CONSCIÈNCIA PLANETÀRIA

Jaume Patuel i Puig*

Les paraules consciència i planetària ens portaran al fil de l’article d’avui.
Consciència vol dir saber amb…. Tenir coneixement de si mateix i de l’entorn. Anar a fons de l’interior de la nostra espècie humana. El famós apotegma grec: Coneix-te a tu mateix. Evidentment, no un simple coneixement intel·lectual de com funciono, sinó més a fons, qui sóc i perquè sóc.

Planeta ve del grec, que significa “jo vagabundejo”. Vagabundejar és anar d’una part a una altra. No hi ha lloc fix. És dinàmic. I el planeta és aquell astre que no té lloc fix en contraposició als estels que no es mouen, són fixos. Aleshores, consciència planetària és una consciència dinàmica, energètica que busca el seu lloc. L’ésser humà li cal en aquests moments un canvi de lloc, un moure’s per trobar un altre nivell de coneixement. Un altre nivell de consciència.

Fent servir una metàfora, li cal a l’ésser humà fer servir no únicament el microscopi sinó també el telescopi. Dit d’una altra forma, la crisi actual, emmarcada en l’economia, és haver fet ús només del microscopi. Haver-se tancat i mirat el seu propi melic. Un fort narcisisme i de caire patològic o malaltís. Cal sortir-se’n, d’aquesta alteració de la ment. Cal mirar a munt. Als estels i als planetes. Hom ha d’agafar el telescopi. Una mirada més ampla, més extensa i més d’alçada. Més global o universal.

Aquesta mirada ens portarà a veure’ns i a viure’ns, és a dir, a ser conscients d’un altre nivell de saber de nosaltres amb nosaltres mateixos. És constatar que no som éssers individualoides sinó ésser relacionals. Ni caure en l’individualisme ni en el relacionisme. És a dir, ni centrar-nos únicament en el propi melic ni centrar-se tampoc en el melic de l’altre. Una relació de reciprocitat. De respecte a les pròpies subjectivitats. Un diàleg de les sanes diferències.

Fent ús d’una altra metàfora que ens pot portar a una millor comprensió de la idea que estic desenvolupant: La xarxa. La xarxa són fils, però units per nusos. No es pot prescindir ni dels uns ni dels altres. La base d’aquesta relació de totalitat resideix en la confiança bàsica que tot ésser humà rep en néixer. El caliu matern com la protecció paterna nodreixen la fam instintiva del menjar material com del menjar emocional. I si no hi ha aquest caliu amb els menjars bàsics arribarà la mort.

D’aquí la importància real de treballar bé el metre quadrat on cadascú viu. Un metre quadrat que és un nus amb fils de relació. Una petita part de la xarxa, molt petita, però real. I si cada nus fa la seva tasca ben feta, com es diu, hi haurà una xarxa relacional potent gràcies als fils, de la qual es podrà pescar molt de peixos o d’altres valors per tal que la consciència planetària es vagi engrandint. Quants nusos es fan palesos i manifestos. I molts d’altres no. Però tots coneguts o no, enforteixen i engrandeixen la xarxa humana.
Només i de pas, vull recordar un nus del qual se n’ha parlat ara molt per haver mort. Una persona que va portar a terme el que es deia una tasca impossible: Vicenç Ferrer. I com aquesta persona, d’una alçada i profunditat immenses, tantes d’altres. No fan soroll, però la xarxa s’engrandeix. Saber-ho i tenir-ne consciència és ampliar la nostra consciència planetària. És, com deia abans, deixar de mirar solament i únicament pel microscopi. Contemplar el propi melic o els interessos concrets d’un lloc que són necessaris, indubtablement, però de mirada curta. Cal mirar també pel telescopi. Contemplar que no estem sols. Hi ha tot un món de planetes, d’estels, de galàxies. Tant el microscopi com el telescopi usats bé, ens porten a la mateixa fita, meta: Un nivell de consciència de totalitat, d’unitat.

Com diu Leonard Boff, hem anat passant de la geosfera (terra) a la litosfera (roques). Per després arribar a la hidrosfera (aigua). Continuant per l’atmosfera (aire). I posteriorment la biosfera (vida). I creiem acabar en l’antroposfera (l’ésser humà). I ara ens adonem, seguint aquest autor, que ens trobem en la noosfera (ment o intel·ligència). Un moment on han de convergir totes les forces de la història per donar pas a una nova Humanitat. Per tant, tenir una nova ment, una nova intel·ligència, un nou coneixement, que ens faci moure o vagabundejar (planeta) per tal de no fixar-nos en un etapa del procés d’hominització i avançar: és la consciència planetària..

Aquesta classe de consciència ens pot ajudar a superar una visió parcial de la globalització: la crisi econòmica que és del sistema i no en el sistema. Per tant, una crisi de totalitat, global que demana solucions globals i no parcials o locals. Un bon ús del telescopi més que del microscopi. Una visió global amb una acció local.

La consciència planetària no és una alternativa a la vida sinó que és la mateixa vida però endinsant-nos més a l’interior de la pregonesa humana. Aquesta profunditat nova ha de poder fer sorgir o emergir una nova axiologia o escala de valors. I tot valor és el que ajuda al creixement total de l’ésser humà. Viure la qualitat humana profunda. Una qualitat gratuïta, però indispensable per al desenvolupament holístic de tota persona.

Per tant, podem recordar que aprendre és com remar, quan ho deixes de fer, retrocedeixes, fas marxa en darrere. La nova consciència no anul·la cap dimensió humana, cap plaer humà, cap desig humà Només els ordena de forma diferent. Així, doncs, les vacances, que són un valor, són també època per remar per bé que amb un altre ritme sinó retrocedirem.
Bones vacances, joioses, plenes plaer de vida en la Vida.

* DIARI DIGITAL DE MATARO. www.diarimataro.cat
Jaume PATUEL i PUIG Pedapsicogog i psicoanalista jpatuel@copc.es