Glops de la meva set

Jaume Esteve Gilabert

Solstici

Feia tant de temps que et buscava
que vaig arribar a creure
que no existies
que tot plegat,
el que jo cercava
era un feix de somnis i falsies.

Però un cop més
la vida deixa petit el conte.
I la sort es vesteix
amb l’aura del prodigi.
Ets!…
i la teva presència ho canvia tot,
com si fos un nou solstici!

Superàvit

A la meva edat
és bo fer testament
i com que no tinc
el que diríem: gran cosa,
enllestirem aquest tema
ràpidament,
repartint el poc cabal
que es disposa.

Lliuro a la mar
el més pur dels anhels;
i als cims
la meva fe i reverència.
Torno al desert,
l’enyoranza dels seus cels.
I a les flors
el que em queda d’innocència.

Li deixo a la nit
la gentil tendresa.
I al vent
la sempre canviant follia.
La verge neu,
que es quedi la puresa.
I l’alaba
la somrient alegria.

Dono als homes
tots els somnis esberlats;
també els hi deixo
el cor en propietat.
I els poemes escrits
i tan estimats,
que se’ls quedi
en custodia, la llibertat.

Ben mirat,
no sóc tan pobre com em pensava.
Déu ni do el cabal
que ben guardat tenia.
No restaré trist
com abans em pensava.
Sóc ric!
I abans de testar no ho sabia.
A cor nu

Hi ha una mena de gent
(del tot poc corrent)
que fan que les paraules
prenguin cos i vida.
I malgrat que el seu treball
és silent,
ells donen als mots,
veritable pes i mida.

Saben que el seu rol
és donar i donar-se.
I també que això
és l’únic que volen fer.
Viuen a cor nu
sense res per abrigar-se,
i fan de l’estimar
el seu credo i fe.

Jo tinc la sort
de ser amic d’una dona així…
De cor encès, ferma com un far
en nits de temporals,
que amablement
et dóna refugi i coixí
tot guiant-te en la fosca
amb els seus blancs fanals.

Pregueró

No deixaré la meva pregària
als peus de cap altar
perquè es digni a escoltar-la
un déu antic i poderós.
Ni pregaré demanant perdó,
salut, sort i benestar,
tot esperant que el poder diví
es mostri generós.

El meu prec anirà lliure,
sense remitent ni adreça.
Abastant prades d’estels,
deserts, ciutats, mars i muntanyes.
Arribant a tots els cors,
i sentint dins meu la certesa,
que tot l’univers creat
porto a dins de les entranyes.

Pregar per fer arribar a tothom
les meves benediccions.
Per negar de claror
la densa fosca de la ignorància.
I reposar confiat
despullat de celestials ambicions,
en mans de la Unitat,
plenes de vida, llum i benaurança.

Allò

Us asseguro que molts
en tenim més que prou,
per omplir aquesta vida
nostra de sentit,
en veure com la
primavera la terra mou,
i com és de meravellós
el cel infinit.

No ens calen grans ideals
per tirar endavant.
Ni pensar en futurs
paradisos per gaudir.
En tenim prou amb
seguir-nos enamorant,
d’allò que de la mà de la
vida ens fa estremir.

Poeta

Això de fer poemes
sol ser una feina enrevessada.
On sovint un, cansat d’extraviar-se,
acaba tirant pel dret.
Per trobar-se finalment, amb allò,
que el cor ja t’anunciava…
Que fer poesia, només és…
Oferir glops de la teva set.

(sel·lecció de l’obra de Jaume Esteve: Glops de la meva set: poemes – poemas. Granollers, Palau, 2010. 164 p.)