Gianni Vattimo

És la religió enigma de la civilització?

UserFiles/Image/GIANNI VATTIMO.jpg

En el món actual, les Esglésies s’han convertit en un factor de conflicte i un obstacle per a la “salvació”, sigui això el que sigui. Sobreviuen perquè les seves jerarquies volen convervar el poder i els seus privilegis.

Gianni Vattimo 1/03/2009 El País

Tots recordarem segurament la famosa frase de Nietzsche sobre la mort de Déu. I també la seva clàusula: Déu seguirà projectant la seva ombra en el nostre món durant molt de temps. Què passaria si apliquéssim la frase de Nietzsche també, i sobretot, a les religions?

En molts sentits, és veritat que, en gran part del món contemporani, la religió com a tal està morta, però encara projecta les seves ombres en nombrosos aspectes de la nostra vida privada i col.lectiva. Per cert, deixem clar que el Déu la mort del qual va anunciar Nietzsche, no es necessàriament el Déu en el que molts de nosaltres seguim creient; jo em considero cristià, però estic convençut que el Déu que era mort en Nietzsche no era el Déu de Jesús. Fins i tot penso que, precisament gràcies a Jesús, sóc ateu. El Déu que va morir, com diu el mateix Nietzsche en algun lloc de la seva obra quan l’anomena “el Déu moral”, és el primer principi de la metafísica clàssica, l’entitat suprema que se suposa que és la causa de l’univers material i que requereix aquesta disciplina especial dita teodicea, una sèrie d’arguments que proven de justificar l’existència d’aquest Déu o aquesta Deessa davant els mals que veiem constantment al món.

 

És causa d’escàndol que el Papa i els seus Bisbes vulguin ficar el nas en les lleis civils d’Itàlia

Ha arribat l’hora que les persones religioses s’alcin contra les religions
La tesi que vull presentar aquí és que les religions estan mortes, i mereixen estar mortes, tal i com Nietzsche parla de la mort de Déu. No tan sols estan mortes les religions morals, en el sentit més obvi de la paraula: des de dins de la societat cristiana i catòlica d’Europa, és fàcil veure que són molt pocs els qui observen els manaments de la moral cristiana oficial. El que és mort, en un sentit més profund, són les religions “morals” com a garantia de l’ordre racional del món.

La institucionalització de les creences, que donà origen a les Esglésies, va incloure (no sé si només a la pràctica o com a factor necessari) una reivindicació del poder històric, en el sentit que era quasi natural i necessari que una religió moral es convertís en una institució temporal poderosa. És el que sembla haver ocorregut amb el catolicisme, però es poden veure molts altres fenòmens similars en la història d’altres religions. Fins i tot el budisme va engendrar un Estat, el Tíbet dels lames, que ara lluita per a sobreviure davant la Xina. A tot arreu –per exemple, en l’hinduisme—el mateix fet de que existeixi una diferència entre clergues i seglars fa que la religió es converteixi en una institució, l’objectiu principal del qual és sempre la seva pròpia supervivència. Citaré de nou l’exemple de l’Església catòlica: si no hagués sobreviscut al llarg dels temps, jo no hauria pogut rebre l’Evangeli, la bona nova de la salvació. Un cop més: com en el cas de la mort de Déu de Nietzsche, la mort de les religions institucionalitzades no significa que no tinguin legitimitat. Senzillament, arriba un moment en el que ja no són necessàries. I aquest moment és la nostra època, perquè, com pot veure’s en molts aspectes de la vida actual, les religions ja no contribueixen a una existència humana pacífica ni representen ja un mitjà de salvació. La religió resulta un poderós factor de conflicte en moments d’intercanvi intens entre móns culturals diferents. Com a mínim, això és el que passa avui; a Itàlia, per exemple, existeix un problema amb la construcció de mesquites, perquè la població musulmana ha augmentat de forma espectacular. L’hegemonia tradicional de l’Església catòlica està en perill, però els catòlic no se senten amenaçats en absolut per aquesta situació; només els bisbes i el Papa.

L’Església afirma que defensa el seu poder (i els aspectes econòmics d’ell) per a preservar la seva capacitat de predicar l’Evangeli. Sí, però, com en tantes institucions, la raó suprema de la seva existència queda moltes vegades oblidada a canvi d’una simple continuïtat del statu quo. El que vull dir és que, en el món actual, sobretot a l’Occident industrial, la religió com a institució s’ha convertit en un factor de conflicte i en un obstacle per a la “salvació”, sigui això el que sigui. Vull subratllar que parlo de la mort de les religions en el mateix sentit en que accepto l’anunci de Nietzsche sobre la mort de Déu. La religió que és morta, és la religió-institució, que ha contribuït enormement al desenvolupament de la civilització però, al final, s’ha convertit en un obstacle.

