Marià Corbí «No tenemos nada que hacer en esta hermosa Tierra, en este pequeño y maravilloso planeta; no tenemos otra tarea que cumplir que vivir para reconocer toda la maravilla que nos rodea. Vivimos para tener la posibilidad de reconocer. Reconocer es testificar que hemos visto y sentido lo que está frente a nosotros. Reconocer es decirle a todo que hemos advertido su presencia, que hemos visto su esplendor, su belleza, su inmensidad y que nos hemos maravillado de su existencia y la hemos amado. Ese es nuestro destino. Somos una chispa de luz que salta del fuego de la tierra, ilumina por unos instantes lo que le rodea y se apaga volviendo otra vez a la tierra. Hay chispas de luz grandes y pequeñas; brillantes e intensas o más tenues y débiles. No se nos pide que seamos lumbreras ni soles; no se nos pide que nuestra luz sea cegadora; sólo se nos pide que seamos lucidez y reconocimiento.» (p.176)
El sentit de la manca de sentit
Wittgenstein reflexiona sobre la peculiaritat del discurs religiós
El llenguatge religiós reformula, en el marc d’una gran i complexa al•legoria, en enunciats sobre fets significatius, aquestes vivències de les que només es pot parlar en proposicions mancades de sentit. En el parlar de religió o ètica, veig clarament que tota expressió ha d’estar mancada de sentit perquè vol expressar el que és inexpressable. És a dir, veig que no és que resultin expressions sense sentit perquè encara no ha estat possible trobar les expressions correctes, sinó que la manca de sentit constitueix la seva essència mateixa. Perquè la única cosa que pretenc amb aquestes expressions és anar més enllà del món, que és el mateix que dir anar més enllà del llenguatge significatiu. El meu únic propòsit -i crec que el de tots aquells que han procurat expressar alguna vegada alguna cosa d’ètica o de religió- és arremetre contra els límits del llenguatge, contra les parets de la gàbia.
Ludwig Wittgenstein. Conferencia sobre ética. Barcelona, Paidós, 1997. p.42
Relacionats
