Marià Corbí El nostre ésser cognoscitiu es una suma diversificada de funcions psíquiques: percepció, sensibilitat, coneixement, amor, imaginació, voluntat, etc.; tot això són aspectes diferents del nostre ésser cognoscitiu. El nucli del nostre ésser és percebre, prendre consciència. Caminar cap al coneixement no pot tenir fi. Sempre encetant mons nous. El camí cap a la veritat, és un camí i una cerca que es fa amb tot l'ésser, amb la ment i el sentir. La Veritat que s'indaga és, alhora, la veritat humana i més enllà de tota mesura humana. És un camí sense fi. És aprendre a ser testimonis imparcials del misteri sense fi de l’existència. La naturalesa humana i el seu destí és aprendre, i aprendre sense límit. El seu ésser consciència-testimoni és el que el defineix, i arribar a ser aquesta consciència-testimoni és el que constitueix la seva beatitud. Las creacions de la nostra ment dirigeixen la nostra sort com a humans.
El sentit de la manca de sentit
Wittgenstein reflexiona sobre la peculiaritat del discurs religiós
El llenguatge religiós reformula, en el marc d’una gran i complexa al•legoria, en enunciats sobre fets significatius, aquestes vivències de les que només es pot parlar en proposicions mancades de sentit. En el parlar de religió o ètica, veig clarament que tota expressió ha d’estar mancada de sentit perquè vol expressar el que és inexpressable. És a dir, veig que no és que resultin expressions sense sentit perquè encara no ha estat possible trobar les expressions correctes, sinó que la manca de sentit constitueix la seva essència mateixa. Perquè la única cosa que pretenc amb aquestes expressions és anar més enllà del món, que és el mateix que dir anar més enllà del llenguatge significatiu. El meu únic propòsit -i crec que el de tots aquells que han procurat expressar alguna vegada alguna cosa d’ètica o de religió- és arremetre contra els límits del llenguatge, contra les parets de la gàbia.
Ludwig Wittgenstein. Conferencia sobre ética. Barcelona, Paidós, 1997. p.42
Relacionats
