les bases de les perspectives psicològiques. I, alhora, caldrà explorar amb molta cura la naturalesa de la vivència poètica, i no només des de la raó, sinó buscant els mitjans adequats per aproximar-s’hi. Com? Intentant-ho, sense més ni més.

Aquest doble esforç serà el llegat de Geneviève Lanfranchi. D’una banda, va anar escrivint un diari del seu intent pràctic i pacient, recollint el seu itinerari d’indagació interior. I de l’altra, no va deixar mai el treball intel·lectual al servei de poder fonamentar raonablement aquesta peculiar manera humana de reconeixement de la realitat, aquesta «mística laica» o «vivència poètica». […] Va impulsar grups d’interiorització, va oferir algunes propostes pràctiques a les seves classes de filosofia però era molt conscient que, davant del repte immens que la humanitat havia d’afrontar, estava aportant només una petita llavor. Una petita llavor que potser quedaria perduda en l’oblit, sense ni tan sols arribar a arrelar. »

Vaig tenir la immensa sort que uns fragments del seu diari personal es creuessin pel meu camí, quan era ben jove. La seva lectura em va impactar i em va ajudar molt, perquè alimentava la meva confiança i el meu convenciment. M’estava dient: «dóna valor a la teva intuïció, continua, no cal tenir cap do especial, tan sols desitjar-ho, interessar-se». Anys després, coneixent ja millor la seva obra, em vaig adonar que aquest missatge era, de fet, la seva obsessió i el que la impulsava a comunicar: la convicció que obrir-nos al silenci de la dimensió interior és el que ens fa profundament humans; i que això és a l’abast de tothom, però si no se’n té notícia… D’aquí el seu esforç incansable.

A les primeres pàgines del llibre (que es poden llegir a l’enllaç que ofereix l’editorial) explico com vaig poder-ne anar seguint el seu rastre fins a trobar la resta del diari i altres escrits, no cal que ho expliqui ara aquí. També recentment vaig tenir l’oportunitat de presentar-la en un curs sobre mística, una xerrada on vaig procurar donar una visió general sobre el seu itinerari i sobre la seva aportació i a la qual es pot accedir des d’aquest enllaç: https://youtube.com/live/LyV6GyjJaP8

Per això crec que el millor que puc fer en aquest punt és compartir algun dels textos que recullo ja cap el final del llibre, alguns petits fragments que poden donar idea del sabor de la seva experiència vital. Escriu ella,

«Donació, lliurant-nos a aquesta «nit» com si aquesta realitat nocturna fos portadora de més sentit i de més significació que tot el que hi ha al món i en un mateix; matriu última; repòs creador; «font oceànica» de tota vida, per tant, de tota sensació de realitat, de bellesa, de generositat. Nit visceral: espai d’una alquímia totalment desconeguda per nosaltres, espai d’intercanvis moleculars o atòmics que ens constitueixen sense que en percebem res. Nit del passat més llunyà, que es remunta no només al nostre origen personal, a la matriu materna, sinó a la nit de les generacions successives dels humans –i de tots els éssers vius–. Nit còsmica també: aquesta consciència tan misteriosa i tan present va néixer a la terra a partir de processos desconeguts; està vinculada a aquesta terra, vinculada al cosmos, i a través d’una psicologia totalment basada en processos químics complexos, no deixa d’estar-hi lligada…

Totes aquestes idees no tenen perquè aflorar. El que importa és la reabsorció total de tots els aspectes de la «consciència de» en aquesta «nit»: en aquesta ocasió és ella, és aquesta vivència, que és tractada com a valor últim; com si el que calgués fos dissoldre-s’hi per sempre; com si l’amor total que li és donat fos en realitat l’únic veritable amor; o, també, com si aquesta nit fos l’alfa i l’omega de tota vida i de tota realitat còsmica.»

«Oferir-ho tot a aquesta nit, abandonar-s’hi sense voler-se reservar res, obre la porta al reconeixement d’una existència fins ara desconeguda.

Aquesta nit és, en essència, de la mateixa natura que la vacuïtat. La vacuïtat convida a sortir de la cova, a volar. La nit, per contra, acondueix a través de l’ésser. És un fer-se present a si mateix que transforma, transforma unes esperances i uns desigs de curta volada, els deixa com en suspens, en modifica l’orientació, dirigint-los vers aquest Fons immens, que acull, eixampla i pacifica. Immensitat nocturna, tan similar a la transparència de l’espai.

En la mesura en què ens exercitem per esdevenir receptors de la vacuïtat, en la mesura que li fem espai en nosaltres, la descobrim arreu, sempre present, perquè és la qualitat pròpia de tota cosa, i els ulls, les orelles, tota la percepció reconeix el seu sabor arreu.

Ella omple l’espai, un espai que té moltes més que tres dimensions, perquè no és només físic o mental, incorpora la llum de les innombrables sensacions, totes les vibracions de l’amor, totes les profunditats de la Nit.

Omnipresència de la vacuïtat que tot ho abraça, que tot ho penetra, percebuda per mitjà de cada una de les capacitats, cada una de la manera que li és pròpia, percebuda arreu, en tota forma, a través de totes les aparences, a través de les relacions amb els altres.

Aquesta abundància d’una riquesa que flueix sense interrupció troba la seva realització en la vibració pura que la dissipa: mil formes d’absència coronen d’inalterable Absència cada una de les mil formes de presència.

La mateixa vida quotidiana, que abans podia semblar un obstacle insuperable, és l’aliada; els gests més familiars, impregnats de llum invisible,

res no ha canviat
tot ha canviat
secretament, tot s’ha transfigurat.»

Res no ha canviat, tot ha canviat… Geneviève Lanfranchi va fer tot el que era al seu abast per donar consistència a aquesta vivència transformadora, per fonamentar-la, per subratllar-ne el valor, per facilitar-ne l’exploració, per orientar. A través de tot tipus d’escrits, en diàlegs, grups de treball, jornades, sempre convidant a no perdre l’oportunitat de viure la vida humana en tota la seva potencialitat qualitativa.

Espero haver aconseguit recollir en aquest llibre l’essencial del seu llegat, de tal manera que la seva aportació pugui continuar sent font d’inspiració per altres. I si us sembla que val la pena, agrairé que també en feu difusió. Gràcies de tot cor.En català,
Fnac.es ; Agapea.com ;
enllaç a l’editorial: https://libros.cc/Genevieve-Lanfranchi.htm?isbn=9791387715144
Per whatsapp:
https://libros.cc/Genevieve-Lanfranchi.htm?isbn=9791387715144&utm_source=whatsapp