213
Etty Hillesum L’acceptació pot ser interpretada com a passivitat, es pot confondre amb l’aprovació indiferent, amb la resignació. El testimoni de l’Etty Hillesum, escrivint des dels camps de concentració, ens ofereix un exemple molt clar del sentit d’una acceptació plena que és implicació i acció, però des de la comprensió, des d’una acollida radical de la realitat, sigui quin sigui el seu rostre.
Marta Granés Avui, l'execució dels sentits passa pels aparells tecnològics. Però la tecnologia no proporciona experiències sensitives directes que immisceixin tots els sentits, i com a animals que som, els necessitem completament activats per sentir-nos plenament vius. Tenir l'atenció focalitzada en allò tecnològic redueix fisiològicament i psicològicament l'ús dels sentits (es redueix a l'oïda ia la vista) i això restringeix la riquesa de l'experiència humana. Podríem afirmar que els joves d'ara són la generació més amputada sensitivament de la història. I, el pitjor de tot és que no noten l'absència, ja que mai no han viscut una altra cosa. El que és qualitatiu mai ha estat aquí.
Marià Corbí Per a la gent de les nostres societats, les religions han mort, i no hi ha ni idea, ni indicis d'una altra dimensió de la realitat que no sigui aquesta quotidianitat plana. Tot es ha tornat rom, sense esperança, sota el vol negre de la mort. S'han difós molt les publicacions de textos de saviesa o que busquen la saviesa, però això, a més de minoritari, no hi influeix a la cultura general, ni tan sols a la cultura popular. Què es pot fer perquè la cultura i les persones de les societats de coneixement recuperin la doble dimensió de la realitat del nostre viure humà? Què es pot fer per trencar aquesta cuirassa de quotidianitat exclusiva, sense esquerdes, des de la que es pugui entreveure la llum de l'altra dimensió?
Al canal de YouTube El Despertar de Maria Olid ha publicat l'entrevista amb Teresa Guardans que podeu trobar a continuació
Marià Corbí Els equips en interdependència no són viables, si no se n'exclou l'egoisme. Perquè siguin possibles cal que tots els membres de l'equip tinguin la qualitat humana suficient perquè, en la feina comuna, no escombrin cap a casa, sinó que, perquè la interdependència pugui funcionar, evitin el més possible l'egoisme. En un equip en interdependència cal donar un intercanvi total i sense reserves dels coneixements de cada especialista, per fer possible la millor creativitat i innovació. Si es reservessin coneixements, per conservar els seus propis interessos actuals o futurs, perjudicarien la possibilitat d'innovació i creació, perjudicant la resta de l'equip. Si tots reservessin coneixements de la seva especialització, per cobrir-se les espatlles davant dels possibles avatars de l'equip, aquest equip tindria disminuïdes seriosament les seves possibilitats creatives i innovadores.
José Manuel Bobadilla Asumimos que las sociedades de conocimiento aún no están en pleno funcionamiento y es más, afirmamos que los pequeños grupos o colectivos que viven de la creación continua de ciencia y tecnología están sometidos al sistema capitalista basado, en su estructura profunda, en tres principios: individualismo, neoliberalismo y capital financiero. El individualismo afirma la existencia del individuo ontológicamente existente y que está desvinculado del resto de personas, el neoliberalismo es la doctrina económica que implica la no intervención del Estado en el mercado y, estos dos conceptos juntos, dan forma al individualismo neoliberal que defiende la premisa que nada ni nadie está por encima del individuo y sobre todo, que nadie puede obligar al individuo a tomar decisiones que coarten su supuesta libertad individual. El capital financiero, dentro de este marco individualista y neoliberal, se transforma en capitalismo cuya finalidad es producir bienes y servicios a gran velocidad en el corto y medio plazo sin darle importancia a los desastres ecológicos y sociales que su ideología está causando.
Marià Corbí Caldrà convèncer la gent que les ciències, ni tan sols les ciències humanes, no són capaces de resoldre els problemes axiològics. Igualment, caldrà convèncer la gent que no es poden continuar interpretant des de l'Epistemologia Mítica (a partir d'ara EM), com a descripció de les realitats, tot i que estiguin encara en procés. Les ciències no descriuen la realitat, la modelen. Les qüestions axiològiques tenen les seves pròpies maneres de resoldre's. És molt important que els col·lectius prenguin consciència que tot allò que fa referència a sistemes axiològics té, ara, un mal funcionament. Amb consciència que tot està funcionant malament, caldria intentar per tots els mitjans conduir les societats actuals perquè tinguin una experiència immediata i directa a la doble dimensió (a partir d'ara 2D) de tota realitat. Aquesta seria la base per cercar una solució.
Marià Corbí La mort, la gran caçadora, ja m'està enxampant. Sé que és implacable, però no és pas enemiga. He d'afanyar-me a escoltar el que diuen totes i cadascuna de les coses. Em parlen clarament i em diuen: No som allò que et diuen els teus sentits. Tampoc no som la interpretació que fas de nosaltres, segons el PAC cultural que et regeix. Som allò que diem, no allò que tu ens fas dir. Escolta'ns i et parlarem sense paraules, i ens comprendràs. No vinguis a nosaltres esperant res. No vagis dient-nos què som. Calla. Si t'interesses per nosaltres, i no pel que penses aconseguir de nosaltres, si el teu interès és veritable, perquè sí, perquè estem davant teu i amb tu, et parlarem clar.
Marià Corbí Fa dècades que vaig aprendre a tornar-me a les coses, i des de llavors ho he estat practicant amb tota la intensitat que he sabut. Però el que he plantejat en els darrers apartats, d'alguna manera, és un pas més en la meva concepció del que és el camí espiritual, no només per a mi sinó per als membres de les societats de coneixement i per a les societats en trànsit. El que crec que és novetat és que he comprès que aquests tipus de societats tenen les coses més clares, nítides i senzilles del que s'havia imaginat. Les noves societats que, o no poden creure o tenen dificultats per mantenir les creences, n'hi haurà prou que adoptin una actitud semblant a la dels artistes. Els artistes no necessiten fer divina a la bellesa, ni enviar-la al cel, es tornen només, amb tot el cor i la ment, a les coses, per poder captar la seva bellesa multiforme i inacabable per sentir-se commoguts i necessitats de dir el miracle, la meravella i el misteri que van veure en les humils coses del nostre món, modelat per la nostra necessitat a cada tipus de cultura. I allò que amb les seves creacions són capaços de dir val per a totes les cultures i per a tots els pobles i tota la història humana, si els humans tenen la sensibilitat prou educada.
José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.