Parlar de la mort de les religions en un sentit relacionat amb l’anunci de la mort de Déu de Nietzsche no significa, tanmateix, que la religió no hagi tingut mai sentit per a la Humanitat. Ni tan sols es pot dir que la frase de Nietzsche signifiqui que Déu no existeixi. Aquesta seria de nou una afirmació metafísica, que Nietzsche no volia pronunciar, pel seu rebuig general a qualsevol metafísica “descriptiva”. La lluita contra la supervivència de les religions de la que parlo té poc a veure amb la negació racionalista de tot significat dels sentiments religiosos. Fins i tot, es pren molt seriosament aquest ressorgiment de la necessitat d’una relació amb la transcendència que caracteritza nombrosos aspectes de la cultura actual. Citaré de nou a Nietzsche, que diu que Déu és mort i ara volem que existeixen molts D
0éus.

Mentre les religions segueixin volent ser institucions temporals poderoses, són un obstacle per a la pau i pel desenvolupament d’una actitud genuïnament religiosa: pensem en quanta gent està abandonant l’Església catòlica per l’escàndol que representen les pretensions del Papa i dels bisbes de ficar el nas en les lleis civils d’Itàlia. Els àmbits de l’ètica familiar i la bioètica són els més polèmics. Als Estats Units, l’anunci recent del president Obama sobre la seva intenció d’eliminar les restriccions a la llibertat de les dones per l’avortament ha generat una àmplia oposició per part dels bisbes catòlics. L’oposició contra qualsevol forma de llibertat d’elecció amb tot allò relacionat amb la família, la sexualitat i la bioètica es contínua i intensa, sobretot, en països com Itàlia i Espanya. Tinguem en compte que l’Església s’oposa a les lleis que no obliguen sinó que només permeten la decisió personal en aquests assumptes. Hauríem de preguntar-nos de quin costat està la civilització.

Fa poc, el Papa va repetir la seva idea constant que la veritat no és negociable. ¿Aquest “fonamentalisme” és només característic del catolicisme, o de tot el cristianisme? Aquells qui parlen de civilitzacions tenen la responsabilitat de tenir en compte aquesta condició concreta. Només cal veure els freqüents diàlegs interreligiosos que se celebren en qualsevol part del món, en els que els interlocutors acostumen a ésser “dirigents” de les distintes confessions. No dialoguen per a canviar res; no és més que una forma de voler confirmar la seva autoritat en els seus respectius grups. ¿Per ventura ha sortit d’aquests freqüents encontres alguna cosa útil per a la pau i la mútua comprensió dels pobles? Mentre no s’elimini l’aspecte autoritari i de poder de les religions, serà impossible avançar vers el mutu enteniment entre les diverses cultures del món.

Aquesta conclusió pot semblar una gran paradoxa, ja que, en general, s’ha considerat que la religió era un medi d’educar a la humanitat vers la caritat, la pietat i la comprensió. En molts sentits, la compassió, sembla ésser la base fonamental de tota experiència religiosa. I és cert, ja sigui des del punt de vista del cristianisme, del budisme, de l’hinduisme, de l’islam o del judaisme. Fins aquí, res a dir. Però precisament per això és pel que hem de reconèixer que ha arribat l’hora que les persones religioses s’alcin contra les religions. I que afirmin taxativament que l’era de la religió-institució s’ha acabat i la seva supervivència només es deu als esforços de les jerarquies religioses per a conservar el seu poder i els seus privilegis. El fet que aquesta tesi sembli inspirar-se, en gran part, en l’experiència cristiana (i catòlica) europea, no limita la seva validesa per a d’altres cultures. Segurament, el verí de l’universalisme es va estendre pel món gràcies als conqueridors europeus, que són els responsables de l’estricta associació entre conversos (al cristianisme; recordi’s el compelle intrare de Sant Agustí) i imperialisme. Alhora és el món llatí el que ha de trencar aquesta associació i separar la salvació de qualsevol pretensió de creença i disciplina universal com a condició per abastar-la. No és una tasca fàcil.

Gianni Vattimo és filòsof i polític italià. Traudcció de Maria Lluïsa Rodríguez Tàpia.