Apunts sobre pintura del monjo Carbassa Amarga

Shitao. Apunts sobre pintura del monjo Carbassa Amarga. Trad. i pròleg de Manel Ollé. (ed. bilingüe, a Tres Portals, 2024. 188 p.)

Llegim a la presentació:

“Shitao (1642-1707), pintor i cal·lígraf, va viure les primeres dècades de la seva vida com a monjo, transitant entre diferents monestirs budistes i creuant els boscos, els rius i les serralades que més tard reflectiria a les seves pintures. Després d’haver-se allunyat de la vida monàstica, va entrar en els cercles artístics i lletrats independents de la regió del Yangzi, i es va acostar a l’espiritualitat taoista.

La seva obra pictòrica s’allunya de l’academicisme decoratiu dels seus predecessors i connecta amb l’alè creatiu i vital dels primers clàssics del paisatgisme xinès. Al llarg dels darrers anys de la seva vida va compondre els Apunts sobre pintura del monjo Carbassa Amarga. Shitao converteix el que es podia haver quedat en un humil tractat sobre l’art de pintar en una porta lluminosa d’accés a la plasmació artística del pensament i l’espiritualitat xinesa en el seu període de maduresa. En aquests Apunts conflueixen accents taoistes, neoconfucians, budistes i del Clàssic dels Canvis.”

Uns Apunts en divuit breus capítols, que conviden a ser assaborits i meditats. Escriu Shitao (cap.VI): Allò que ens arriba de més lluny / es manifesta en allò més proper. / Allò que coneixes de prop / et permet arribar a atènyer el que és lluny.

Capítol I.  La pinzellada

En la més remota antiguitat no hi havia normes.
La senzillesa primordial no s’havia escindit.
Així que la senzillesa primordial es va escindir, va aparèixer l’art.
En què es fonamenta l’art de pintar?
En el traç d’una sola pinzellada.

En un sol traç del pinzell hi ha el fonament de totes les coses,
l’arrel de les deu mil formes.
Es manifesta en l’esperit, s’amaga en les persones.
No hi ha ningú en el món que en sàpiga res.
És per això que cadascú ha d’arribar per si mateix
a trobar l’art de la pinzellada única.

L’art de la pinzellada apareix
quan l’absència de mètode es converteix en el mètode,
és llavors que aquest art pot incloure qualsevol mètode.

L’art de pintar ve del cor:
ni la gràcia delicada de les muntanyes,
els rius, les persones i les coses;
ni la natura pròpia dels ocells,
les bèsties, les herbes i els arbres;
ni les mesures i proporcions dels estanys,
els pavellons, els edificis i els patis:
mai no en podríem arribar a penetrar les seves lleis internes
ni a copsar-ne els aspectes externs
sense comptar amb l’art immens d’una sola pinzellada.
Tant si vols caminar lluny
com si et vols enfilar amunt,
sempre tot comença amb una sola passa.
De la mateixa manera, una sola pinzellada ja ho abasta tot,
fins als confins més boirosos i remots.
Els deu mil milions de traços del pinzell i la tinta
comencen i acaben en aquesta pinzellada única
quan saps fer que t’escolti.

Pots reflectir la immensitat
en la petitesa d’una sola pinzellada
sense qui hi manqui res:
si la intuïció de la ment hi veu amb claredat,
el pinzell la reflecteix.

Si no buides el canell, la pintura s’esguerra;
així, quan la pintura s’esguerra
és perquè el canell ha perdut la lleugeresa de l’ànima.
El pinzell mai no s’ha d’aturar en els traços arrodonits,
ha de fer-se untuós quan gira, i ha de deixar espai al voltant.
La resolució del traç ha de ser decidida, i l’inici incisiu.
El pinzell ha de poder fer cercles o angles, rectes o pendents,
traços ascendents o descendents.
Ha de poder anar cap a l’esquerra i cap a la dreta,
ha de poder enlairar-se
o enfonsar-se, abrupte o decidit,
ha de saber aturar-se de sobte,
o allargar-se obliquament, com l’aigua que llisca cap al fons,
o com la flama que s’enfila,
i tot això de manera natural,
sense forçar-ho gens.

Quan l’esperit es fa del tot present,
l’art també s’hi aplega.
Quan entra en les raons internes de les coses,
pot arribar a copsar-ne del tot
la varietat d’expressions evidents.
Seguint un gest casual de la mà,
es poden mostrar els moviments de les formes
i l’alè interior de les muntanyes i els rius,
de les persones i els objectes, dels ocells i les bèsties,
de les herbes i els arbres, dels estanys
i els pavellons, dels edificis i els patis;
se’ls pot donar vida i esbrinar-ne el sentit,
se’n pot expressar el caràcter i imitar-ne l’atmosfera,
revelant-los del tot i alhora tot just insinuant-los.

Encara que no en vegi l’acompliment,
la pintura no es dissocia de la comprensió del cor.
Perquè quan la senzillesa primordial es va escindir,
es va establir l’art de la pinzellada.
Una vegada establert aquest art de la pinzellada,
es van poder mostrar les deu mil coses.
Per això s’ha dit:
“El meu camí el relliga un únic traç.”

                                                                                  (pgs. 45-47)