EL PELEGRÍ I LA FILOCÀLIA

L’obra anònima Relats d’un pelegrí rus van popularitzar els mètodes de l’Església oriental pel que fa a la pregària interior contínua i l’obra cabdal que en recull segles d’ensenyaments: la Filocàlia. Explica el pelegrí:

“Vaig fullejar la Bíblia i hi vaig llegir amb els meus propis ulls exactament allò que havia sentit: “Pregueu sense parar (Te 5,17), pregueu tothora en esperit (Ef 6,18), alçant a tot arreu unes mans pures (1 Tm 2,8)”. Per més que reflexionava no sabia què decidir.

Què haig de fer –pensava-, on trobaré algú que pugui explicar-me aquestes paraules? Aniré per les esglésies on prediquen homes d’anomenada i potser allí trobaré el que cerco. I em vaig posar en camí. Vaig sentir molts de sermons excel·lents sobre la pregària. Però tots eren instruccions sobre la pregària en general: què és la pregària, per què cal pregar, quins són els fruits de la pregària. Però de com arribar a pregar de debò, d’això, ningú no en deia res. (…) Freqüentar els sermons, doncs, no m’havia donat el que jo desitjava. Vaig deixar d’anar a les prèdiques i vaig decidir de cercar, amb l’ajuda de Déu, un home savi i experimentat que m’expliqués aquest misteri, puix que el meu esperit se sentia invenciblement atret cap allí.
Vaig caminar molt de temps buscant un guia assenyat que pogués donar resposta a la meva inquietud. [Plantejà les seves preguntes a diversos religiosos, sense resultat] (…) Finalment un vespre , vaig trobar un vellet que tenia tot un aire de religiós. A la meva pregunta respongué que era monjo i que l’indret on vivia amb alguns germans quedava a deu verstes de camí; m’invità a fer posada amb ells.
– A casa nostra –va dir-me- rebem els pelegrins, en tenim cura, els donem menjar a l’hostal.
No tenia gaires ganes d’anar-hi i li vaig dir: El meu descans no depèn d’un hostatge, sinó d’una lliçó espiritual; no demano pas menjar: tinc molt de pa sec al sarró.
– Però quina mena de lliçó demanes i què desitges acabar de comprendre? Vine, vine a casa nostra, estimat germà; tenim uns starets de molta experiència que poden proporcionar-te direcció espiritual i guiar-te per la veritable via a la llum de Déu i de les lliçons dels Pares.
– La veritat, pare, és que fa cosa d’un any, trobant-me a l’ofici, vaig sentir aquesta exhortació de l’Apòstol: “pregueu sense parar”. No sabent com interpretar aquestes paraules em vaig posar a llegir la Bíblia (…) Vaig començar també a freqüentar l’església (….) però malgrat tot no he aconseguit la comprensió que desitjo, visc en la incertesa i en la inquietud.
El starets es persignà i prengué la paraula:
– Regracia Déu, germà estimat, pel fet que hagi revelat dintre teu l’atracció a la pregària perpètua interior. (….) Bé és veritat que es predica molt sobre la pregària i que sobre això hi ha nombroses obres recents, però tots els judicis dels seus autors es fonamenten en l’especulació intel·lectual, en els conceptes de la raó natural, i no en l’experiència alimentada per l’acció. (…) Rarament es troba resposta a aquestes preguntes: què és la pregària i com s0’aprèn a pregar. (…) I cosa molt més trista , aquesta saviesa elemental i vana porta a mesurar Déu amb mesura humana. Molts cometen un gran error quan pensen que els mitjans preparatoris i les bones accions engendren la pregària, i, de fet, la pregària és l’origen de les obres i de les virtuts. Prenen equivocadament els fruits o les conseqüències de la pregària pels mitjans d’arribar-hi, i en disminueixen així la força. (…)

Tot conversant així havíem arribat sense adonar-nos-en a l’ermitatge. Per tal de no separar-me d’aquell vell savi i satisfer més aviat el meu desig vaig afanyar-me a dir-li:
– Us ho prego, venerable pare: expliqueu-me què és la pregària interior perpètua i com es pot aprendre; veig que en teniu una experiència profunda i segura.
El starets acollí la meva demanda amb bona voluntat i em digué:
– Vine a casa, Et donaré un llibre dels Pares que et premetrà de comprendre clarament què és la pregària i d’adquirir-la amb l’ajuda de Déu.
Vam entrar a la seva cel·la (….)
– La manera com s’aprèn la pregària, la veurem en aquest llibre. Es diu Filocàlia. Conté la ciència completa i detallada de la pregària interior perpètua exposada per vint-i-cinc Pares. (…) Escolta ara, que et diré com cal exercitar-se en la pregària perpètua.
El starets obrí la Filocàlia, trià un passatge de sant Simeó el Nou Teòleg i començà:
“seu en silenci i en solitud, acota el cap, clou els ulls; respira més suaument, mira a través de la imaginació, a l’interior del teu cor, recull la teva intel·ligència, és a dir, el teu pensament, del teu cap dins el cor. Digues mentre respires: “Senyor tingueu pietat de mi”, en veu baixa o simplement en esperit. Esforça’t per fer fora tot pensament, sigues pacient i repeteix sovint aquest exercici”.
Després el starets m’explicà tot això amb exemples i llegírem encara a la Filocàlia les paraules de sant Gregori el Sinaïta, i dels benaurats Calixt i Ignasi, i tot m’ho explicava amb expressions pròpies i jo escoltava amb atenció….

Relats d’un pelegrí rus. Barcelona, edicions 62, 1966. pgs. 19-31