Celebració de NADAL 2006 a CETR

.

1. Introducció

Jesús de Natzaret, amb la seva vida i la seva mort, amb els seus actes i les seves paraules ens va revelar l’Absolut, ens va revelar al Pare. No va ser una revelació de fórmules, sinó revelació de la presència del mateix Absolut mateix; va ser la revelació del Pare a la nostra ment, al nostre sentir i al nostre cos sencer.
La revelació de Jesús, com la de tots els grans mestres de l’esperit, és una revelació per a la que no hi ha paraules. La conseqüència d’aquesta revelació és un coneixement i un sentir, però silenciós, perquè desborda per complet les nostres limitades possibilitats de dir i de representar. La revelació és una revelació silenciosa; i la nostra notícia d’aquesta revelació és un conèixer i sentir silenciós.
Aquesta va ser la gran experiència dels deixebles amb Jesús.
Quan van voler representar l’irrepresentable, quan van voler al•ludir a això que Jesús havia ensenyat, van parlar del seu naixement.

La narració del naixement va intentar simbolitzar els trets centrals de la revelació de Jesús, que són els trets centrals del coneixement i sentir silenciós.

La narració del naixement de Jesús no és una narració de fets, no és una crònica, és una representació, una simbolització del que va ser l’ensenyament central de Jesús, de la seva revelació: el coneixement silenciós.
Per a fer-lo van agafar els elements centrals d’un mite ancestral, el del naixement de déus i herois, per a simbolitzar, en la mida del possible, aquesta revelació inefable.
La narració del naixement està formada per uns símbols centrals, enfilats en una narració. Aquesta és l’estructura comuna dels mites: símbols poderosos enfilats en una narració. La narració només pretén posar de relleu els símbols centrals.

Els símbols centrals de la narració del naixement són la nit còsmica, la cova i el si matern. En realitat són tres símbols que conflueixen perquè insisteixen en una mateixa idea des d’una triple perspectiva: còsmica, terrestre i humana.
Per a comprendre la profunditat del missatge del mite de la nativitat, n’hi ha prou amb parar atenció a aquests tres grans símbols.

Jesús, Llum del món, neix en el punt culminant de la nit còsmica, des de les tenebres del si de la terra, en una cova, en la foscor de les entranyes de Maria.

Els símbols del mite semblen suggerir la contraposició de la llum i la foscor, la contraposició de la llum i les tenebres, però no és així.

En la fosca nit brilla la comprensió de la immensitat i el sentiment de l’il•limitat, d’una manera que la llum del sol no pot suggerir.
Les tenebres dels abismes de la terra o la foscor del si d’una mare són més eloqüents que els camps oberts.

Aquests tres tipus de tenebres, la del cosmos, la del si de la terra i la de les entranyes de la mare, són foscors que il•luminen la ment i el sentir més que la claredat del dia.
Aquestes tres foscors-llum, no són tres, són una de sola.
Com podem anomenar-la, foscor lluminosa o claredat fosca?
Així és la llum que Jesús va portar al món amb la seva vida i la seva mort.

El mite narra que en Jesús s’encarna el Fill de Déu en un infant jueu.

Aquesta afirmació és obscura com la nit còsmica. En ella es diu que aquest humil nounat és la Llum de Déu vinguda al món.
La vida i la mort de Jesús van mostrar “al que és”, a l’Absolut, al Pare. Ell va ser aquesta revelació. I és aquesta revelació el que el mite del Nadal simbolitza, retrotraient-la al seu naixement.

La veritat que ens va portar Jesús, la veritat del Déu Pare, és la Veritat absoluta. Una veritat que és enllà de les pobres i limitades possibilitats del nostre cervell i del nostre cor.
Una Veritat que excedeix totes les nostres possibilitats de representació.

Sabem de la seva Veritat amb una certesa ferma, però ni la podem individualitzar, diferenciant-la de les altres veritats (tota diferenciació seria filla d’una formulació, i la Veritat de Jesús no és cap formulació), ni la podem delimitar, ni la podem representar.
És una Veritat buida, sense límits, que ho abasta tot.
I és una Veritat que ho abasta tot, perquè no es pot diferenciar de cap cosa.
És la Veritat de tot, perquè és buida de tota possible objectivació.
I perquè és inobjectivable la vivim com no-res.
És certesa completa i buit complet.

És pes de certesa, però és certesa de no-res.
És presència indubtable, però presència de ningú.
És la llum de l’Absolut, però, pels trets descrits, és llum tenebrosa.
És com la nit del cosmos, fosca com els espais infinits, però farcida de galàxies de sols.
És com les entranyes de la terra i com el si de Maria, obscures, però portadores de vida.

Des de la revelació de Jesús, simbolitzada en el mite del seu naixement, la llum més intensa i les tenebres de la nit ja no romanen separades per a nosaltres, es troben indissolublement juntes.
La llum de l’Absolut és tan pura i intensa que resulta tenebrosa per als nostres humils ulls d’animals vivents.

I la tenebra de la presència de l’Absolut és més enlluernadora que el sol del matí.

