El valor de des-aparèixer

Si tens el valor d’apartar-te del mig,
potser arribarà el dia,
potser un moment cimal,
en el que la teva ombra salti enlaire i t’abandoni.
I la copa buida de la teva existència,
(O de la teva inexistència)
inundada de llum,
faci cruixir la llum,
rebenti les seves costures
i, com un braç immens, abraci el Cosmos.
Si tens el valor d’apartar-te del mig…

No sóc els meus pensaments. No sóc els meus sentiments. No sóc els meus desigs. No sóc el meu cos. És una veritat inamovible que jo no sóc el que percebo o veig. Aleshores, què sóc? Sóc allò que no pot ser pensat, ni sentit, ni desitjat, ni concebut. Una és la condició del despertar al que veritablement sóc: la meva pròpia desaparició. Sense deixar empremta. Només s’encén qui ha desaparegut, o qui ha mort. Cap ego particular (tot ego és particular) té accés a la Llum si no es trenca.
Des-aparèixer amb totes les meves circumstàncies, aclarir i despullar aquest somni mal anomenat “realitat”.

Realitzar, veure la Veritat és senzill: consisteix només en esborrar-se, desbatejar-se. Llavors em trobaré cara a cara amb allò que ja sóc. No em refereixo a un estèril nihilisme, sinó a l’alliberament del brancatge de fullaraca amb el què he donat forma al personatge d’un escenari al que, també falsament, anomeno vida: al buit absolut de la meva ment. La il luminació és el No-res en la seva més esplendorosa plenitud.

No cal “fer coses” per il.luminar-se. Aquí -per decepció dels hiperactius redemptors compromesos amb la política o amb la religió- l’esforç és un obstacle. El Ser –que el lector li posi el nom que més li agradi-, que és plenitud, quedaria sense tal plenitud, i deixaria per tant de ser Ser, si és que depengués de l’acció d’aquells mediadors o redemptors que diuen completar la redempció. O la creació. Ningú pot salvar a ningú, si prèviament no ha autopulveritzat el seu jo. Però això mateix és una fàtua conceptualització que també caldrà eradicar. Només en el silenci veuré el que en el fons sóc. No es tracta de reformar casa meva, de canviar els mobles de la casa. O com diu Ramesh Balsekar: veure la realitat no implica, simplement, un canvi en la direcció de la teva mirada sinó un canvi en el teu mateix centre de manera que l’espectador arribi a desaparèixer. Tot això no implica lucidesa. El que implica és valor, el valor d’atrevir-se a fer un salt, un gran salt en el buit.