Marià Corbí Ens hem proposat estudiar tres grans autors que plantegen la indagació de la dimensió absoluta de la realitat amb el sentir i el sentir humà. Són tres autors de pes: Mazu, del segle VIII, xinès, de la tradició del budisme chan; un musulmà del segle XIII, Rumi, de la tradició sufí; i un indi de finals del XIX i primera meitat del XX, Ramana Maharshi, de la tradició vedanta advaita. Són tres èpoques diferents i tres cultures diferents. Tots tres són mestres de la indagació amb el sentir i, sobretot, indagadors del sentir humà. Tots tres pretenen indagar la dimensió absoluta a la nostra pròpia interioritat, superant totes les construccions de l'ego, fins a arribar a la no dualitat.
El sentit de la manca de sentit
Wittgenstein reflexiona sobre la peculiaritat del discurs religiós
El llenguatge religiós reformula, en el marc d’una gran i complexa al•legoria, en enunciats sobre fets significatius, aquestes vivències de les que només es pot parlar en proposicions mancades de sentit. En el parlar de religió o ètica, veig clarament que tota expressió ha d’estar mancada de sentit perquè vol expressar el que és inexpressable. És a dir, veig que no és que resultin expressions sense sentit perquè encara no ha estat possible trobar les expressions correctes, sinó que la manca de sentit constitueix la seva essència mateixa. Perquè la única cosa que pretenc amb aquestes expressions és anar més enllà del món, que és el mateix que dir anar més enllà del llenguatge significatiu. El meu únic propòsit -i crec que el de tots aquells que han procurat expressar alguna vegada alguna cosa d’ètica o de religió- és arremetre contra els límits del llenguatge, contra les parets de la gàbia.
Ludwig Wittgenstein. Conferencia sobre ética. Barcelona, Paidós, 1997. p.42
Related Posts
This Post Has 0 Comments