Els textos que llegirem ara ens parlen d’aquest doble aspecte del coneixement de la revelació de l’Absolut, de la revelació del Pare que és el coneixement silenciós, que és la revelació de Jesús:
– tenebra absoluta que és absoluta no-imatge
– i llum absoluta que, per la seva mateixa claredat i intensitat és, també, no-imatge,
com una unitat inseparable.

2. El Naixement de Jesús (Evangeli de St. Lluc)

Per aquells dies, sortí un edicte del Cèsar August per a fer el cens. I tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva població. També Josep va pujar de la Galilea a la Judea, al poble de David anomenat Bet-Lèhem, ja que era de la casa i la família de David, per empadronar-se juntament amb Maria, la seva muller. Mentre eren allà, se li van complir els dies de part, i va infantar el seu primogènit; l’embolcallà i l’ajagué en una menjadora, perquè no tenien lloc a l’hostal.
Hi havia a la mateixa contrada uns pastors que vivien al ras i vetllaven de nit guardant el seu ramat. Se’ls aparegué un àngel del Senyor, i la glòria del Senyor els envoltà amb la seva llum, i es van espantar molt. Però l’àngel els digué: “No tingueu por: us anuncio una gran alegria, que ho serà per a tot el poble: avui a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador que és el Crist Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant en bolquers, ajagut en una menjadora”. I de sobte s’uní a l’àngel un estol de la milícia celestial que lloava Déu dient: “Glòria Déu dalt del cel, i a la terra, pau a la humanitat que ell estima”.

Quan els àngels els deixaren i se n’anaren cap el cel, els pastors es deien els uns als altres: “Arribem-nos fins a Bet-Lèhem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber”. Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria, Josep i l’infant ajagut a la menjadora. En veure-ho van fer saber allò que els havien dit sobre aquest nen; i tots els qui ho sentien quedaven meravellats d’allò que els contaven els pastors. Maria, per la seva banda conservava tots aquests records i els meditava en el seu cor.

3. De pseudo Dionís l’ Areopagita, (de l’obra Teología mística)

Escolteu com insisteix el text en que llum i tenebres són inseparables en la revelació de Jesús:

Els misteris de la Paraula de Déu són simples, absoluts, immutables, en les tenebres més que lluminoses del silenci que mostra els secrets. Els misteris desborden al bell mig de les més negres tenebres, refulgents de llum. Absolutament intangibles i invisibles, els formosos misteris fulgurants inunden les nostres ments enlluernades.

Habita en la Tenebra aquell que és més enllà de tot ésser. (…) Amb l’esperit lliure, en nuesa de tota cosa vista o sentida, penetra en les misterioses Tenebres del no-saber; allà, renunciant a qualsevol cosa que la ment pugui concebre, abismat totalment en el que no percep ni compren, es lliura enterament a Aquell que és més enllà de tot ésser. Per la mateixa causa que no coneix res, entén per damunt de tota intel•ligència.

Que puguem penetrar, també nosaltres, en aquesta més que lluminosa obscuritat!

4. de Sant Joan de la Creu: NOCHE OSCURA

En una noche oscura,
con ansias, en amores inflamada,
¡oh dichosa ventura!
salí sin ser notada
estando ya mi casa sosegada.

A oscuras y segura,
por la secreta escala disfrazada,
¡oh dichosa ventura!,
a oscuras y en celada,
estando ya mi casa sosegada.

En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz y guía
sino la que en el corazón ardía.

Aquesta me guiaba
más cierto que la luz del mediodía,
adonde me esperaba
quien yo bien me sabía,
en parte donde nadie parecía.

¡Oh noche que guiaste!
¡oh noche amable más que la alborada!
¡Oh noche que juntaste
Amado con Amada,
amada en el Amado transformada!

5. de St Joan de la Creu: CANTAR DEL ALMA

Que bien sé yo la fonte que mana y corre,
aunque es de noche.
Aquella eterna fonte está escondida
que bien se yo do tiene su manida
aunque es de noche.
Su origen no lo sé, pues no le tiene,
mas sé que todo origen de ella viene,
aunque es de noche.
Sé que no puede ser cosa tan bella,
y que cielos y tierra beben de ella,
aunque es de noche.
Bien sé que suelo en ella no se halla,
y que ninguno puede vadealla,

6. de St Joan de la Creu

Entréme donde no supe,
y quedéme no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.

Yo no supe donde estaba,
pero, cuando allí me ví,
sin saber dónde me estaba,
grandes cosas entendí;
no diré lo que sentí,
que me quedé no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
De paz y de piedad
era la ciencia perfecta,
en profunda soledad
entendida, vía recta;
era cosa tan secreta
que me quedé balbuciendo,
toda ciencia trascendiendo.
Estaba tan embebido,
tan absorto y ajenado,
que se quedó mi sentido
de todo sentir privado,
y el espíritu dotado
de un entender no entendiendo,
toda ciencia trascendiendo.
El que allí llega de vero
de sí mismo desfallece;
cuanto sabía primero

mucho bajo le parece,

y su ciencia tanto crece,
que se queda no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Cuanto más alto se sube,
tanto menos se entendía,
que es la tenebrosa nube
que a la noche esclarecía;
por eso quien la sabía
queda siempre no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.
Este saber no sabiendo
es de tan alto poder,
que los sabios arguyendo

        que no llega su saber
        a no entender entendiendo,
        toda ciencia trascendiendo.
        Y es de tan alta excelencia
        aqueste sumo saber,
        que no hay facultad ni ciencia
        que la puedan emprender;
        quien se supiere vencer
        con un no saber entendiendo,
        irá siempre trascendiendo.
        Y, si lo queréis oír,
        consiste esta suma ciencia

    de la divinal esencia;
    es obra de su clemencia
    hacer quedar no entendiendo,
    toda ciencia trascendiendo.

