De la intel·ligència parcial a la intel·ligència universal

Quan el qui comprèn és el jo, la intel·ligència és parcial perquè la intel·ligència del jo és com el seu món: un món corbat per la força gravitatòria de l’egocentració. El jo és un selector, un filtre que no permet que arribi a la ment res més que allò que de forma directa o indirecta, immediata o mediata, té a veure amb ell.

Així, mentre el jo mantingui el control de la comprensió, aquesta serà parcial.

Diuen els mestres que cal abandonar aquesta manera de comprensió arrabassant el control al jo. Quan l’egocentració perd el control del coneixement, la ment pot caminar lliure i sense filtres, interessant-se per tot.

La comprensió que brolla llavors, ja no neix de la font del jo i per aquest motiu pot reconèixer la veritable naturalesa del seu origen profund. Es reconeix com a llum i comprensió universal, de ningú, del cosmos, del que és.

El camí a recórrer, que és el camí del silenci del jo, és el camí de la lucidesa sense filtres, sense la curvatura de les exigències exclusives del jo, el camí de la universalitat impersonal.

Quan calla l’ego, que és callar els records i els projectes, el “testimoni” adverteix que la bellesa, la immensitat, la complexitat, la saviesa i la ment ho envaeixen tot. El testimoni comprèn i sap que no hi ha subjectes ni objectes, que només hi ha “això no-dual” que jo també sóc. Quan el testimoni que hi ha en mi, que jo sóc, desperta i adverteix, el “sentir” queda quiet i sorprès.

Aquesta sorpresa és una commoció peculiar, no és com les commocions habituals dels sentiments. El sisme que provoca el testimoni no pot mesurar-se per l’escala habitual. Quan s’han silenciat els moviments de l’escala habitual, la commoció que provoca el testimoni és perceptible, però més com un aquietament que com una sacsejada. És una commoció que es resol en un aquietament poderós.

La commoció del testimoni,
calla i aquieta el bosc.
El bosc silenciós i alerta,
és transparent i buit.

Aquí hi ha la presència.
¿Presència de què?
Ah, qui ho sap!
Misteri de l’existir,
Clar, directe, patent.

El testimoni és en mi,
no és un altre, sóc jo mateix.
Quan ell se’m mostra,
el jo queda quiet,
buit i transparent
com els éssers del bosc.

La transparència del bosc,
és buit translúcid,
la llum i el foc que encén
la fondària del bol de l’espècie,
i el llum del cosmos.

Com accedir al testimoni i endinsar-se en ell? Només el testimoni porta al testimoni. Els esforços, les accions i els mètodes del jo queden enclaustrats en ell i són incapaços d’escapar al gir egocentrat.

Per ser conduït al testimoni interior i exterior he de ser guiat al silenci complet, totalment lúcid i pacífic. Què puc fer jo en aquest camí? Els mestres diuen que hem d’emprar el màxim esforç, interès i intensitat en els procediments i mètodes de silenciament. Tot i aquesta recomanació dels mestres, l’ego que fa l’esforç de silenciament és incapaç de provocar en si mateix el gran silenci que condueix al testimoni. Els mètodes de silenciament que utilitza l’ego són paraules i accions de l’ego.

Com poden les paraules de l’ego portar al silenci? Com poden les accions de l’ego provocar la “no-acció” del testimoni? Malgrat tot, els ensenyaments dels mestres insisteixen que només quan s’està esgotat de fatiga per l’esforç, quan tot el cos transpira per la intensitat del treball realitzat, arriba el silenci.

Al testimoni, només el trobarem xops de suor, diuen els grans.

Cal procurar, per tots els mitjans possibles, que no hi hagi sorolls ni xerrades al bosc per així poder veure i sentir amb claredat i intensitat. Però el bosc no calla per complet fins que el testimoni apareix. Només quan ell es presenta en el bosc, tots els éssers retenen l’alè. Fins a les fulles dels arbres queden immòbils quan ell es presenta.

No puc aconseguir aquest silenci del bosc amb el meu esforç, però he d’aconseguir, per tots els mitjans, que no hi hagi sorolls al bosc perquè, diuen els mestres, i confirma l’experiència, que mentre hi hagi sorolls i xerrades al bosc el testimoni no es presentarà per imposar el gran silenci.

Tots els mètodes de silenciament són només procediments per intentar excloure aquells aldarulls al bosc que podrien impedir l’eclosió del silenci que el testimoni provoca amb la seva aparició. Tots els mètodes són només intents. Cal estar disposats a passar-se la vida en l’intent, vivint tan sols en un bosc pacífic, sense sorolls, però sense poder arribar al gran silenci.

Quan en el bosc apareix el testimoni i es crea el gran silenci, el bosc es transforma. Quan ell es presenta, es comprèn que amb la seva aparició no s’ha acabat la tasca, sinó que s’obre la immensitat inacabable d’un camí a recórrer sense fi.
Quan el bosc reté l’alè, meravellat pel pas del testimoni, es transmuta en una invitació a recorre’l i a explorar-lo.