CETR A l'epistemologia axiològica iniciada per Marià Corbí s'afirma que els humans tenim un doble accés a la realitat gràcies al fet de parlar, i que això és el que ens diferencia de la resta d'animals. La nostra captació de la doble dimensió en la realitat té conseqüències: és allò que ens obre la possibilitat de l'art, la filosofia, allò que s'ha anomenat espiritualitat i l'acció desinteressada. El curs consta de 6 sessions, una al mes de gener a juny, on es treballarà, a més de la nova antropologia introduïda per l'epistemologia axiològica, i la seva conseqüència com la doble dimensió de la realitat, la noció de què allò que prenem per realitat és la nostra modelació, però que per necessitat la prenem com a descripció de com és la realitat; abordarem els dos tipus d'epistemologia: la mítica i la no mítica, entre d'altres temes extrets del llibre de Marià Corbí Proyectos colectivos para sociedades dinámicas. Principios de Epistemología Axiológica de la Ed. Herder.
El meu déu
Una petita selecció del poemari “El sol i les seves flors” (Empúries, 2018) de Rupi Kaur (n. 1992), escriptora, il·lustradora i fotògrafa canadenca. “Marcir-se”, “caure”, “arrelar”, “alçar-se” i “florir” són els apartats d’aquesta obra en la qual, amb la metàfora del creixement de les flors com a fil conductor, l’autora parla de renaixement després de la caiguda en el profund abisme.
el meu déu
no espera dins d’una església
ni seu als graons del temple
el meu déu és l’alè de la refugiada quan corre
viu a la panxa del nen afamat
és el cor de la protesta
el meu déu
no descansa entre les pàgines
escrites pels sants
el meu déu
viu entre les cuixes suades
dels cossos de les dones venuts per diners
se l’ha vist fa poc rentant els peus a un pobre
el meu déu
no és tan inabastable com
voldrien que penséssiu
el meu déu batega dins nostre infinitament
***
sóc de la terra
i a la terra tornaré un altre cop
la vida i la mort són velles amigues
i jo sóc la seva conversa
soc la seva xerrada de matinada
la rialla i les llàgrimes
de què he de tenir por
si sóc el regal que es fan
aquest lloc no ha sigut mai meu tampoc
sempre he sigut jo d’elles
***
m’alço
sobre els sacrificis
d’un milió de dones que han vingut abans
pensant
què puc fer
perquè la muntanya sigui més alta
i que les dones que vinguin després de mi
hi vegin més lluny
***
quan marxi d’aquí
decora el porxo amb garlandes
com si fos un casament amor
fes sortir la gent de casa seva
i balleu als carrers
quan arribi la mort
com la núvia a l’altar
acomiada’m amb el vestit més llampant
ofereix gelat amb pètals de rosa als convidats
no cal plorar amor
he esperat tota la vida
que tanta bellesa
em robi l’alè
quan marxi
que sigui una celebració
perquè he estat aquí
he viscut
he guanyat al joc que anomenem la vida
***
va ser quan vaig deixar de buscar una llar en els altres
i vaig alçar els fonaments de la llar en mi
que vaig trobar que no hi ha arrels més íntimes
que les que hi ha entre una ment i un cos
que han decidit ser complets
***
i llavors hi ha dies que el simple fet de
respirar et deixa exhausta. sembla més fàcil deixar
córrer la vida. la idea de desaparèixer
et dóna pau. molt temps vaig estar perduda
en un lloc on no hi havia sol. on no hi creixien
flors. però de tant en tant sortia de la
foscor alguna cosa que estimava i
em donava altre cop la vida. veure un cel estrellat.
la lleugeresa de riure amb vells amics. lectors
que em deien que els meus poemes els havien salvat la
vida. però jo lluitava per salvar la meva.
amors. la vida és difícil. és difícil per
a tothom. i és en aquell moment que viure
és com passar de quatre grapes per un forat minúscul. que
hem de resistir l’impuls de caure en els mals
records. ens hem de negar a agenollar-nos davant els
mals mesos o els mals anys. perquè els nostres ulls es
moren per gaudir del món. hi ha tants cossos d’aigua
turquesa en què ens hem de submergir. hi ha la família.
de sang o triada. la possibilitat d’enamorar-nos. De
gent i de llocs. turons alts com la lluna. valls
que cauen en mons nous. i viatges per carretera. em sembla
molt important acceptar que no som
els amos d’aquesta terra. només la visitem. i com
a visitants hem de gaudir-la com si fos un jardí. tractem-la
amb tendresa. perquè els que vinguin després puguin
gaudir-ne també. trobem el nostre propi sol. plantem
les nostres flors. l’univers ens va fer néixer amb la
llum i les llavors. potser de vegades no la sentim
però la música sempre sona. només cal posar-la
més forta. perquè mentre tinguem aire
als pulmons-hem de continuar ballant.
(de Rupi Kaur: “el sol i les seves flors”, ed. Empúries, 2018. La Rupi fa recitals de poesia arreu del món, i la pots seguir a instagram i a facebook: www.rupikaur.com))