7. del Núvol del no-saber (text anònim anglès, s.XIV)

Al començament només hi ha foscor, com si fos un núvol del no-saber. No saps què és, excepte que sents en el teu cor un ferm propòsit d’anar nuament cap a Déu. Aquesta foscor i aquest núvol, facis el que facis, romanen entre tu i Déu i impedeixen que el puguis veure a la clara llum de la comprensió de la raó i que puguis experimentar la dolçor del seu amor en el teu sentir. Prepara’t, doncs a habitar dins aquesta foscor tant de temps com puguis, però continua anhelant aquell que estimes.

Diu Rumi : “la lluna va obtenir la llum perquè no va témer la nit”

 L’ aurora del Ben Amat (dels Poemes d’Amor Diví de Halladj)
L’aurora del Ben Amat
s’ha aixecat durant la nit.
Resplendeix i la seva lluminositat no tindrà crepuscle.

Si l’aurora del dia s’aixeca durant la nit,
l’aurora dels cors no s’extingirà mai.

 Els textos que venen a continuació insisteixen en la mateixa idea: que la revelació que és el coneixement silenciós, és clara i fosca alhora. Nissargadatta no ho expressa amb un llenguatge simbòlic sinó que ho fa amb un llenguatge conceptual i no teista.

9. de l’obra “Yo soy Eso” de Sri Nissargadatta

(L’Absolut), l’origen, obscur en si mateix, fa brillar totes les coses.
Imperceptible, causa la percepció.
No és sentit, però causa el sentiment.
Impensable, causa el pensament.
No essent, atorga naixement a l’ésser.
És el fons immutable del moviment.
Quan s’hi resideix, s’està a gust a tot arreu.

L’antiga i inacabable recerca es va detenir,
ja no desitjava res,
ja no esperava res,
no acceptava res com a propi.
No quedava un jo pel qual lluitar,
fins i tot el “jo sóc” va desaparèixer.
Vaig perdre les meves certeses habituals.
Abans estava segur de tantes coses…, ara no estic segur de res.
Però sento que no he perdut res en aquest no saber,
perquè tot el meu coneixement era fals.
La meva ignorància és, en sí mateixa, coneixement
del fet que tot coneixement és ignorància,
de que “no sé” és la única afirmació vertadera que pot fer la ment.

Si la revelació és experiència fosca per la ment, també ho és pel sentir. Ens diu Nisargadatta:

Tot és visible a la llum del dia, excepte la llum del dia.

No esperis res de l’experiència.
La realització no és en sí mateixa una experiència.
Definitivament, la realització no és una nova experiència.
És la descoberta del factor intemporal que hi ha en cada experiència.
ÉS la consciència en sí que fa possible l’experiència.
La consciència en sí és present en tota experiència,
no obstant això, no és una experiència.

No existeix l’experiència del real.
El que és real és més enllà de l’experiència.
L’experiència és en la ment.
El real només es pot conèixer sent-ho.

Aquesta és la revelació dels mestres:

No ets el que penses ser.
No ets res del que en puguis ser conscient. (Nisargadatta)

En la llum no hi ha res.
I ets només llum. (Nisargadatta)

10. Relat del Naixement de l’Evangeli apòcrif del Pseudo Mateu

Passat algun temps, un edicte de César August obligava a tothom a empadronar-se als seus llocs d’origen. Cirineu, governador de Síria, va fer executar l’edicte. Així doncs, Josep es va veure obligat a posar-se en camí cap a Bet-Lehèm amb Maria, ja que era originari d’allà, descendent de la tribu de Judà, casa i pàtria de David.
Eren de camí, quan va arribar el moment del part. Se’ls aparegué un àngel amb esplèndides vestidures. L’àngel li digué a Maria que baixés de la cavalcadura i que s’endinsés en una cova subterrània, en la que sempre hi havia regnat la més absoluta obscuritat, sense que mai hi hagués entrat ni un sol raig de llum, perquè el sol no podia penetrar fins allà dins. Però, tant bon punt hi va entrar Maria, el recinte s’inundà de resplendor, quedant tot refulgent com si el sol fos a l’interior. Aquella llum divina va deixar la cova il•luminada ben bé com si fos la llum del migdia. I mentre Maria va ser a l’interior de la cova, ni per un moment va disminuir aquella lluminària. Finalment, va infantar un nen, que els àngels adoraren tot dient: “Glòria Déu a les altures i a la terra pau als homes de bona voluntat” .
(Evangeli del Pseudo Mateu 13,2 )